Tu vida en 65'

Recomenada diverses vegades per diversos coneguts (especialment en Txes), vaig veure finalment aquesta pel.lícula catalana, que en el seu dia llegint les estrenes ja em va atreure, però que havia passat a engrandir el sac de films que les circumstàncies t'impedeixen anar a veure.
Guanyadora del millor guió al festival de cinema de Barcelona, Tu vida en 65' és una obra original, diferent, que no deixa indiferent a l'espectador. Albert Espinosa (guionista de l'excel.lent Planta 4ª i de famoses sèries televisives com el Cor de la ciutat, Jet lag, Psico Express o Majoria Absoluta) ens presenta en el fons una història d'amor bastant surrealista, que neix d'una assistència errònia d'un grup d'amics ja passats de la vintena a un funeral d'un desconegut. Allà neixerà l'espurna entre Dani (Javier Pereira) i Cristina (excel.lent Tamara Arias), que guiarà la pel.lícula per tot un seguit de situacions realment estrambòtiques, fins a culminar en un final realment poc comercial (el què un servidor sempre valora) i per molts probablement poc comprensible, però que el fons ja resa la frase promocional i sembla ser el sentit de l'obra: un pot arribar a un estat de felicitat màxima que ja no necessita més.
L'obra és però molt més completa que la història d'amor en sí i es permet filosofar sobre la vida, les antigues relacions personals i especialment la mort (el protagonista va perdre el seu pare en d'adolescència), temes en els quals el protagonista hi comença a trobar un sentit arràn de l'experiència d'estar en un enterrament d'algú que no coneix però que va sortir amb una ex seva. Amb un to general més aviat trist, malgrat que encertadament es van introduint escenes divertides i diàlegs força intrascendents que la fan més digerible, l'obra representa un tant a la generació a la qual pertanyo i compta amb l'al.licient afegit de desenvolupar-se a Barcelona. La música a més concorda completament amb la composició de l'obra.
Pel.lícula doncs la de María Ripoll que malgrat reflexar perfectament moltes coses de la nostra vida real (les reflexions sobre la mort paterna per la meva experiència pròpia les vaig trobar molt encertades) potser peca un tant d'irrealista en d'altres aspectes, formant però això part de l'encant d'aquesta obra autòctona.
Criticar però la política dels productors de la terra de realitzar obres catalanes amb una doble versió catalana-castellana, intentant negar o ocultar la realitat bilingüista que especialment es dóna a Barcelona. El no sentir una sola paraula en català en molts personatges que clarament el parlarien en cas de ser reals, no deixa de treure un realisme que en aquest cas no és buscat en el propi guió.