- Malgrat la simpatia que molts líders, intel.lectuals i gent de carrer europeus senten cap al règim de Fidel Castro, aquest no deixa de ser una dictadura i com a tal la llibertat no existeix. Ni d'expressió, ni de desplaçament, ni d'opció i elecció sexual entre d'altres. Donar suport a aquest règim, ja sigui perquè s'és d'ideals comunistes com perquè és antiamericà, és donar suport a una tirania que en conceptes de llibertat no es diferencia de cap altra.
- Agafant com a mostra la gent amb qui vaig parlar els percentatge d'acceptació del règim són clars: no vaig trobar cap castrista. Està clar que un percentatge baix però suficient hi és perquè aquest es pugui mantenir, però el cansament de la gent és notori.
- Les claus de què no es produeixi una revolució són els nivells bons en educació i sanitat, la por a un canvi després de tants anys, la incertesa de qui dirigiria aquest canvi, el poc estrès que molta gent porta (molts treballen en dies alternatius) i la millora que s'ha produït per molts després dels anys de Règim especial.
- Aquesta millora recent ha vingut sobretot per la creació d'un model completament contradictori de doble divisa i certa permissivitat a la iniciativa privada per intentar defensar l'indefensable: la persistència del comunisme. Això ha permès que es formés una classe mitjana que viu millor que fa uns anys, agreujant-se però la pobresa que pot arribar a ser extrema de la minoria que no pugui accedir als cuc (peso convertible, moneda per turistes i que permet l'accés a qualsevol cosa que no sigui els menjars més bàsics).
- Degut a l'afany (i necessitat) per aconseguir cucs les professions per les què molta gent ha estudiat (aprofitant l'excel.lent educació) com puguin ser enginyers, professors, metges, advocats, s'estan abandonant per tenir negocis que permetin el contacte amb el turisme (taxista, treballador d'hotel, cambrer, propietari de casa particular...). Malgrat l'Estat recull el cobrat, sempre hi ha la possibilitat de la propina o de no declarar tot el cobrat (malgrat els nombrosos controls policials i d'inspectors, feines també interessants tant per un sou més elevat com per l'extorsió que poden fer als seus compatriotes). No cal dir que malgrat això ha fet sortir de la pobresa a molta gent hipoteca completament el futur com a país.
- Qui no pot accedir a llocs de contacte amb el turisme, aprofita els dies lliures per "assaltar" (pacífica però pesadament) al turista en busca d'almoina. No cal dir que sense haver estat en cap població gens turística un es pot imaginar que en aquells llocs la pobresa deu ser bastant més extrema.
- Malgrat el cartell de la foto, Cuba és el país amb més presència policial que he vist mai amb molta diferència i és suport bàsic del règim. El país està per cert plagat de cartells propagandistes revolucionaris, fent apologia del règim i de l'esforç personal com a via per superar les dificultats.
- La famosa simpatia dels cubans no deixa de ser interessada per treure't diners. Clar que hi ha excepcions, que hi ha gent acollidora sense interès, però la gran majoria busca el què necessita: el seu sobresou que li permeti sobreviure. Vistes les maneres enginyoses i pacients amb què un pot acabar donant diners sense haver-ho volgut, un arriba a la conclusió que és difícil poder confiar plenament en ningú. Moltes històries que expliquen són senzillament falses.
- És difícil degut a aquesta necessitat doncs trobar també una noia amb qui poder passar una bona nit. Ja no es tracta de què en el 99% dels casos un hauria d'acabar pagant, és que a més no ho dissimulen i van per feina. No hi ha ni conat de flirteig, es tracta de ballar picantment buscant l'erecció masculina ràpida per tenir l'acte sexual ràpidament i a per un altre. Suposo que per molts això és l'al.licient del país com a turisme sexual, però a un servidor això no li va gens.
- La ineficàcia en molts dels serveis és evident, probablement degut al comunisme en sí.
- Molts subministraments de Cuba escassegen i en prioritat primera aniran al turisme, primera font econòmica actual del país. Això és degut especialment al Bloqueig al qual el país es veu sotmès des de fa dècades pel seu poderós veí, els EEUU. La caiguda de la URSS (que enviava moltíssims diners, matèries i productes) va fer sens dubte molt de mal a la situació de la gent. Especialment sagnant va ser la recrudescència de la mesura del bloqueig, quan aquest es va ampliar a que EEUU pogués prendre represàlies contra països/empreses que ajudessin a Cuba, el què va deixar el país aïllat internacionalment.
- A pesar de tot això Cuba és un país que val la pena visitar: interessats o no, es podran tenir moltes converses (d'interés i diversió variable) amb la gent autòctona (especialment en el nostre cas que parlem el seu idioma), els paisatges (de platja o de vegetació) són espectaculars i es tracta d'un país singular en vies d'extinció.
05 d’agost 2007
Reflexions sobre Cuba
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
No vull ni puc entrar a discutir sobre un tema que ens podria portar hores i hores. I, si bé és cert que jo mateixa vaig abominar de la decisió de Fidel d'ajusticiar fa pocs anys a dos condemnats a mort en nom del règim (sóc una pacifista convençuda i una detractora a ultrança de la pena de mort), només em permeto fer-te una pregunta, seguint el fil dels teus intel·ligents i segurament encertats comentaris:
T'has plantejat com estan tots els països del voltant, sense bloqueig i sense règim comunista? ¿T'has plantejat quina és la situació d'Haiti, de la Rep. Dominicana, de Nicaragua, de Guatemala, de...?
No podem continuar jutjant Cuba amb els barems del primer món (lamento l'expressió), perquè no en forma part. L'element de comparació ha de ser un lloc equivalent.
Si fas l'exercici, et sorprendran els punts en comú i (carai, mira per on) les increïbles diferències.
Salutacions,
Anna
Anna, tens tota la raó del món. La veritat Cuba és el país més pobre on jo he estat i per tant no conec de primera mà la situació dels països de l'entorn, malgrat que sí per reportatges un es pugui imaginar com molt bé dius que en realitat estan pitjor. Jo això no ho discuteixo. No entro a valorar si en cas de canvi en realitat aniran a pitjor o no, malgrat que és probable. És cert que l'article és molt crític amb Cuba, però és purament per contraposar la opinió que almenys un servidor sent de la majoria de gent: Cuba és fantàstic, tot és genial. Molts cops des d'Europa es defensa el règim de Castro "perdonant i justificant" totes les seves accions, quan jo crec que ja molt de temps que la seva "Revolució" va perdre la seva coherència. El post vol servir només de contrapunt a totes aquestes opinions, malgrat comparteixo la reflexió que molt bé has fet.
De totes maneres també vull destacar una cosa: milloraran o empitjoraran, però avui en dia la majoria de gent vol un canvi i per tant la població de Cuba té dret a "trimofar o estavellar-se" amb ell.
Bé, ja et vaig dir que els teus comentaris eren molt vàlids i segurament amb molta raó, ja que, des d'un punt de vista crec que intel·ligent, la vida m'ha anat ensenyant que res no és blanc o negre, sinó que existeix una gama de grisos quasi inacabable.
De tota manera, els estímuls que reben a Cuba sempre són a partir de la comparació amb els països desenvolupats, sempre. I, tristement, quan això ha passat a l'Europa de l'Est, quan, en caure el mur, els països del bloc soviètic van accedir a la desitjada llibertat..., bé tu saps millor que jo el que ha passat. I Alemanya és el rovell de l'ou. Però mira com estan a Polònia, a Romania, a Rússia. Pregunta ara a la població quants voldrien recuperar el passat, o almenys algunes coses del passat. Ara dominen les màfies i la justícia social no ha millorat. Ans al contrari. En canvi, allò que tenien bo (l'ensenyament, l'esport, la sanitat) ha sofert una davallada bestial.
El règim de Castro no és perfecte, ni de bon tros. Molta gent necessita un canvi, d'acord. Sense bloqueig, em pregunto com els hi aniria. I també em pregunto, honestament, quanta gent desitjarà tirar enrere si el canvi que demanen es produeix algun dia.
És un error mitificar la situació cubana, com tu dius que es fa des d'Europa, però també és un error tenir-la sempre en el punt de mira, com si hagués de ser perfecte i sense màcula, quan els nostres sistemes polítics, suposadament lliures, justos i democràtics, fan les bestieses que fan. La petita illa del Carib sembla l'infern per a alguns i el paradís per a uns altres. Doncs no, és un estat concret amb les seves mancances i els seus encerts. Ara, això sí: amb uns habitants que viuen enlluernats per la gran fal·làcia del món neoliberal.
Perdona el rotlle. Ja et vaig dir que no em convenia entrar en aquest tema, perquè vaig molt enfeinada i no tinc temps.
Però es interessant.
Salut,
Anna
L'altre dia en parlava amb una noia que vaig conéixer (amiga d'un amic, etc.)
Estic força d'acord amb el que comenta l'Anna. Com estaria Cuba si no fos pel bloqueig? Tenen una bona sanitat, cert, però els falten aspirines. Tenen aliments per tothom, però estan setmanes sense llet...Això és culpa de Fidel?
Podem pensar i és així que Fidel és un dictador i que el bloqueig és necessari per a derrocar-lo (cosa que no ha passat en tot el temps que portem). Però aquí torna a entrar la doble moral, no només dels EUA sino també de tot el món occidental, envers per citar el cas més conegut la Xina. O per exemple l'altre dia el Sarkozy amb el Gadafi. Hi ha una doble "bara de medir" que no justifica el bloqueig.
A més, per l'experiència anterior dels països ex-comunistes podem veure que en general, quan s'acaba el règim comunista el que ha passat és que organitzacions com l'FMI i el BM (que no tenen res de democràtic ja que encara es mouen segons els vots otorgats després de la II GM, de manera que els EUA són els úncis amb dret a vetar) hi foten mà i descollonen el benestar que hi pugui haver (per petit que sigui).
L'altre dia sortia una notícia, tot relacionant-la amb els huracans que passen per la zona, on es deia que els morts als EUA es compten per centenars (New Orleands), mentre que a Cuba són com a màxim alguna decena. Són menys? O tenen una millor preparació per aquest tipus de coses? Estaran millor sent un estat més dels EUA o continuant amb un règim on falten llibertats (però sense un hipòcrita bloqueig).
Jo crec que s'hauria de provar la segona opció.
Els cubans, un dia, després del canvi s'adonaran que tenir IPod no és la felicitat.
Molt bé, Marc. Has copsat exactament el que jo volia dir, la qual cosa no implica defensar tot el que fa el règim castrista, ni molt menys. Però en conec alguns de cubans que viuen aquí, i també conec gent allà i algunes interioritats d'allà. Erros n'hi ha a tot arreu. És una cosa inherent a l'ésser humà, com també ho és, a diferents nivells, la corrupció. Ara bé, l'exemple que poses dels huracans és perfecte. I també el de la manca de medicaments. Resulta que tot el món els hi fa consultes mèdiques, atesa la seva qualitat sanitària i científica, però ells no tenen el més elemental per curar els seus malalts. Per culpa del bloqueig del nostre món civilitzat, que és capaç de fer una cosa així, como moltes altres igualment inqualificables.
Per tant, està clara la transparència del teu exemple: tenir un iPod no fa la felicitat.
Records a tothom,
Anna
Estant molt d'acord amb tot el què comenteu, no concordo amb certes conclusions que treieu. Per tant, permeteu-me seguir fent d'advocat del diable...
Està clar, que Cuba estaria molt millor sense bloqueig, ja ho especifico en el post mateix que és la primera causa de gran part de l'escassetat que tenen. Com ho és també que en plena guerra freda rebien potser més del què en un mercat lliure haurien rebut perquè la potenta URSS els hi donava potser més del què raonablement seria intercambiable, purament per la lluita ideològica que es duia al món.
Que el bloqueig és repulsiu està clar, però desgraciadament en el món en què vivim forma part del pa de cada dia... Ningú pot viure ni a casa seva ni en el seu propi país com vulgui, i estant en un món globalitzat i una comunitat internacional, saps que estar barallat amb la primera potència mundial porta conseqüències greus (no cal mirar només a Cuba, tenim molts d'altres exemples).
