Somnis que s'esvaeixen

Des de ben petit sempre m'han agradat els cotxes. A EGB quan m'avorria a classe dibuixava (suposo com tants altres nens) cotxes en els marges de la llibreta. A pesar de la sempre meva poca habilitat i paciència per dibuixar a mà o per qualsevol activitat que tingués a veure amb la plàstica (sempre la meva gran creu en l'expedient escolar), a casa podia passar-me hores dibuixant i pintant els cotxes que veia per la televisió del Paris-Dakar. Ja de més gran, quan vaig tenir el primer PC i sortien els primers programes rudimentaris de dibuix CAD, vaig dissenyar (vista lateral) tota una gama de cotxes d'una hipotètica marca pròpia, passant per tots els nínxols de mercat possibles. Suposo que si algun dia em posés a regirar per casa encara els trobaria en la carpeta on els tenia guardats i de tant en tant els contemplava.
Així que quan va arribar el moment d'elegir què volia fer la vida, vaig acabar desestimant altres idees que havien passat pel cap (astrònom, biòleg marí) i vaig decidir-me per la carrera d'enginyeria industrial amb un clar objectiu: acabar en una marca de cotxes desenvolupant models. Malgrat lògicament tenir el somni de poder treballar algun dia en alguna gran marca puntera (sempre he tingut especial predilecció per BMW), hi havia una empresa clara candidata on acabar fent carrera professional, la marca que sempre he viscut a casa, tant a través del meu pare com del meu tiet, clients incondicionals de la marca.
La carrera em va obrir la mentalitat i vaig descobrir moltes altres coses que m'agradaven, però finalitzada aquesta, vaig decidir començar pel camp que sempre m'havia atret. Així vaig començar a Gestamp, un important proveïdor del món de l'automoció, on pel fet de ser una empresa gran fusió de moltes petites i en procés de creixement, vaig poder adquirir una experiència increïble en els dos anys que vaig estar. Aquesta em va portar a fer el salt (professional que no econòmic) que m'oferia la possibilitat de fer una estada participant en el procés de desenvolupament d'un futur model d'una marca premium. Actualment sóc el responsable a del Vorbau (estructura davantera de la carrosseria estructural del cotxe), de tots els carenats i passarrodes de sota pis, de totes les plaques anticalòriques de les zones motor i túnel de transmissió i de tots els insonoritzants acústics de la zona motor del futur model. A la meva edat sencillament ni en els millors somnis podia haver imaginat tant.
No tot han sigut camins de roses. He patit l'infravaloració de categoria per la feina que estava realitzant (finalment solventada), he patit la sobreexplotació d'assumir responsabilitats al.lienes, finalment parcialment solventada després de llargues queixes, no per les hores adicionals que suposava, sinó per la imposibilitat de realitzar correcta i professionalment totes les tasques que estava assumint. Finalment he patit el què considero (subjectivament) una injustícia econòmica, que sabent que no ha estat malintencionada sinó fruit de la burrocràcia d'una gran empresa, ningú sembla capaç de solventar. A pesar de tot això, passades les ires inicials, un seguia disposat a aguantar tot per treballar en el què sempre havia somniat.
Fins ara, on un està desorientat. Un simple mail, sí redactat i promogut inicialment per mi, però recolzat per una gran majoria que hi va participar activament, fart d'escoltar cada dia queixes de companys que progressivament augmentaven el seu descontentament, purament per una falta d'informació clara. Un simple mail on es transmeten una sèrie de dubtes que es volen aclarar aprofitant una propera visita (llargament esperada) de personal. Purament una acció en favor de l'empresa per discutir obertament els sentiments i preocupacions d'un personal que estem desplaçats 1500 km de la nostra empresa orígen, on se'ns porten automàticament molts assumptes personals. Una acció per millorar la satisfacció de tots, sense amenaces, sense crítiques a cap persona, sense reclamacions que no siguin aclaracions o la possibilitat d'oferir el nostre punt de vista sobre determinats punts.
Un mail massa innocent per una gran roda que gira indefectible i independentment dels membres que en formin part. Un mail, que ben o malintencionadament malentès, sembla haver-se convertit en una caça de bruixes en busca del líder d'una rebel.lió que només existeix en les ments d'unes persones que precisament estan massa allunyades de la realitat i per això els hi demanem que vinguin. Una rebel.lió que imaginen capitanejada pel benjamí de tots els residents, per un dels nouvinguts, que si disposés de la capacitat imaginada d'erigir-se en líder sobre una sèrie de professionals amb molta més experiència i edat que ell, no entenc com no el proposen per un càrrec important.
I ara ha començat la pressió psicològica sobre aquesta ovella negra que trenca el moviment harmònic dels engranatges invariables que mouen una gran empresa. Ara entenc a l'amic Carles, que canviava una feina a Siemens per una a una enginyeria més modesta, fart i desmotivat de formar part d'una empresa on un no podia influir en res.
Potser tampoc sóc un home per una gran empresa? Quin preu té treballar en el què sempre has somniat? Cal renunciar als teus ideals, manera de ser i caràcter per sobreviure a una gran empresa? Estic disposat a fer-ho?
Incertesa i desconcert. Actualment descobreixo que a pesar de mostrar públicament el caràcter fort i segur que tenia el meu pare, interiorment tinc un caràcter més sensible i dèbil com el de ma mare. Meravelles combinatòries de la genètica.
El mail del Charly esperant resposta a una proposta d'anar a fer la volta al món junts. Potser és el què necessito per reflexionar i decidir què vull fer a la vida. Tic tac tic tac.