Woody Allen sempre ha dit que volia ser un escriptor de tragèdies, però que com en els seus inicis agradava més el seu costat còmic, li acabaven sortint tragicomèdies. I sembla que instal.lat en la seva veterania i amb una llarga filmografia a les seves espatlles està disposat a cumplir el seu objectiu inicial, més proper a la seva visió de la vida.
Cassandra's Dream tanca la trilogia fílmica a Londres (després de Match Point i Scoop) i forma junt amb "Delitos y faltas" i "Mach Point" una trilogia noir de melodrames criminals que plantegen dilemes morals sobre els motius que arrosseguen a un a perpetrar un crim i les seves conseqüències posteriors. És sens dubte la tragèdia que l'autor estava buscant. Delitos y faltas barrejava una història d'infidelitat molt semblant a la posterior Match Point, però combinada amb la tragicomèdia amorosa típica del director i en aquell cas actor a la vegada, constant en moltes de les seves obres. Match Point era un drama en tota regla que ja trencava l'estil habitual d'Allen, però no penetrava tant en els sentiments del protagonista i es centrava en bona part en analitzar la sort que influeix tan decisivament en les nostres vides. En la seva última obra, Allen aprofundeix molt més en les consciències dels dos actors principals (molt bona interprtació d'Ewan Mc Gregor i menció especial per un Colin Farrell que borda el seu personatge), consumant un drama autèntic amb tints de tragèdia grega.
Cassandra's Dream explica la història de dos germans de classe mitjana-baixa londinenca (Allen s'allunya finalment del món aristocràtic d'obres anteriors) amb moltes dificultats econòmiques. Ian (McGregor) és un jove emprenedor amb somnis de fer grans negocis per instal.lar-se en la classe alta. La seva falta d'èxit el porta a estar ajudant al restaurant del seu pare, home mortificat per l'èxit del seu cuñat, ric empresari amercià que sempre ha ajudat a la familia. El conèixer a Angela (Hailey Atwell), jove actriu arrogant arribada a Londres, el farà embogir sobremanera. Terry és un mecànic que porta una vida simple amb la seva nòvia, però que la seva ludopatia el carrega de deutes. Ambdós compren un veler de segona mà, el Cassandra's Dream, per navegar els caps de setmana i somniar en les seves fantasies. La visita sorpresa del tiet Howard (Tom Wilkinson) els hi obre les portes a l'esperança... però aquest voldrà un gran favor a canvi.
Amb una excel.lent banda sonora de Paul Glass i la mencionada excel.lent interpretació dels dos protagonistes, la pel.lícula atrapa a l'espectador en el dilema amb el què s'enfronten els dos germans, transmetent perfectament els sentiments humans d'ambició i culpa. Però finalitzada la visualització del film a un li queda la sensació de què li falta quelcom a l'obra per arribar a l'altura de les millors creacions. Probablement un final excessivament precipitat, que no conclou com es mereix l'excel.lent disecció humana de tot el film.
En tot cas una bona notícia que Woody Allen torni al terreny de les bones pel.lícules, després d'una obra molt més fluixa com va ser Scoop. Esperem que mantingui la tònica en l'esperada Vicky Cristina Barcelona rodada en la nostra estimada ciutat.
11 de novembre 2007
Cassandra's Dream
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Hola, Sukkus
Evidentment, i com tu dius, força coincidència d'opinions. Només tinc dues petites coses a comentar. Una és respecte al final precipitat. Bé, potser sí, però, d'altra banda, Allen havia de jugar amb el mateix factor sorpresa de la resta del film, de manera que el desenllaç absolut no el veiem en pantalla, sinó que ens l'expliquen els polis quan ja s'ha produit. No em sembla malament, perquè vol evitar les escenes finals a l'ús de qualsevol thriller comercial. Els thrillers comercials que arriben sempre al seu punt àlgid amb unes últimes escenes llargues i truculentes. En Woody no es volia recrear en un desenllaç d'aquest tipus, que no hauria semblat genuí. Només l'interessava que sabessim com havia acabat el drama i en treguessim conclusions. De fet, és el mateix que passa a Match Point, que sabem com acaba realment quan ho comenten els polis. Jo penso que està fet expressament. És la marca distintiva de la casa.I em sembla que l'efecte de deixar una mica desorientat l'espectador és un efecte buscat.
Pel que fa al comentari que li fas a en Jordi al meu bloc, hi estic d'acord en part. Evidentment, pot veure la peli separadament, li agradarà igual i l'entendrà igual. Tanmateix, crec que sí que hi ha un aprofundiment temàtic que guanya maduresa des de Delictes i faltes, passant per Match Point i situant-nos en una reflexió més contundent a El somni de Cassandra. L'anàlisi de l'ésser humà és cada cop més profund i dolorós, fet clarament evidenciat per la diferència dels finals.
Potser seria molt llarg d'explicar aquí, però em sembla que és clar que constitueixen una trilogia i no per motius secundaris.
Una abraçada,
Anna
Hola Anna,
estic d'acord en què formen una trilogia. No volia treure-li importància al vincle que tenen, de fet és cert que els finals són cada cop més trascendents. L'únic que volia dir, potser mal expressat, és que no és una trilogia de l'estil seguir una mateixa història d'uns personatges, com podria ser el Padrino, Star Wars o el Senyor dels anells. En aquests casos, el no veure-les en ordre cronològic complica molt la comprensió de la història (que no vol dir que no es puguin disfrutar). En canvi la trilogia que comentem crec que es pot veure amb l'ordre que es vulgui. De fet, per ser-te sincer Delitos y faltas la vaig veure ahir xD (bàsicament perquè havia llegit en crítiques -entre elles la teva- que formava una trilogia i per tant considerava necessari veure-la abans de fer la crítica completa del Somni de Cassandra). La intenció no era més que animar al tal Jordi a què anés a veure-la, perquè esperant a que vegi primer les altres dues, al final potser no en veurà cap :). En canvi, malgrat que pugui recomenar a algú que vegi la trilogia del Senyor dels anells, doncs lògicament no l'animaré a què comenci pel Retorn del Rei, perquè perd tota la gràcia.
Respecte al final, no sé, són opinions però a mi no m'acaba de convèncer i no és comparable al de Match Point. El final de Match Point és rodó, genial, el millor final possible a la història i completament enllaçat amb la resta de la trama. La pel.lícula comença amb una pilota de tennis que pot caure a ambdós costats després de picar contra la xarxa i acaba amb un anell fent el mateix contra una barana. Fins i tot sabent cap on cau l'anell encara queda el dubte de quin serà el final, que descobrim en boca dels policies, mentre el protagonista està mirant al seu fill i els avis comenten la sort (element que lliga tota la trama, encara que la pel.lícula en realitat vagi molt més enllà) que tindrà. Diguem que dels dos finals possibles, el director es decanta pel protagonista, pren partit.
Al Somni de Cassandra, després de plantejar-nos l'ambició respecte el sentiment de culpa, sembla que no sàpiga cap on decantar-se... i per tant decideix fer un final accidental i precipitat que no aporta cap reflexió. No dic que no sigui un bon final, però no és tant del meu gust. A Match Point vaig sortir parlant del final (i després de la resta), al Somni de Cassandra del nus de l'obra. Podent englobar a ambdues en part al gènere dels thrillers (d'acord molt més profund, però tenen l'intriga pròpia d'aquest estil), un final que supera a la resta de la història li dóna per mi un punt extra a la pel.lícula. En tot cas, ja et dic, tampoc és un mal final i la pel.lícula està molt bé, però a pesar de ser més profunda que Match Point, trobo que aquella era més rodona.
En fi, no deixa de ser una opinió completament subjectiva, i respecto per suposat la teva opinió i celebro que t'agradés.
Salut
Jordi
D'acord amb el tema trilogia, òbviament. El tal Jordi és el meu germà i té nens petits i va molt poc al cinema, d'aquí ve el seu comentari i les poques possibilitats reals d'anar a veure la peli, com li passa sovint. Viu bastant allunyat de la nostra realitat de resseguir la cartellera, però li agrada llegir les meves crítiques.
Pel que fa al final, crec que és difícil entendren's en poques línies. Des del punt de vista narratiu, és cert que a Match Point el final té una aparença més rodona. Jo faig referència, bàsicament, a la qüestió de contingut. I sí que em sembla que Allen sabia perfectament per on decantar-se, per això dic jo que és més profund. Mira, a Delictes i Faltes, l'assassí no comet el crim personalment, se sent culpable però acaba, en el fons, superant la situació, en part perquè no ha viscut l'experiència de primera mà. A Match Point (a banda de la reflexió sobre la sort i l'atzar), el personatge mata personalment, i a més mata una altra persona absolutament innocent i al seu fill. Un pas més. EL sentit de culpa ja és insuportable de per vida. A El somni de Cassandra, l'assassinat és compartit i terrible, la culpa va més enllà i ja es fa insufrible quan la família ha de patir també una mort col·lateral. Aleshores el sufriment és tan gran que acaba com acaba.
Jo crec que la indagació respecte a temes crucials cada cop és més gran, i no puc imaginar que Allen opti per un final accidental o aleatori.
Una abraçada,
Anna
Deixa el teu comentari