La (ir)responsabilitat periodística

Durant les últimes setmanes ha estat notícia més o menys constant el cas del noi d’Olesa que va agredir física i verbalment a una menor sudamericana, essent gravat per les càmeres del vagó del tren on ambdós circulaven. El fet, lamentable, va ser inicialment obviat a nivell judicial, el què va significar una magnificació irracional i irresponsable per part de molts mitjans periodístics, les conseqüències de la qual estan encara per veure. Vagi per davant que condemno l’actuació de Sergi Xavier i que defenso que aquest tipus de comportament hauria de tenir un càstig sever per part de la justícia, tant si es tracta d’una agressió racista, com sexista, com completament gratuïta. Seria la manera d’acabar amb certs dominis de minories violentes degut a la por que la majoria té a aquesta violència. Però no és menys cert que lamentablement sucessos com aquest (o molt més greus) són molt habituals en la nostra societat, sense crear-se tant rebombori. La magnificació desproporcionada del cas ha portat a tota una sèrie de despropòsits que haurien d’invitar a la reflexió de tots plegats:

- L’agresor protagonista s’ha convertit en una estrella mediàtica fugaç, rebent fins i tot ofertes astronòmiques per donar exclusives a certs mitjans (on està el codi deontològic del sector?) i en alguns moments quasi incentivant a què gent com ell repeteixi agressions semblants degut a aquesta propaganda gratuïta.

- Una part de la societat llatinoamericana s’ha volcat en una campanya mediàtica demanant una justícia desproporcionada. A l’embaixador que ve aquí a donar lliçons democràtiques li diria que se’n torni al seu país, a arreglar els molts problemes que tenen i que provoquen l’emigració en massa del seu poble.

- Els clans violents sudamericans (que també existeixen) han iniciat una sèrie d’accions intimidadores contra l’agresor, que de moment han provocat que hagi de canviar de domicili. Ens imaginem el què pot passar si ara alguna banda de Latin Kings matés a l’agresor? Una greu esquerda social completament innecessària d’haver tractat el cas com es mereixia.

- El testimoni passiu que va tenir la desgràcia de ser gravat (doncs ara sabem que no anava sol al vagó) i l’identitat del qual ningú va pensar en protegir, ha estat sotmès a un linxament mediàtic i social que no mereix. Què còmode és jutjar a algú sentat en el sofà de casa o rodejat de xofers i guardaespatlles (quina ràbia em van fer els polítics que es van afegir a les crítiques). El cert és que la resposta de cadascú en aquests casos és imprevisible i un si ha de trobar per saber què hauria fet ell en el mateix cas. Però queda clar que la majoria de gent que normalment roman immòbil davant de casos semblants (com he comprovat en les experiències personals viscudes) no és ningú per criticar a aquest pobre xicot, que va quedar paral.litzat per la por esmentada anteriorment.

Una por de la societat que augmenta si la justícia és excessivament tova, com desgraciadament tenim, però que també augmenta davant del periodisme catastròfic que s’està imposant, com molt bé reflexava en els EEUU el documental Bowling for Columbine.