Per tant, sí, podem dir que Cuba seria un model ideal de país (s'hauria de veure) sense bloqueig, però com això forma part de l'utopia, el cert és que la situació és la què és, i per tant sí podem jutjar el règim castrista, que decideix seguir actualment defensant les seves idees a ultrança... a costa del possible benestar (també s'hauria de veure que el canvi seria possitiu) del seu poble (que no el seu ni el dels seus aliats).
Dieu que Cuba té coses molt bones, com per exemple la medicina, que efectivament és així. Us heu plantejat que precisament aquests són els que menys reben, molt menys que un policia que ajuda a mantenir el règim? Que en un país on l'enginy ha de sortir com sigui, els enginyers ho deixen de ser per entrar en les activitats capitalistes que ha hagut d'introduir un règim que ja no es pot aguantar 100% comunista (efectivament degut al bloqueig també). Quin futur li veieu a això?
Ambdós doneu per suposat que el seu futur serà pitjor, i bé, sí, jo també em temo que així pugui anar, però tampoc es pot assegurar al 100%. Poseu com exemple altres països socialistes... Aquest és el millor exemple de què tot depèn del país. Realment creieu que hi ha gaire gent a Txèquia per exemple que anyora el comunisme? O Eslovènia? o Hungria? o probablement Polònia? Clar, Rusia, Romania, els països on les mafies s'han fet amb el control de l'estat lògicament la situació no els hi ha canviat massa, sinó empitjorat, però tampoc ha estat la regla general a tots els llocs.
I com ja vaig dir, potser els hi anirà malament, però per mi tot poble ha de tenir llibertat per elegir el seu destí, cap persona té una autoritat moral tan gran com per decidir, no, no, t'has de quedar així, el què vindrà seria pitjor. Potser Cuba anirà a pitjor, però si a majoria ho vol intentar, crec que tenen dret a definir el què volen ser. La llibertat d'un sense entorpir la d'altri serà sempre per mi el primer dret a defensar.
La frase l'ipod no dóna la felicitat és tan certa, com la pot trobar discutible (sense ofendre, fins i tot hipòcrita)un cubà a qui se la diguis... Sí, no la dóna, però tú ve que el tens i a mi m'estàs dient que no tinc dret ni a intentar-lo tenir.
Bé, fins aquí la intervenció d'avui xD.
Sincerament, Jordi, no és una frase feta ni una excusa, però tinc tanta feina que no puc dedicar a aquest debat ni el temps ni les energies que m'agradaria.
Crec que tots tenim raó, ho vaig dir des del principi, perquè les coses mai no són negres ni blanques.
Ara bé, em sembla que el problema és que partim de supòsits diferents. Jo no crec que la nostra idolatrada democràcia sigui la panacea de res i, com que no ho crec, perquè em sembla la injustícia revestida de tints de llibertat i capacitat de decidir inexistents, doncs ja tenim la diversitat de criteris entre nosaltres que crec difícil de conciliar del tot.
Em sembla entendre de les teves paraules que, per no fer enfadar la primera potència mundial, els cubans haurien de renunciar a la seva idiosincràsia i al seu règim.
Que s'han de rendir davant l'evidència, vaja. Em sembla que ens mirem tots, des del primer món, una mica massa el melic. Però no sé si tens una idea clara del que era Cuba abans de la Revolució. Era literalment el garito dels ianquis, on podien anar de festa, de putes i a divertir-se, blanquejant diners de pas. És això el que Cuba o qualsevol altre país es mereix? Pregunta't com està ara Puerto Rico, per exemple, tot i ésser estat associat. I com són tractats els seus habitants a la mare EUA. Són de primera, són de segona?
Mira, la hipocresia neoliberal del món occidental em sembla vomitiva. És que és menys menyspreable un sistema polític que permet les abismals diferències entre rics i pobres? que té gernacions de gent indigent als carrers morint-se de fred? que no té un ensenyament igualitari? on no tothom té dret a la mateixa sanitat? Per favor, Jordi.
La cosa trontolla, no creus? Em sembla que ja seria hora d'abandonar la idea fatxa que la paraula comunista fa referència a algú que té cua, banyes i forca.
I això no vol dir que sigui un règim perfecte, ni de bon tros.
Per cert, tinc una coneguda polonesa, que estudia aquí i de família ben situada econòmicament allà, que confessa que la gran majoria enyora profundament moltes coses de l'anterior règim.
No em puc enrotllar més.
Records,
Anna
Bé, Anna, jo tampoc tinc molt de temps i clar que m'agradaria escriure més, però bé, ja està bé, debat per fases quan cadascú pugui escriure, sempre m'agraden els debats enriquidors. El millor seria un dia fer un cafè, però com la distància ho fa impossible, em permetré seguir per aquí, més quan el que aquí escrivim queda escrit i del teu últim comentari treus moltes conclusions sobre mi, que qui em coneix sap són falses, però qualsevol que entri aquí pot pensar són certes, i essent el meu propi espai doncs no puc deixar que quedi així. Per tant novament em veig obligat a fer certes aclaracions.
Anant per fases, sobre els supòsits diferents d'entrada, qui em coneix sap que poques persones més crítiques que jo coneixen. Lluny estic d'idolatrar una democràcia on cada 4 anys elegim a una colla d'ineptes, que en fons no deixen de ser titelles, perquè el món està governat pel què jo anomeno, Gran Capital, o lobbies que concentren gran poder econòmic i forts interessos oligàrquics. Per tant, ja sé per suposat que no som lliures ni de bon tros, però també és cert que si mires la història d'Europa mai tanta gent ha gaudit d'un estat tan benestant com l'actual. La democràcia és una merda? Sí... però era millor la societat feudal, les monarquies absolutes, les dictadures o qualsevol altre règim que hem tingut? Suposo que tú em diràs que el comunisme era molt millor, bé, en tant que va caure rotundament pel seu propi pes deixa'm que mostri els meus dubtes. No vaig viure en un país comunista, però pel què he vist, llegit i parlat amb gent, masses ganes no en tinc la veritat. Que tenia coses bones? sens dubte. Que hi hagi gent que anyori certes coses? Sens dubte. Però deixa'm que dubti que enlloc hi hagi una majoria en cap país comunista que vulgui tornar a l'estat anterior. Si a Polònia aquesta suposada majoria anyora tant el comunisme, perquè aquesta majoria vota a la dreta que actualment està governant (¿?), en comptes d'un partit comunista que en el seu programa pregoni un retorn al passat? Perquè en cap país, cap partit comunista es planteja posar en el seu programa que exercirà una dictadura comunista de nou?
Lluny estic de ser un fatxa que posi una imatge de dimoni al comunisme. De fet abans d'anar a Cuba tenia el comunisme com el sistema ideal però utòpic. Després de tornar-ne no només el considero més utòpic del què pensava (tinc un post pendent sobre això, per això no em vull allargar molt en aquest punt), sinó que dubto que sigui ideal per a l'espècie humana (una altra cosa és que a petita escala pugui ser factible i ideal). Que el capitalisme tampoc és ideal? I tant, jo tinc molt clar que també caurà, com tots els sistemes fins ara, pel seu propi pes, perquè radicalitzant-se cada cop més com està fent, està tornant a crear una minoria molt benestant en detriment de la resta, que probablement acabarà amb una nova revolució. No té sentit que una empresa despedeixi treballadors perquè ha tingut una mica menys de beneficis que l'any anterior, essent encara beneficis astronòmics, per posar un exemple. No té sentit un sistema que el governa cada cop més l'especulació dels accionistes, més que les activitats empresarials en sí. Però del què estic segur és que la revolució no serà per tornar al comunisme de la URSS, sinó un nou sistema, en això consisteix l'evolució. El comunisme tal i com s'ha aplicat fins ara ja ha demostrat el seu fracàs, per més que ideològicament sigui quasi perfecte. Les utopies estan molt bé, però a la gent el què l'interessa és el seu dia a dia.
"Em sembla entendre de les teves paraules que, per no fer enfadar la primera potència mundial, els cubans haurien de renunciar a la seva idiosincràsia i al seu règim."
Vaja, aquesta afirmació és que quasi m'ofèn, i no crec haver escrit res semblant. A mi em semblaria molt bé que els cubans no vulguessin renunciar al seu règim i fessin front als Estats Units (el meu anti-yankisme també és públic). El què dic és que de la meva experiència a Cuba vaig treure que la majoria (almenys amb la meva curta mostra poblacional) SÍ vol renunciar al seu règim perquè no està contenta com viu. I trobo molt hipòcrita que comunistes europeus, vivint amb totes les comoditats que ells no tenen, donin suport a un règim que no els hi toca viure. S'anima als cubans a què segueixin la revolució comunista, es dóna suport a un dictador que ja només una minoria benestant suporta, però això sí, ben sentats des d'una casa europea.
Aquí sí, partim d'uns supòsits diferents i irreconciliables (en el bon sentit de la paraula). La democràcia serà una merda, però per mi sempre serà millor que una dictadura, encara que aquesta defensi una idelogia que jo compartís en el 100% dels punts. Tú et veus amb el poder moral de decidir que els cubans han d'acceptar el què tenen, els hi agradi o no, i jo crec que són ells qui han de poder dir el què volen.
M'està molt bé que diguis que Puerto Rico està molt pitjor, que Cuba estava abans molt pitjor (sota una altra dictadura per cert, i aquí coincidim al 100% que la revolució de Fidel és el millor que els hi ha pogut passar durant molts anys, però parlem del dia d'avui), però no trobo bé que se'ls hi talli les ales a què puguin decidir ara el seu futur. I repeteixo per enèssima vegada, això no vol dir que realment pensi que el seu futur seria millor que l'actual; però tampoc trobo bé l'argument, jo europeu expert en història i política internacional, et dic que et quedis com estàs perquè, pobre ignorant, no saps què estàs demanant.
Sobre el neoliberalisme, 100% d'acord amb tot el què dius, de veritat trobo vomitives totes les desigualtats que dius i per això ja he dit que el sistema caurà, però és que quan parles també sembla que les dues úniques opcions siguin els EEUU on la gent es mor de fred al carrer, on el 30% de la població és pobre, on no hi ha seguretat social... o el comunisme. On estàs vivint? Realment consideres que Espanya té aquest neoliberalisme americà? I bé, mai m'hauria pensat posar Espanya com a model, perquè pots trobar models molt millors pel meu gust, no a EEUU, mira a Europa, que segueix a anys llum d'Espanya en moltes aspectes. Sincerament trobo molt més defensable un model escandinau que aquesta defensa a capa i espasa del comunisme. I reconeixent que el model escandinau també és utòpic a Espanya o a Cuba per exemple, però almenys t'hi pots intentar acostar...
Si realment esteu tan preocupats pel futur de Cuba, perquè en comptes de defensar una dictadura que no s'aguanta per enlloc, no defenseu una involucració activa de la UE perquè tinguin una democràcia independent en comptes de convertir-se en un estat americà associat? Clar també es una utopia... com ho és que el règim s'aguanti quan mori Castro.
Bé, prou per avui, no em rellegiré, així que si algun comentari sona ofensiu, excusar-me ja prèviament perquè no era ni molt menys la intenció :)
Salut
Ai, Jordi, et demano disculpes si t'he ofés. He rellegit el meu post i realment sembla més dur del que jo volia, perquè, tret del comentari sobre els EUA, jo no em referia a tu en concret, sinó a un típic sentiment que hi ha a tort i a dret, en favor de la democràcia a capa i espasa i en contra del règim cubà també de la mateixa manera. La culpa del to del meu post la tenen les presses que ja t'anunciava. Per això, abans de res, demano disculpes a una persona que em demostra en cada comentari la seva agudesa i la seva capacitat d'observació.
Jo tampoc no vull que el règim cubà continuï com està. Tampoc no crec que sigui bo tot el que fan ni que no sigui millor que hi hagi una evolució cap a situacions més obertes i amb més llibertat d'expressió.
