Recordant Eramuszeiten

Amb moltes ganes esperava la més que probable última visita rebuda a Ingolstadt en aquesta nova estada a Alemanya, ni més ni menys que els tres millors amics d'aquella grandíssima experiència que va ser l'Erasmus amb el què vaig acabar els estudis.
Divendres arribava el pesat de l'Achim, que entre pitos i flautes sumava ja la seva quarta visita a Ingolstadt, guanyant-se amb tot mereixement el premi a acoblat de l'any. Unes cerveses, sopar tranquil a casa, pallissa en tota regla al Carcassone Constructors i Comerciants i un parell de copes a la Diva per parlar amb tota tranquilitat del passat, el present i el futur. L'intent a última hora de l'Encarna per arrossegar-nos a l'infern de l'Ice Keller no va sortir l'efecte de l'últim cop... el què vam agrair el dia següent.
I és que a les 11h havíem de recollir a la Niamh a l'aeroport i per matar el temps fins a l'arribada del Reima a les 16h ens dirigíem a Landshut, una bonica ciutat bavaresa que probablement m'hauria perdut de no haver-se donat aquesta ocasió. El cap de setmana passat, després d'una festa notable el divendres a Ingolstadt, visitàvem dissabte tot ressacosos el bucòlic poble de Berching després del Brotzeit al qual ens va invitar el Franz al Ramon i a mi com a comiat previ. Un es pregunta quants racons interessants dels voltants s'han deixat de veure mentre un anava a la conquesta de mitja Europa.
Tard o d'hora dinàvem típicament bavarés en un Biergarten, donàvem una volta pel centre de Landshut, feiem el capullo reaparcant el cotxe per anar a visitar el castell (la ciutat té un tunel d'un quilòmetre i mig de sentit dubtós que desorienta un munt) i finalment completàvem el grup amb una sincronització plenament alemanya. Quasi quatre anys després d'acabar a Aachen, era el quart cop que em trobava amb la curiosa parella finlando-irlandesa i com remarcaven ells: sense haver repetit encara punt de trobada: Berlin, Barcelona-Manresa, Göteborg i ara Ingolstadt. Com afegeixo jo, sense encara haver-los visitat als seus països d'origen.
Ja per Ingolstadt repetíem quasi el plan de la nit anterior, només que amb més gent, estrenant-me com a cuiner de plats alemanys (Spätzle mit Thüringer bww. Tofu Bratwürste), canviant Carcassone per Catan i arreplegant al Fran (que tampoc es va poder afegir al plan estrella del cap de setmana dins la petita comunitat espanyola ingolstadtiana com eren els Karts de München) per acabar la nit aquest cop sí a l'Amadeus.
El diumenge es despertava per segon cap de setmana consecutiu radiant, fent un d'aquells dies que si Alemanya regalés més sovint probablement no provocarien la nostalgia acusada dels mediterranis. 20 graus, ni un núvol, samarreta sense mànigues i ben perfectament haurien pogut caure els pantalons curts. Després d'un bon esmorzar, volteta per Aachen fins a despedir l'Achim i per la tarda cap a Nürnberg, a acabar de disfrutar del dia en terrasses i pels aquest cop més tranquils carrers peatonals del seu centre. Temps per rememorar històries i parlar també dels plans futurs mentre saborejàvem les típiques salsitxes de la ciutat.
Pel vespre tocava una nova sessió mítica de cinema amb DVD, com els vells temps d'Aachen. Descartada la comèdia (?) alemanya "Der bewegte Mann" al cap de vint minuts, finalment vam acabar rient amb els grans germans Marx de "A night at the Opera", que sorprenentment la Niamh no coneixia.
Cansat del cap de setmana i pensant en el dur dilluns, va tocar despedir-se i anar a dormir mentre posava a prova el sofa-llit del pis als requeriments d'una parella que porta una relació a distància. Ells encara tenien avui per veure Munich abans de volar de retorn, mentre un servidor es dirigia al treball pensant ja més en la ruta que començarà el dimecres al migdia.

Audi Q5: I ja el tenim aquí!!!

Finalment aquest cap de setmana es va fer la presentació oficial a China dels Q5 Tibet (norm intern per a aquests cotxes de presentació, sic) i, malgrat que el cotxe encara no està al mercat, s'ha obert el teló del secretisme sobre el model. D'aquesta manera avui ja circulaven dins la fàbrica els cotxes sense els fins ara habituals camuflatges.
De totes maneres com tampoc estic molt al cas de què es pot desvetllar obertament, us remeto estimats lectors a la pàgina web oficial d'Audi per a mostrar-vos la criatura en la què he estat treballant els darrers dos anys. Un projecte en el qual vaig entrar quan s'havia definit el concepte i la majoria de peces, però quan encara no s'havia començat a construir res, així que diguem que he col.laborat a materialitzar i convertir en realitat el dissenyat llavors. Després de tantes hores, estrés i preocupacions dedicades, aquest és el moment de recollir els fruits en forma d'orgull pel resultat final.
Casualitat o no, avui també era la reunió de revisió de projecte final abans del SOP davant de tota la jefatura d'Audi responsable de carrosseria completa. I com els gerents de SEAT han tingut la gentilesa de cedir-nos la presentació dels nostres punts als residents, un servidor ha pogut estrenar-se amb el seu alemany davant de presentacions multitudinàries de cert nivell.
Un dia doncs molt especial a Audi... que algú s'havia d'encarregar d'espatllar.

Fotos: frontal, lateral, posterior

Al Barça de futbol

Menys travesses i més entrenar...

4 meses, 3 semanas, 2 días

La guanyadora de la Palma d'Or de Cannes de l'any passat pretén ser la primera d'una sèrie de pel.lícules sobre l'edat daurada de Romania, la qual a pesar del nom representa uns anys de dictadura comunista de Ceacescu.
La història de Cristian Mungiu és molt simple i pot ser resumida en poques paraules (una estudiant ajuda a la seva companya de residència a abortar en un país on això és ilegal), però a pesar de la sobrietat de la trama i l'absència de reflexions morals sobre l'abortament o imatges que ampliin el seu context històric, l'obra aconsegueix transmetre un ventall de sensacions més ampli. No és un retrat d'època, ni tan sols es pot considerar una crítica explícita al comunisme, però d'alguna manera l'espectador percep la sensació de control policial i clandestinitat característics d'aquests règims. Potser és criticable en aquest sentit l'actuació del "metge" abortador, qui sembla arriscar-se en excès (saltant-se mesures de seguretat elementals tenint en compte les penes per al delicte) per a tan poc premi moralment reprobable.
La protagonista indiscutibe del film és Otilia (Anamaria Marinca), que representa l'heroïna femenina capaç de sacrificar-se fins al final per la seva dubitativa i aparentment un tant egoïsta amiga (i en part es pot pensar pels ideal de llibertat), intentant lluitar contra tots els entrebancs que se li posen pel camí.
Nou clar exponent del cinema realista la pel.lícula té escenes efectives: el thriller excel.lentment filmat en la nit d'un suburbi quan Otilia s'ha de desfer del fetus (aconseguint tensió amb èxit sense banda sonora, inexistent en tota la pel.lícula), les escenes familiars a casa dels seu xicot (que transmeten a l'espectador perfectament la sensació d'aïllament de la protagonista), la conversa d'ella amb el xicot (plenament universal). Tot el contrari són els abruptes inici i final d'obra, que en paraules del propi director busquen resaltar que, més que una pel.lícula, estem assistint a un tros robat de la vida real.
Malgrat possiblement estar excessivament premiada i alabada per la majoria de crítics, es tracta se'ns dubte d'una bona obra, crua però sense entrar en el melodrama, que ens acosta a un cinema i una societat no fàcilment accesibles en les nostres pantalles.

