Els 265 km que separen la capital constitucional de Bolívia (Sucre) i la seva ciutat més rica (Santa Cruz de la Sierra) implicaven 15 hores d'autobús per una carretera vergonyosa en comparació amb les vistes fins ara. Les males combinacions de transport, en aquestes alçades de viatge, ens feien descartar fer parada intermitja a Vallegrande (poble on va estar exposat el cos del Che i on es troba un petit mausoleu) i per suposat La Higuera (poble on el van matar). La carta ens la jugàvem doncs a poder visitar des de Santa Cruz el Parc Nacional de l'Amboro (una reserva natural en la confluència entre les Cordilleras, l'Amazonas i les planícies tropicals de Chiquistania), tot i que els contactes previs per mail amb les agències recomenades per la lonely i tripadvisor havien estat infructuosos.
Arribats de bon matí al hostel jodanga (típic backpacker amb piscina, billar, bar, etc. però excessivament pesats amb les seves estrictes regles), 25 minuts a peu ens separaven del centre de l'anodina ciutat de Santa Cruz. Entremig, intent fallit d'esmorzar al Picolo (50min esperant per dos maleïts bikinis), substituit per sandvitxs i salteñas de supermercat. Fora de la plaça principal amb la seva catedral (i encara), Santa Cruz no té res a veure i poc a oferir (malgrat el millor nivell de vida que es percep en tota la ciutat) i decepciona especialment venint de Sucre. Així que ens vam dedicar bàsicament a tancar el tour pels dos dies següents abans de tornar al hostel per gaudir de les seves instal.lacions backpacker (inclòs sopar comprat al super i sessió de cartes Senyor dels Anells).
Lamentablement el tour per l'Amboro va acabar sent impossible. A diferència de Cuzco o Uyuni, les 4 o 5 agències de Santa Cruz són "simples" intermediaris (tot i que s'emporten la major part de diners, amb preus inflats que van baixant com més gran és el grup) que "sincronitzen" transport, amb guies (del propi parc) i els diferents allotjaments que s'hi troben. Fos perquè no hi havia lloc (al sud del parc) o no hi havia guies lliures (al nord del parc), ningú ens va poder oferir res a un preu raonable, i finalment amb amboro tours vam acabar contractant, una opció alternativa, que, de tant satisfactòria que va acabar resultant, no podem més que recomenar (sense la intermediació d'amboro tours però).
El Monte de José (hostal-jose.com o El bosque de José a facebook per reseves directes) és una parcel.la privada de 50ha de bosc tropical a uns 10km del parc. Òbviament no podem parlar de selva, però la obsessió per protegir la natura del seu propietari ha convertit aquest terreny en una petita reserva on a canvi d'un entorn vegetal potser menys exhuberant, serà més fàcil veure animals que al propi parc (tot i que no és un zoològic i no hi ha res garantit). Però més enllà de les caminades pel bosc, dels seus sorolls (branques cruixint, insectes, cants d'aus, l'increïble crit-lleó del mico udolador...), de la variada diversitat vegetal, i dels animals que pogueu visualitzar (colibrís, voltors, ocell carpinters i micos esquirols, capuccinos i udoladors en el nostre cas), sens dubte un dels grans atractius és José. Si algú esperava un terratinent espanyol ric jugant a fer de guia per hobby, la imatge de l'atrotinat Isuzu 4x4 de 28 anys el portarà a la realitat. Breus paraules descobriran l'origen alemany i el caràcter disfuncional de José, immigrant des de fa més de 30 anys (perquè es va enamorar del país), més compromès amb el país i la comunitat local que el 99% dels seus habitants... i més pobre que molts d'ells (entre altres coses per les moltes hores dedicades a activitats no pagades com la persecució de caçadors il.legals, apagament d'incendis, arreglar la instal.lació elèctrica i altres activitats per amor a l'art de la comunitat local). José és una excel.lent font crítica per entendre la societat boliviana ("el principal problema de este país es la educación, los padres se desentienden y la mayoría de profesores no tienen formación y son unos borrachos... así es imposible que el país avance"), la política ("Evo es buen presidente y apoya por primera vez la gente pobre, el problema es que los que le rodean tienen muy bajo nivel y los ricos del país no se implican con su sociedad"), la seva vida (plagada d'accidents i problemes i malgrat tot segueix tenint un caràcter optimista) i per suposat, la vida vegetal i animal que amb molts esforços intenta preservar. Una caminada de tarda-nit, una nit a la seva casa enmig d'un entorn privilegiat, esmorzar, caminada llarga pel matí i dinar van ser les oportunitats per poder gaudir parlant obertament i ampliant coneixement amb ell.
Per arribar, us caldrà gestionar el transport fins al bonic i tranquil poble de Buenavista (porta d'accés també a l'Amboro nord). Està 100km al nord-oest de Santa Cruz, per la bona i fortament transitada carretera Eje de Bolívia, que segueix cap a Cochambamba, Oruro, La Paz i Perú (per l'altra banda cap a Brasil). El camí permet veure l'important indústria que rodeja Santa Cruz (d'aquí la ciutat més rica) i al cap d'una estona vastes extensions planes agrícoles i ramaderes amb algunes plantacions tropicals, que em recordaven més Filipines, que la resta de paisatge vist fins ara a Bolívia.
De retorn a Santa Cruz, feiem un últim sopar bolivià a base de milaneses amb la Pitu, amb qui aquest cop sí podíem compartir quelcom més de temps per intercanviar experiències de viatge després del fugaç creuament a Copacabana.
Molt aviat al dia següent (i salvant l'overbooking d'Avianca), un vol deixava enrere Bolívia i ens portava de nou a Lima.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari