Istanbul 26-01-08

Després de dos caps de setmana per Ingolstadt, amb una nova visita de l'Achim per aquí, alguna sortida de festa, algun dinar, algun sopar, algun aniversari i algun singstar, toacava reemprendre el ritme de viatges. I és que després de la visita del jefe de SEAT per aquí, sembla que es confirma la data de tornada del 31 de maig, així que no és qüestió de perdre el temps. Repetíem el quartet cracovià, el Ricard (baixa d'última hora en aquell viatge) i el Ramon, l'enamorat dels colors i símbols de la bandera turca.
El viatge ja el teníem programat d'abans de vacances i degut a una pujada de preus inesperada finalment volàvem a la ciutat turca el divendres pel matí en comptes de dijous a la nit. Així que per un dia que ens demanem de festa i m'he de llevar a les 5:20!! Vol sense problemes i al migdia arribem puntualment a Istambul, antigues Bizanci i Constantinopla, ciutat històrica i mil.lenària, islàmica en l'únic estat laic d'aquesta condició i situada en territori europeu i més internacional que la resta del país.
Des de l'aire Istambul sorprèn en primer lloc per la seva enormitat, no en va amb més de 10 milions d'habitants és una de les més grans del continent. A pesar d'això i de no comptar amb una modern sistema de transport públic, les úniques línies de metro i tramvia existents (una de cada) ens servien per portar-nos còmodament i directa al nostre hotel quatre estrelles situat en el centre històric de la ciutat. Deixar les maletes i a aprofitar el dia. Com era d'esperar entre setmana el trànsit per la ciutat és bastant caòtic, però un cop s'arriba a la zona monumental la cosa es pacifica. Bé, si per pau s'entén els crits entre mesquites quan toca anar a orar, i que justament coincidia amb la nostra arribada als voltants de la mesquita blava (Sultanahmed). Un espectacle a viure, però que per sort no es va repetir massa, doncs hauria fet perillar la nostra salut mental. Queda clar quan un els sent però que aquests càntics musulmans són l'origen del cant flamenc, tants segles amb l'Al-Andalus havien de deixar més petjada que l'Alhambra, l'estil arquitectònic mossàrab i algunes paraules del castellà. Lògicament el cant és l'avís per als locals per anar a la mesquita, així que com no es podia visitar durant l'acte vam aprofitar per veure els voltants (font turca, obelisc) i per menjar el primer (i curiosament últim) doner del viatge. Pa normal i absència de salsa demostren que el doner exportat és en realitat una barreja turco-grega a pesar de la rivalitat entre ambdós països.
Ja amb l'estómac ple entràvem (amb peus descalços) a la mesquita blava, que a pesar del seu nom, ni és blava per fora, ni domina especialment aquest color per dins. Per fora realment impresiona, més encara que la més històrica Hagia Sophia. És la unica amb 6 minarets i preciosa amb les seves formes abstractes. Per dins tampoc deixa indiferent, amb la seva cúpula i l'enorme llum d'aranya. Sorprèn la sencillesa amb una única sala i poca decoració d'or.
Amb els peus glaçats a pesar de l'omnipresent moqueta sortíem del temple de culte i en Jorge ens sorprenia a tots amb el rumor del viatge: Uma Thurman estava allà. Jo la vaig arribar a veure d'esquena i a pesar de les múltiples bromes, sembla ser que tenia raó.
Després de fer unes quantes fotos al capvespre, rodejàvem la mítica Hagia Sophia, candidata finalment no guanyadora a convertir-se en una de les set meravelles del món modern. L'espectacularitat de la seva veïna i el relatiu mal estat amb què es conserva el seu exterior donaven una certa imatge decepcionant d'ella. Tancada ja (tots els palaus i mesquites tanquen a les 16:00, així que realment el turisme s'ha de fer pel matí), vam deixar la seva visita interior per l'endemà, i aprofitàvem per veure les cisternes romanes del segle VII. Després ens decidíem per vagarejar una estoneta, la qual ens servia per descobrir l'habilitat lingüística dels promotors de restaurants: bon menjar més barat que Andorra (sic), català, castellà i euskera si cal, tot sigui per aconseguir omplir una taula més. Finalment però ens decidíem per un bar una mica xic, on vam fer la primera (i curiosament també última) fumada de Sheesha, acompanyada de te turc i un johnie walker. Una estona després sortíem molt apalancats del local i descartàvem la sauna de l'hotel per no matar del tot la nit, així que vam decidir anar a la zona nova a sopar i veure l'ambient nocturn. Una mica a l'aventura passàvem de nit pels carrers completament buits que rodegen el basar, molt bruts després del seu tancament fins a la recollida d'escombraries doncs l'absència de contenidors ens mostra que encara hi ha camí per recórrer fins a la seva completa internacionalitat. Passada aquesta primera aventura, repetiríem el camí uns quants cops més. Així arribàvem al pont Galata, que comunica amb la part moderna, malgrat que s'ha de caminar encara un bon tros per carrers de dubtós aspecte fins a arribar al carrer peatonal i voltants que porten a la plaça Taksim. Allà sí, Istambul es converteix en una capital europea, amb botigues, restaurants i bars. Sopar correcte (que no especial) en un restaurant turc acompanyats de música en viu i primera (i última copa de la nit) en un local amb música turca en viu també. Buscant canviar a una major internacionalitat ens vam adonar que Istambul no és la millor ciutat per sortir de festa i que malgrat que no falten bars musicals, d'atraients se'n veien pocs. Així que ens vam arriscar a deixar-nos guiar per un autòcton, buscant una zona de festa més alternativa... que va acabar resultant ser la zona d'alterni (que lògicament no era el què volíem). Així que taxi i a dormir.
El matí següent ens llevàvem d'hora, bufet lliure a l'hotel amb vistes al mar de Marmara i a visitar la Hagia Sophia, que per dins cumplia més amb les expectatives prèvies que un tenia. L'història mil.lenària de la ciutat es concentra en el seu interior. Al costat es troba també el palau de Topkapi, amb els seus jardins, edificis variats, el seu harem i el tresor imperial. El visitant també gaudeix de privilegiades vistes al mar i l'estret del Bòsfor.
En ben dinat tocava la visita obligada al Gran Basar, on la majoria ens vam instruir en el noble art del regateig. Unes hores després un servidor sortia amb un parell de mocadors de cap, un braçalet, una motxilla, un cinturó de cuir, una samarreta màniga llarga falsa Adidas i un cendrer, tot rebaixat a més de la meitat del seu preu original.
Com el peix escasseja a Alemanya, el sopar tocava fer-lo als restaurants del port sota el pont Galata. Amb l'art adquirit al basar entràvem a un local amb ampolla de vi, postres i xupito gratis i els preus del llenguado i la daurada rebaixats considerablement... el què no impedir que acabéssim pagant a nivells barcelonins per un sopar inferior a qualitat, que de totes maneres ens va treure el mono peixater que patíem. De pas ens trobàvem amb un exemple (inesperat) del masclisme (esperat) que encara impera en el país: homes fent de segurates a la porta del lavabo quan la seva dona el visita.
Segona nit, retorn a la zona europea. Aquest cop aconseguíem entrar a un bar musical ple de turcs (que monopolitzaven el públic femení del local) amb música techno-dance barrejada entre cançons internacionals i turques. Una estona després ens decidíem però a intentar buscar algun local més especial, missió novament fallida per no trobar els locals que ens deien o per no deixar-nos entrar. La nit acabava però a una hora raonable per a un viatge de turisme i amb poques hores per dormir si volíem aconseguir la missió del dia següent.
Acomplerta aquesta sí, llogar una barca (finalment només per nosaltres sis) i fer una ruta de dues hores pel bòsfor. Congelats pel fred que ens va acompanyar (especialment per la humitat i el vent) la ruta ens va permetre fer-nos una idea més global de la ciutat, la qual requereix per anar bé un parell de dies més que ens que vam tenir. Per fora però vam poder veure des del vaixell algun palau més (a destacar el de Dolmabahce), alguna mesquita, l'espectacular pont que uneix ambdós continents i una espectacular perspectiva de l'estret i el centre històric. També vam poder fer la parada obligada per posar el peu (i de pas escalfar-nos amb cafès i tes turcs) a la zona asiàtica.
Acabat el mini-creuer tocava ja tornar de nou a la realitat alemanya.
Pròxima parada: Varsòvia.

+Fotos