Copa del Rei 2008

Felicitats a la Penya pel seu merescudíssim títol de Copa aconseguit aquest passat cap de setmana. Naturalment a un servidor li hauria agradat més que el Barça hagués tornat a guanyar contra pronòstic com l'any passat, però no essent així m'alegro que ho hagin aconseguit els grans rivals de l'àrea metropolitana. Primer perquè feia molts anys que estaven intentar ressucitar de les cendres en les que van anar caient després de guanyar la Copa d'Europa i sorprenentment quedar-se sense patrocinador, i segon, perquè com diu l'acudit del diari sport, mirant els pocs partits que he pogut veure aquest any tinc envenja del joc que estan desplegant. Sí, veient el Barça un servidor es desespera i veient a la Penya (contra Pamesa i Tau, la final estava volant de retorn) un culé apassionat per aquest esport ha de reconèixer que es diverteix més veient el seu màxim rival després del Madrid.
El Barça no va repetir la gesta de l'any passat; aquest any no anava tan de tapat i el Iurbentia va posar-hi molta més il.lusió i va demostrar tenir-li la mesura presa al nostre equip. Els bilbaïns segueixen demostrant que a pesar de tenir una plantilla sense grans noms, són un equip i com a tal juguen. La Copa ha servit per demostrar que la seva segona plaça a la lliga i ser la millor defensa de la competició no és casualitat. Però malgrat que el Barça perdés només d'un punt i el TAU guanyés només de dos contra ells, la diferència mostrada en la competició va ser abismal. Ambdos equips grans van sortir sense la concentració necessària i el rival ho va aprofitar per obrir escletxa ràpidament. Però mentre el TAU va saber posar-se el mono de treball per reconduir la situació i passar a dominar el partit (fins a l'especulació final que els va portar a patir en els últims moments), el Barça va anar constantment a remolc, mostrant una sensació d'impotència preocupant. El recent aterrat Gary Neal va jugar més que molts jugadors fitxats a principis d'any per ser importants i després d'unes primeres jugades prometedores, va acabar per contagiar-se de l'individualisme imperant. Ja està bé d'enganyar-nos, el Barça actual no té cap mena d'esquema coherent ni en atac ni en defensa, i només sobreviu a base de la qualitat individual de certs jugadors i de les estones on pugui demostrar una concentració (individual) defensiva asfixiant. L'equip és inexistent i els temps morts no serveixen ni per saber fer una falta quan queden tres segons per acabar el partit.
La Penya ha tingut els seus altibaixos en els seus partits, però sap jugar més com equip, té recursos defensius interessants per intentar canviar dinàmiques de partit, i algunes individualitats que marquen en atac quan la resta no se'n surt. A més es permeten el luxe de donar espectacle, no en va són protagonistes de tres de les cinc millors jugades del campionat amb les quals despedeixo aquest post.