Eurobàsquet: Final i conclusions

I la sorpresa va saltar. Ja avisava David Blatt el dia anterior, juga David contra Goliat, però David va guanyar. És a dir, el què tots amb dos dits de front pensàvem: que si Espanya jugava bé no havia de tenir problemes, però en un dia no massa encertat, els russos amb una defensa asfixiant i un joc que per alguna cosa els ha portat a la final (contra tot pronòstic) podrien sorprendre a qualsevol. I així va passar: Espanya va començar avançant-se clarament però mica en mica es va anar desfent davant d'una defensa russa cada cop més pressionant. No era el dia d'Espanya, molts tirs que normalment molt jugadors entrarien no ho feien (cal dir que Rússia tampoc va tenir un encert com el dia anterior amb Lituània), així que la final es va anar igualant fins a convertir-se en una final, no com les semis que tots desitjaríem veure, sinó de les que els nervis, la tensió, la defensa s'imposen sobre la resta. La segona part va estar molt igualada, fins que els locals van agafar una mica d'aire (59-54)... i els russos responguessin amb un últim parcial 0-6 que els hi donava la victòria (59-60). Últims segons d'infart: Holden anotava la cistella definitiva a falta de 2,4 segons, no sense que la pilota toqués diversos cops cistella i tauler. Pau Gasol va tenir l'últim tir, però no va acabar entrant. Clar que el problema ve ja d'abans, detalls que sumant porten a la derrota: 0 punts de Navarro, dues pilotes perdudes en els últims minuts decissives, 7 tirs lliures fallats per Pau, molts en els últims minuts, paupèrrims percentatges en tirs de dos, un Pepu excessivament conservador en certes decisions... Un mal dia que no amaga el bon campionat fet i que tenint en compte la joventut d'aquests jugadors, segur que esperen altres èxits. La plata no és un mal resultat, però la decepció entre molts aficionats és gran, doncs hauria estat el primer europeu i a casa (puc entendre el sentiment general si el comparo amb el què personalment vaig viure amb el Barça i la Final Four guanyada a Barcelona). Felicitant als russos que han fet un increïble campionat (les opinions dels experts els situaven en una potencial vuitena plaça) passem a certes conclusions del campionat:

1) Estant convençut que l'equip ha intentat aïllar-se al màxim, l'ambient d'eufòria general, de convenciment que es guanyaria segur el campionat segur que no ha ajudat a l'equip local. Especialment en el moment que et trobes un final igualat no esperat i pot entrar la por a perdre i decebre.
2) Vist des d'Alemanya el comentarista assegurava que TOTS els periodistes estrangers celebraven la victòria russa. Pel llegit en certa premsa i comentaris del periodista alemany durant el campionat està clar que la prepotència espanyola (més de premsa i personatges llunyans al bàsquet) no ha caigut gens bé entre els rivals. Molt lluny de l'imatge d'equip modest que guanyava a Japó recopilant simpaties. Prepotència que sorprèn (si no fos perquè coneixem massa bé aquest país) quan només s'ha guanyat un mundial: almenys l'actitud americana (que també desperta odis) ve després de dècades de domini basquetbolístic.
Tampoc cauen massa bé en d'altres latituds el teatre de certs jugadors (especialment Rudy, Navarro i els Gasol) davant qualsevol contacte i l'estar demanant antiesportives a cada falta del contrari com va passar en la segona part contra Grècia (una cosa és ser públic i l'altra part implicada). Són detalls a millorar en un equip que segons Pepu: “este equipo es muy importante, no sólo juega al baloncesto, es un equipo ejemplar por los valores que tiene. Es el mejor equipo de la historia del baloncesto”.
3) En un campionat on has de jugar 9 partits en 13 dies i amb el format especial que té, dóna igual quants partits guanyis o perdis, l'important és quins. Rússia (1a-1 derrota), Espanya (2a-2 derrotes), Lituània (3a però 1 derrota només), Grècia (4a amb 4 derrotes!!). Alemanya com sempre ha optimitzat aquesta mentalitat al màxim, quedant cinquena amb un equip lamentable i un Nowitkzi que només ha brillat en percentatges quan les defenses d'ajudes no existien. Eslovènia l'havia guanyada de 30... però va perdre en el partit decissiu que donava plaça segura al pre-Olímpic, plaça que aconseguirien fent fora a una decebedora França (8a), que també havia guanyat clarament als alemanys. Hi ha molts altres exemples: Croàcia (6a a pesar de perdre els 3 partits de la segona fase) o Letònia i Sèrbia (eliminades per perdre els partits fàcils just després de deixar totes les energies en partits impossibles) i en contraposició Israel i Portugal (que van passar sorprenentment sabent contra qui guanyar). Sorprenentment molts entrenadors no ho semblen tenir tan clar...
4) Les diferències entre bàsquet NBA i europeu són ja tan curtes que no només es veu jugant contra USA. Les grans estrelles, com els MVPs de fase regular (Nowitzki) i final (Parker) han brillat només en partits on les defenses d'ajudes no existien o deixaven molt que desitjar. Entenc per brillar el fer molts punts amb bons percentatges, no perquè t'has cascat la meitat de tirs de l'equip. Fa relativament poc, la seva sola presència assegurava medalla a ambdós combinats.
5) Finalment un 0 a l'organització. A més dels detalls de simbologia i seus dubtosament elegides, ha estat realment esperpèntic l'espectacle dels palcs VIP. Sillons en un camp de bàsquet? Realment de república bananera. Lamentablement que molts aficionats s'hagin quedat sense entrada perquè tots els pijos espanyols, a qui fins ara els importava el bàsquet una merda, poguessin tenir un sofà a primera fila on veure l'esport que ara és "in" perquè erem els millors del món. Personatges que molts fins al final no van ni venir, deixant no només buida la grada principal en partits on no jugava Espanya, sinó que es veien llocs buits fins i tot en partits dels locals. I això en la grada que enfoquen les càmares que retransmitien el partit!! Una grada que tampoc ha aportat la pressió necessària i que hauria pogut donar el toc que falta per aconseguir dos punts més que et donen el campionat (sense justificar la derrota per aquest fet) i que per sobre de tot ha fet desdibuixar l'ambient que es respira normalment en un pavelló de bàsquet i que tots els aficionats de sempre volien gaudir.