El que jo vull dir (i per això ho expresso contundentment, buscant la manera emfàtica de dir-ho) és que hi ha molts tòpics que perpetuem des del món occidental i que no responen a la realitat, o que, si més no, admeten molt matisos. És obvi que el sistema comunista tal com el coneixem no funciona i que la corrupció (que crec inherent a l'ésser humà) tot ho espatlla. Perquè és un règim que es basa en actuar amb correcció, amb honestedat. Si no, malament.
El que jo volia dir és que, enfront de Batista (terrible dictador, com tu dius, i a més recolzat pels americans)la revolució de Castro va ser un pas endavant indiscutible. Que no vol dir que ara no s'hagi de qüestionar i remodelar, però tampoc destruir.
L'exemple el tenim a Veneçuela, Bolívia, etc. La gent ho passa malament, es mor de gana, i les opcions de la revolució bolivariana de Chávez o d'Evo Morales són conseqüències lògiques de situacions insostenibles, en les quals el capital mundial, omnipresent i absolutament despietat, els hi roba literalment els seus recursos naturals. Què vols, davant d'això? Doncs el lògic són les radicalitzacions de les postures.
Coincideixo amb tu en que és molt fàcil pontificar des de la nostra comoditat europea, però, precisament per això, hem d'acceptar el concepte del relativisme cultural.
El model escandinau amb sembla perfecte per a tot el món, però aquesta sí que és la utopia màxima.
M'encanta el debat i espero que continuem, però sobretot accepta les disculpes i entén que no vaig voler que s'entengués una cosa de tu que, òbviament, no ets.
Salut,
Anna
Hola Anna,
no cal acceptar disculpes de coses que no s'han de disculpar. Un debat és això, i bé, el mitjà aquest escrit molts cops dóna lloc a diferents interpretacions dels textos. La meva resposta era necessària per deixar clara la meva posició davant d'altres possibles lectors que poguessin malinterpetrar la meva postura, sense que això impliqui que els teus comentaris fossin igualment encertats en la defensa de les teves idees i per les quals no t'has de disculpar, faltaria més. En cap moment em vaig sentir realment ofès, només lleugerament en l'exemple citat, jeje, i a més trobo que forma part d'un bon debat el no sentir-se còmode davant les opinions i rebatiments dels demés. També com ja he especificat en algun comentari, en alguns moments he exercit d'advocat del diable, purament per enriquir un debat on les parts començaven a defendre un únic costat, actitud que normalment sol portar a respostes contundents, com ja està bé que sigui.
Com a curiositat personal, el debat capitalisme-comunisme el vaig tenir fa un temps amb el meu gran amic Joanda (que no només és un gran contertulià sinó que a més com excel.lent economista amb experiència en el banc mundial té majors coneixements que jo en aquests temes) i potser et sorprendrà que jo ocupava el lloc que estàs tenint tú en aquest debat. I tornant de Cuba molt desil.lusionat pel comunisme que ja sabia utòpic, ell va tornar a girar la truita i parcialment defensar-lo. Com sempre has dit molt encertadament no hi ha res blanc ni negre, sinó una gran varietat de grisos.
Salut
Jordi
Jo també penso que aquest debat ens enriqueix i comparteixo amb tu la constatació que la llengua escrita de vegades comporta males interpretacions involuntàries, tant per part del que escriu com per part del que llegeix.
També m'ha passat en algunes ocasions trobar-me a l'altre costat de la barrera, precisament en nom de la gamma de grisos. És per això que, en alguns moments, sobretot en relació amb la manca de llibertat d'expressió o amb l'aplicació de la pena de mort, jo també he jugat en converses el paper contrari.
Les meves intervencions aquí han anat bàsicament en un sentit. I és que no puc suportar la prepotència general amb què el primer món (repeteixo que aquest terme no m'agrada, però l'uso per entendren's) tracta els afers dels altres llocs, amb visió unilateral i autocomplaent. I això no va únicament amb Cuba, sinó amb els països que tenen altres religions, altres costums, etc. Vaja, que no som el centre del món per més que ens hi entestem.
Un plaer xerrar aquí. Crec que el tema està bastant exhaurit, perquè, veritablement,ja ens hem entès i, fet i fet, no tenim en realitat posicions tan oposades.
Salut,
Anna
Deixa el teu comentari