Bratislava 12-04-08

Després de les bones experiències viscudes a Europa de l'est, tant a Praga com especialment últimament a Polònia, hi havia ganes de seguir descobrint més ciutats de les ex-repúbliques socialistes. I un lloc que ens faltava i hi havia ganes era Bratislava, la capital d'Eslovàquia i literalment la primera població eslovaca que un es troba quan entra al país venint de Viena.
Després d'unes sis hores de viatge (amb alguna pausa per repostar menjar i cerveses) arribàvem el Juan Diego i el quartet habitual (David, Alfonso, Jorge i un servidor) al nostre flamant apartament (a pesar d'un portal molt poc prometedor) disposats a baixar com és habitual als inferns subterranis de l'est a veure què pescàvem. Degut a l'hora el sopar va ser un ràpid McDonald's, on ja havíem però comprovat que el botellón s'estila molt i que la gent ja anava molt passada. Sense cap tipus de referència, el meu olfacte just arribar al centre ens portava al Channels, lloc recomanable amb 3 sales descendents autobatejades com a Cel, Purgatori i Infern.
Música comercial electrònica, noies maques (com és norma a l'est, què els hi donen?) i diferents ofertes més o menys de tranquis, segons si un vol estar sentat o ballant. Sense voler quedar-nos només amb un lloc vam proseguir la ruta nocturna: copa al Cocktail Bar del carrer Panska, descartem l'entrada el Trafo (per pijo i preus turístics), nova copa (més barata) al Alligator Rock Pub, descobrim que el Laverna Klub que ens havien recomenat estava tancat sense que ningú sabés el motiu, descartem el Charlies (disco al costat de l'hotel Kyev) per timadors i acabem en el Cirkus Barok. El Cirkus és una disco situada en un petit vaixell anclat a les rives del Danubi. Ja passades les 3 vam decidir llevar l'ancla en aquest lloc de música negra i estones més comercials, amb preus raonables d'entrada i consumicions i on el pululeig al voltant de 4 eslovaques no va sortir efecte però d'on vam sortir amb una bona castanya.
Al dia següent no vam fer les nostres habituals matinades. I és que el centre de Bratislava és petit i es pot veure tranquilament en dues hores. Així que morts de gana vam decidir dinar típic eslovac en el Slovak Pub del carrer Obchodna, que malgrat pugui tenir un nom atrapa turistes, va resultar una gran recomenació de l'amo de l'apartament. Menjar típic i cervesa eslovaca a preus autòctons. Ja amb l'estómac ple la ronda turística. Primer el castell al cim del turó des del qual es pot contemplar el Danubi i tota la ciutat, impactant especialment tot el gran barri ex-comunista amb una gran concentració de blocs "Ciutat-Badia" idèntics. Res a veure té el centre, amb les seves casetes baixetes, els seus carrers peatonals, les seves embaixades constants i els seus cafès. La plaça major amb l'ajuntament probablement sigui el seu racó més encisador. Tot ell respira però una tranquilitat absoluta.
Pel vespre, sopar ja més turístic (almenys en quant a preus) en un dels restaurants eslovacs del carrer Michalska i segona ruta nocturna: primera copa (ja més cara) a un Havana amb bastanta noia amb ganes de ballar, segona i tercera al Greenwich Cocktail Bar del carrer Zelena (jo em quedo amb la tia més lletja del bar), quarta i cinquena a l'Aligator (on com tot bon bar rocker un no troba les noies més maques, però la millor música està allà) i final de festa novament a un ja bastant desert Cirkus. I és que una cosa heu de tenir en compte si mai aneu a Bratislava: malgrat que hi ha llocs oberts fins hores espanyoles, l'hora punta és de 23 a 1 de la nit!! En aquestes dues hores els bars estan plens, les eslovaques són precioses... però tot el què no feu fins llavors acabarà en nit de cubates a la recerca d'on s'han amagat.

