El desastre del Tripartit (i de la política catalana)

Dins del poc que la política il.lusiona en aquest món em vaig alegrar el dia que es va decidir formar el tripartit. No era el govern somniat, però si semblava el millor llavors. Es trencava la hegemonia de 20 anys al poder de CiU, masses anys per a qualsevol partit en democràcia. Entrava un govern amb aires nous, progressista i amb un partit com ERC que després de molts anys entrava en un govern i tenia la ocasió de demostrar què podia fer fora de l'oposició. El gran repte d'aquest nou govern era (no solventar els problemes diaris del ciutadà, doncs d'això rarament se'n parla), sino aprovar un nou Estatut (que si més no hauria de donar més possibilitats per aconseguir-ho i en cas contrari poder demanar responsabilitats més a prop).
Però poc després de la meitat de la legislatura el govern s'ha trencat després de milers de picabaralles internes i del gran cisme que ha provocat les diferents posicions de PSOE i ICV respecte ERC per al pròxim referèndum de l'Estatut. Així que després de l'insuportable i pessadíssim procés de l'Estatut que hem hagut de patir l'últim any, ara ens tocarà el referèndum i després novament ser convocats a eleccions i per tant suportar de nou una nova campanya electoral.
El problema serà amb quins ànims un va a votar (les eleccions, no el referèndum, que ho tinc molt clar). Haurem d'anar a votar molt probablement després de veure aprovat un Estatut que el senyor Guerra pavoneja d'haver "CEPILLADO". 25 anys més hipotecats per un marc que mai permetrà que el nostre govern pugui desenvolupar les seves competències com toca per falta de finançament i amb encara competències importants que seguiran sent regides des de Madrid. A qui hem d'agrair-ho? Doncs primordialment (com en l'Estatut del 79) a la incompetència i deslleialtat cap al país de CiU. Si al 79 els burros de CiU es reien dels vascos per no haver acceptat el nostre model de finançament en comptes del concert (encara se'ns en foten ells), ara el mal perdre en les últimes eleccions i les ganes de tornar al poder, han portat al senyor Mas a firmar un pacte clarament desfavorable pel país. On està la unió dels partits que es deia per defensar l'acceptable Estatut que sorprenentment per tots s'havia aconseguit pactar a casa nostra? En Mas ja té el què volia, eleccions anticipades per recuperar el poder, però espero que el poble català s'adoni d'aquesta estratègia i l'enfonsi en la misèria. El partit que ens haurà hipotecat 50 anys en un model insatisfactori, que ens seguirà obligant a pidolar (ja més que les romaneses del metro).
Amb aquesta acció CiU va posar en safata la tranquilitat als demés. El PSOE aconsegueix tirar endavant un Estatut retallat amb el suport de la majoria catalana, victòria per ZP sense res a dir. El PSC respira perquè no danya la seva imatge de què el PSOE li ha acabat retallant el què ells volien (tot i que es desgasta pels problemes interns del tripartit). I ICV un cop més ha demostrat ser una mera comparsa del PSOE, a qui només molesta per reclamar el tancament de les nuclears.
I mentrestant ERC ha demostrat que li falta molt per tenir la maduresa d'assumir el poder. S'ha vist involucrada en múltiples escàndols, més fruit de la seva innocència que d'una gravetat absoluta, i la direcció del partit no ha sabut navegar entre les aigües radicals de les seves bases i les moderades per mantenir-se al poder a tota costa. Els últims esperpents, el primer intent d'apostar per un estúpid vot nul en un referèndum (per sort solventat per les bases) i el deixar-se fer fora del govern en comptes de marxar ells mateixos.
Quedant com a alternativa l'"abans mort que votar-los" PP (per cert, ahir vaig rebre un FWD molt bo on es demostrava que per dur 4 milions de firmes amb mitja furgoneta n'hi ha prou en comptes de les 10 que van dur per fer l'espectacle contra l'Estatut), el panorama polític resultant més aviat és desolador. Com envejo els amics apolítics que els hi sua tot i no tenen aquestes frustracions.