Amb els primers rajos de sol ens despertàvem per fer un bon esmorzar abans de prendre el bus local (no turístic) de les 9:30 que suposadament ens havia de portar a la terminal de busos principal de La Paz. Unes primeres rampes ens donaven vistes aèrees de Copacabana i el llac Titicaca enmig del paisatge d'estepa característic a aquestes alçades. Uns quants quilòmetres després la carretera es veia tallada per l'estret de Tiquina que uneix el Titicaca amb el només per comparació menys espectacular llac de Wiñaymarka. Mentre nosaltres passàvem en una barca entre San Pedro i San Pablo de Tiquina, el bus creuava més lentament sobre una barcassa. De nou a dins, seguíem el trajecte trobant-nos ben aviat una marxa festiva que el nostre conductor decidia apartar abordant-la de front per no perdre temps. Al cap d'una estona un gran altiplà sorgia al nostre horitzó amb els grans pics nevats que rodegen La Paz. L'entrada es produïa per El Alto, la capital aymara de Bolívia, començant per zones no asfaltades i passant a grans avingudes. L'arquitectura de totxo a la vista és la predominant. El moment més espectacular però és quan l'avinguda d'entrada comença a baixar i inesperadament descobreix La Paz. Una ciutat enorme en una vall a 3,600m i amb barris interminables que enfilen les nombroses muntanyes que la rodegen. Al fons els imponents Cerro Chacaltaya i el Huayana Potosí (6.088m).
Després de baixades interminables el bus ens deixa a la terminal del cementiri malgrat les nostres queixes. D'allà, no sense espera, aconseguim finalment un radio taxi que ens porta per carrers dubtosos fins al Hotel Sagarnaga, en ple centre de la capital.
La primera tarda de gestions i primeres impressions. Gestions per la moutain bike de demà i el bus nocturn a Uyuni de demà passat.
Primeres impressions després d'un llarg passeig pel centre, des de la zona del Prado fins a la frontera amb Sopocachi. Capital de contrasts, amb edificis d'arquitectura notable i molts en runes. De gent benestant d'una capital de país i molta gent pobre demanant i esnifant pel carrer. De carrers transitats que tot d'una es tornen desèrtics i un pèl intraquilitzadors. De mercats al carrer turístics que tot d'una es converteixen en mercats locals de ferreteries, menjar o electrònica. I és que si alguna cosa defeneix La Paz, ja sigui des dels seus extraradis fins al centre són els mercats que ocupen molts dels seus carrers.
Al vespre, per tancar un dia cansat, ens regalàvem un bon sopar a base de filet de llama i milanesa amb quinua.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari