Brose Basket Bamberg vs FC Barcelona

El bàsquet és difícil de veure a Alemanya ja que no és massa popular. Per això no es podia desaprofitar l'oportunitat que a priori ens oferia el haver coincidit el "nostre" Barça en el mateix grup de l'Eurolliga que els "quasi" veïns Brose Basket de Bamberg.
Plegar més d'hora, 150 km i allà estàvem, al Jako Arena, amb una entrada on un només veu menjar i beure. Pizza i birra i cap a les grades de peu on teníem els nostres llocs, enmig de la correcta i pacífica afició del Bamberg i just darrere del Fanblock (on hi havia la penya grup de fans). Vam arribar amb temps i les mesures de seguretat eren inexistents, així que el Roger i jo aprofitàvem per anar a parlar amb el Jordi Robirosa i intentar veure si algun jugador se'ns acostava a saludar (sense èxit) per demanar-los alguna samarreta al final del partit.
A les 20:00 començava el partit. Un partit que quan vam comprar les entrades aparentava ser decisiu per aconseguir la segona plaça del grup, il.lusió frustrada després de la derrota anterior a casa contra la Lottomatica de Roma. Per tant finalment assistíem a un partit completament instrascendent... bé, no del tot, doncs el Barça es podia jugar no quedar com a pitjor tercer classificat i per tant entrar en el segon bombo de cara al sorteig de la segona fase. Objectiu que ràpidament es convertia en utopia. Per aconseguir-lo segur calia guanyar de 32 punts per superar al TAU, objectiu factible davant d'un equip que venia de perdre 85-37 davant del Partizan. També hi havia la possibilitat de guanyar sobre els 20 punts i esperar la derrota d'Unicaja a casa (fet que finalment tampoc succeí). Ni una ni l'altra, el Barça novament ni va sortir amb la concentració necessària i ben aviat vam haver de comprovar atònits com l'objectiu seria com a molt guanyar patint davant d'un equip, que amb tots els respectes, estaria a la leb si jugués la nostra competició nacional. El partit va ser tot un conjunt de despropòsits defensius (tirs i penetracions sense oposició que feien crèixer la confiança del rival) i ofensius (resumits amb un triple de Lakovic on la pilota va sortir llançada... cap enrere!!!). Al final un lamentable 65-69, bola en el tercer bombo i a l'espera d'un sorteig de cara una segona fase, d'on si no canvien molt les coses no passarem.
Desperdiciat l'objectiu de veure un bon partit de bàsquet, quedaven dos objectius més per complir. El primer era intentar sortir per la televisió. Per a això vam realitzar una pancarta per als jugadors i al rei dels pronoms febles Jordi Robirosa. Per a això també vam anar a parlar amb ell, però ni les càmares ens van fer un primer pla (les càmares eren de la televisió alemanya), ni el Robi es va dignar a nombrar-nos a pesar de què va al.lucinar bastant que haguéssim fet 150 km per venir a veure aquell partit i de tenir una pancarta dedicada (amb les tonteries que diu a cada partit ja podia haver-nos nombrat un moment ni que fos).
El segon objectiu era aconseguir alguna samarreta dels jugadors. Per això a la mitja part vam baixar fins a darrere la cistella amb la pancarta i vam cantar l'himne de l'equip mentre escalfaven de cara a la segona part. Sense que atragués cap gest especial de cap jugador. Només que un membre del staff se'ns acostés i ens donés uns quants banderins (oficials, oh!) de l'equip. Tan justos que ni van arribar per tots, ni en van sobrar per poder-li donar un al president de la penya de seguidors del Bamberg que se'ns va acostar al final del partit. Així que l'acció només va servir per conèixer a uns simpàtics estudiants espanyols que estaven d'Erasmus a Bamberg, això sí abillats amb samarretes de la selecció i banderes espanyoles amb el toro (sic). No eren queda clar seguidors del Barça, però estaven allà també intentant animar una miqueta, davant l'esclafant majoria alemanya del pavelló. Quina enveja va donar trobar-los, a un servidor li queda aquell temps ja molt llunyà en el record... Al final del partir novament el Roger i jo vam intentar baixar i cridar als jugadors, que es van limitar a saludar des del centre del camp sense atendre a les nostres peticions.
Cabrejats ens vam dirigir cap als cotxes i vam veure l'autocar que esperava l'equip. Últim intent, amb un fred glacial anar esperant un a un la sortida d'ells, sense aconseguir treure res més que la foto amb cadascun d'ells. Foto que es deixaven fer sense cap mena d'entusiasme. Només en Jordi Trias es va dignar a tenir un mínim de conversa preguntant què feiem, d'on erem, on vivíem, i mostrar així un mínim de simpatia. La guinda del pastís, en Jaka, que després de tardar molt més que la resta va ser incapaç d'esperar dos segons per fer-se la foto. Si encara després de'n Jordi, el més amable va ser en Dusko!!, a qui vaig adreçar un ànims Dusko en veure la seva cara (públic és el meu desgrat cap a la direcció que ha portat i està portant de l'equip, fet que no té res a veure amb el respecte com a persona).
Realment aquestes actituds del club i especialment dels jugadors no ajuden a crear una comunió amb l'equip. Tants anys animant a l'equip, abonat al Palau, vivint l'única Final Four guanyada, i la primera ocasió que un té per creuar-se amb ells, un se sent quasi despreciat. Entenc que és difícil tenir contents als aficionats en actes multitudinaris, però és que aquí erem 7. Set seguidors blaugranes que han fet 300 km entre setmana (amb la despesa de temps i econòmica que això suposa, a més de sacrificar la festa de carnaval d'Ingolstadt, una de les més importants de l'any) per veure un partit completament intrascendent contra un rival pèssim. Tothom té ganes de tornar a casa entre setmana quan acaba un partit a les 22h i ficar-se a l'autocar quan fa un fred glacial a fora, però això també val per al seguidor. Així que si com a persones son incapaços de valorar els sacrificis d'aquest últim, els seus sous desorbitats respecte als de la plebe haurien de ser motiu (voluntari o obligat pel club) d'una major consideració cap aquest.

Fotos del partit i amb els jugadors