fotos

Hauria estat bonic...però

Realment era massa somniar que el Barça irregular d'aquest any (però que fora de casa a més no ha fet un sol partit espectacular i guanyar a rivals d'entitat) fos capaç d'eliminar al Maccabi en una eliminatòria amb desventatge de camp. Però el partit espectacular de dijous passat (que a més vaig gaudir al Palau), la lleugera millora que semblava tenir l'equip amb Xavi Pascual (a més repartint el protagonisme de la gent en cada partit) i el fet que el Maccabi d'aquest any no semblava tant fort com el d'anys anteriors (malgrat que des del canvi d'entrenador que també van patir els seus números són molt bons), feia somniar amb una nova Final Four, que guanyis o perdis (guanyar-la davant CSKA era també difícil de creure) sempre fa il.lusió de jugar. Sense anar de favorits i jugant-se a Madrid, amb el Reial Madrid ja fora, sempre donaven un punt d'esperança més, amb moltíssim a guanyar (aconseguir la segona Eurolliga a Madrid hauria estat orgàsmic) i poc a perdre.
Però finalment ha tocat despertar-se... El Maccabi ha estat superior i si alguna ocasió hi havia era en un primer partit on el Maccabi tampoc va jugar especialment bé. Avui cap opció jugant així...
La nostra "estrella" entestant-se a tirar de 3 continuament a pesar de no tenir clarament el dia, sense tornar a jugar amb el nostre joc interior, sense desbordar en l'u contra u (excepte Grimau), i combinant minuts de bones defenses amb ratxes desastroses on es perd la tasca feta en un tres i no res amb triples rebuts consecutius on el tirador no té ningú que ni tan sols el puntegi... Així és impossible guanyar un partit.
Queda doncs molta feina a fer si es vol assolir l'únic objectiu que queda i que lamentablement ja no dic és guanyar la lliga acb: un any més farem una festa si aconseguim plaça per l'Eurolliga de l'any vinent. Recuperar a Lakovic, que sorprenentment és l'únic membre de la plantilla que clarament ha anat a menys amb l'arribada d'en Pascual i que sembla s'hagi oblidat de tirar de 3 (i a pesar d'això no fa res més). Seguir treballant en la defensa: avui s'ha demostrat que recuperar la zona puntualment està bé, després d'un segon quart on Maccabi s'ha escapat, aquesta defensa ha permès entrar en el partit de nou en el tercer. Però sense oblidar que la mentalitat ha d'estar els 40 minuts i sabent canviar el xip: no pot ser que al recuperar l'individual ens clavin 3 triples seguits tirant sols! I treballar molt l'atac. El Barça segueix sent un equip sense idees que viu dels triples el dia que els exteriors estan inspirats, dels 1 contra 1 de Grimau, dels contraatacs de Trias el dia que es defensa bé i molt puntualment d'algun altre interior que tingui un dia especialment inspirat. Però seguim sense una única jugada assajada perquè Kasun o Marconato imposin el seu poder físic, perquè Ilyasova o Vazquez imposin la seva velocitat i tècnica individual davant 4 més patosos. Tots els esquemes es basen en bloqueig a base per tirar de 3, talls d'alers constants per línia de fons per buscar el seu triple, o de tant en tant un pick'n'roll base-pivot. Com no tenim mals jugadors, pot funcionar aquesta pobresa tàctica (nivell de quan jugava a 8è d'EGB) en molts partits. Però quan les coses van maldades no hi ha més recurs que abusar encara més del triple i com avui permetre que el rival s'escapi definitivament.

El problema de l'aigua

Realment si un tema està d'actualitat a terres catalanes és el de l'aigua, com especialment he pogut comprovar aquesta passada setmana on he estat per allà. No és un tema nou, recordo de petit algun any on també es parlava de restriccions, però com a bon clima mediterrani en què vivim, doncs lamentablement ens toca viure-ho cada cert temps i amb el canvi climàtic cada cop més. Així que veient que el Marc s'ha decidit a escriure sobre el tema, jo m'he animat a apuntar-me a la discussió.
Un cop més el què em fa més ràbia és la classe política tan inútil que tenim, per dos motius: primer, perquè el tema no és nou i per tant és trist que cada x anys haguem de tornar a parlar de solucions d'emergència en comptes d'arreglar les coses d'una vegada per totes, i segon, perquè la falta de transparència en el debat és clara.
A dia d'avui hi ha moltíssimes discussions, dades, alternatives, sense que en cap moment se'ns exposi de forma clara què es pot fer i què és cert.
Mentre uns diuen que perquè donar aigua als malgastadors pixapins de Barcelona, la Vanguardia publicava el diumenge que amb 104 litres per persona i dia, no només som la ciutat desenvolupada que menys consumeix amb diferència, sinó que la OMS recomana un consum mínim de 100 (la qual cosa em sorprèn perquè si tots tinguéssim a casa artilugis per estalviar als lavabos, dutxes, etc. segur que es podria baixar encara més). En paral.lel surten notícies que el 70% de l'aigua se l'emporta l'agricultura (3% de la població) i que d'altres països de climes càlids amb la meitat de l'aigua assoleixen la mateixa producció, així que potser s'hauria de parlar sense embuts de la necessitat i eficàcia del nostre sector primari, mantingut en gran part per les ajudes que tots els hi donem. En paral.lel llegeixo que la major part dels sempre criticats camps de golf (que estic d'acord que és una aberració el seu nombre en un país com el nostre i ja no parlem dels què volien construir als deserts del llevant meridional) es reguen amb aigua no potable provinent de depuradores, és a dir, aigua residual que sempre sortirà d'un procés de potabilització. Repeteixo, els meus coneixements no em permeten assegurar que tot això sigui cert, però són notícies llegides en mitjans de renom els últims dies i que trenquen una mica amb tòpics sobre l'aigua.
Aniré més enllà, deixem de dir mentides. L'aigua no és un recurs escàs, com diu l'anunci que jo mateix he posat. Va home va, sí el 75% de la superfície del nostre planeta és aigua. Però és un recurs car i el paguem a preu de riure. Així que fem desalinitzadores a dojo i establim quin és el consum raonable per a cada ús. I qui es passi, a pagar el seu excés d'aigua a cost real. Sí, és el problema de la desalinitzadora, que requereix molta energia, un recurs del qual tampoc anem sobrats per la falta de política energètica.
Ara anem a les solucions: Una família ofereix una quantitat important d'aigua i Medi Ambient la rebutja, no sé qui té raó, però la família aporta proves (analítiques) i perfectament em crec que cap tècnic s'hagi ni acostat a analitzar-la.
El govern català vol fer un trasvassament a la capçalera del Segre. Com el conseller de Medi Ambient és de ICV li fa por dir trasvassament, com si tingués a veure aquest amb el trasvassament de l'Ebre, destinat a treure aigua en grans quantitats (aquí ja és igual si és potable o no, segons molts experts el problema era la reducció de cabal del riu que posava en perill el delta) per desenvolupar zones àrides amb activitats gens apropiades. La mesura seria temporal i es desmontaria després (clar, anem tant sobrats per deixar-nos els diners dos vegades...) i sense poder entrar a valorar en detall la proposta, la manera com s'ha venut no em genera confiança (a part que treure l'aigua d'una capçalera tampoc em sembla massa coherent).
Alternatives? Connectar xarxes d'aigua de Tarragona a les de Barcelona i fer-nos així amb els excedents de l'Ebre. Potser no és suficient però segons totes les escoles d'enginyeria es podria fer ràpid (són pocs quilòmetres a connectar) i ja seria permanent i regulable segons necessitats (la grandesa de les vàlvules, tu!). De fet es reclama de forma lògica que totes xarxes hidràuliques s'interconnectin i acabem amb la tonteria de l'aigua és meva perquè el riu passa per casa meva. A què estem esperant?
Tenim a més el possible trasvassament del Roine i aquí també tenim interrogants i poca transparència: algú ha sentit que en diu França d'això? El Govern ho rebutja perquè va ser una idea de CIU ja fa molt de temps? Per cert, perquè no el va fer ja CIU quan governava i hi havia sequera? I el govern espanyol aposta per ell només per fer la guitza al Tripartit?
I finalment ens queden les grans solucions de comprar aigua a preu d'or portant-la per camió, vaixell, tren o com sigui, grans solucions que potser temporalment poden ajudar però que està clar no encaminen a cap solució definitiva.
Tindrem en aquest país algun dia algun debat seriós sobre els problemes reals que tenim, per mirar de solventar-los? Mentrestant, no se us oblidi, a tancar l'aixeta. Lamentablement és de moment l'única solució possible.

Ríete de Willy Fogg

Crec que és la primera vegada que dedico un post a una pàgina web d'un amic. Això no vol dir que la resta d'espais que podeu trobar a la meva secció de links de la dreta desmereixin respecte la què us presento avui ni molt menys.
Però Ríete de Willy Fogg és un projecte al qual vaig meditar seriosament d'enrolar-me en els moments més baixos de la meva curta trajectòria professional, és un projecte que m'agradaria fer algun dia i sobretot la pàgina web del qual no esperava ni molt menys del meu amic Charly quan em va dir que farien un blog de viatge, com tan de moda està últimament.
Així que des d'ara, i per sempre a la secció habituals de links, us deixo amb aquest meravellós projecte que encara està en construcció però que promet grans dosis d'enveja, reflexions i dades pràctiques per a viatgers.

Antisemitisme

Dijous 3 d'abril 2008. Lloc: Palau Blaugrana. Esdeveniment: quarts de final de l'Eurolliga de bàsquet entre el FC Barcelona i el Maccabi de Tel Aviv.
Entre el relativament nombrós públic jueu assistent, no només en els llocs habituals per als grups de seguidors visitants (i als quals no podia veure gràcies com sempre al fabulós sistema d'il.luminació que impedeix també veure el marcador quan seus molt amunt), sinó també barrejats entre el públic local, una bandera de tamany considerable de l'estat israelià enmig de la grada de lateral. En principi res a dir, tothom té el dret de portar una bandera democràtica d'un país i usar-la per animar el seu equip.
Instants final de la primera part, un seguidor espontani salta a la pista amb una bandera palestina i naturalment és interceptat i fet fora del pavelló com qualsevol espontani. No sé però si un acte així va agafar per sorpresa als membres del Mossad (sempre presents en qualsevol expedició israeliana), malgrat que podia ser previsible doncs públiques són les simpaties dels moviments nacionalistes entre ells i per tant el suport que molts nacionalistes catalans donen al poble palestí en les seves legítimes reivindicacions (que no forçosament accions).
El cert del cas és que pocs minuts després apareixien uns quants mossos directes a requisar tota bandera palestina del Palau i prenien una de les mans de dues noies veient el partit sense fer ni la meitat d'ostentació de la bandera que el públic israelià de lateral. Davant la resistència d'aquestes, els mossos van requisar la bandera de mala manera a pesar del suport que van rebre les dues dones per part del públic del voltant. La resta del públic en adonar-se del fet va començar a xiular i reclamar que en el cas que no es volgués polititzar un acte esportiu també s'havia de decomisar la bandera israeliana, doncs ambdues són igualment democràtiques i el mostrar-les forma part de la llibertat d'expressió (que per altra banda s'estava portant a terme per ambdues parts de manera completament civilitzada). No cal dir que per suposat els mossos no van mostrar cap mena d'interés en anar a incomodar al públic jueu, cosa que sí va fer la resta del Palau amb crits de Palestina, Palestina, així com alguna picabaralla verbal entre el públic de lateral i els quatre integrants jueus, que sense haver fet res tampoc dolent, van haver d'amagar la seva bandera per por a què l'ambient es caldegés sobremanera.
Ja sense el meu testimoni, els fets lamentablement sembla que no van acabar aquí.
Suspens doncs al cos dels Mossos d'Esquadra i per extensió al seu màxim responsable, el conseller Joan Saura, per impedir en el nostre país a ciutadans catalans el seu dret a la llibertat d'expressió per pressions exercides per un cos policial estranger com és el Mossad.
I suspens un cop més a l'estat israelià i a la part important del poble jueu en el món que defensa aquestes actituds de poder prepotents, posant sempre per bandera la seva imatge de poble perseguit i al qual se li van cometre grans atrocitats, que sense deixar de ser veritat, tampoc han aprofitat per convertir-se en poble model en favor de la pau i el respecte als drets humans. Més de 60 anys després, el botxí segueix fent una educació de vergonya i sentiment d'autoculpa com a poble a unes noves generacions que no van tenir res a veure en aquells actes. La víctima en canvi amb el recolzament del gran lobby jueu americà s'ha convertit en un poble botxí, que sota el pretext de recuperar terrenys que els hi pertanyien feia 2000 anys, està practicant un genocidi semblant cap al poble palestí, mentre constantment se'ns bombardeja amb els seus patiments passats en forma de reportatges, grans produccions de Hollywoord i missatges de què l'antisemitisme segueix sent una plaga mundial. Per mi antisemita és qui jutja algú negativament de forma individual pel sol fet de ser jueu, a l'igual com ser racista no és insultar a un negre (que s'ho pot merèixer igualment que un blanc que fes el mateix), sinó fer-ho pel sol fet de ser-ho. Per mi antisionista és qui nega el dret als jueus a tenir un Estat propi, la qual cosa per mi poden fer però sempre respectant i intentant integrar a la població que ha viscut en els últims mil.lenis abans del seu retorn, cosa que no han fet des de la creació d'Israel. Però si ser antisemita o antisionista és criticar les pràctiques actuals dels lobbies jueus i l'estat israelià (com els hi agrada precisament a aquests associar), llavors me'n declaro un fervent seguidor.