Somnis professionals

Tants anys somniant en dissenyar cotxes per BMW i el primer cop que trepitjaré les seves instal.lacions serà per discutir-me amb ells per preus... Quines coses et depara sempre la vida!!!

Australia Experience (IV): Manly Beach

Després d'aconseguir dormir-nos i passar la nit, ens vam llevar amb un cel ennuvolat. No invitava, però havíem d'anar a Manly Beach, perquè el dia següent ens esperava una gran festa i calia estar descansat. Així que vam agafar un dels Ferry que porten a la desembocadura de Port Jackson i als pobles amb platja ja a l'oceà. Manly és un d'aquests pobles, que com a poble no té res especial, però que com a mínim no han fet les barbaritats de construir gratacels, tot i que algún bloc sí que sobraria (error que sorprenentment els australians també han fet en certs llocs malgrat tenir espai per donar i per vendre). La platja però guapíssima, era la primera que veia a part de l'artificial de Brisbane, no era la més maca, però com totes les que vaig veure allà netíssima, tant la sorra com l'aigua. L'única ratllada que allà les platges són especialment pels surferos i si et vols banyar ho has de fer en teoria sempre entre dues banderes que posen, que no signifiquen un gran espai, així que la gent s'acumula bastant, sino ve el socorrista de turno amb el xiulet.
El sol va sortir, així que va tocar posar-se la crema factor 30 que no m'havia posat en ma vida i que sorprenentment no va servir quasi de res, perquè vaig acabar amb el nas pelat i les espatlles i el clatell cremats. El fet de venir de l'hivern de Manresa i el forat de la capa d'ozó sobre el país, la qual cosa provoca que el cancer de pell sigui la primera causa de mortalitat, hi van tenir a veure.
Com un espera d'Austràlia hi havia ones, amb les quals vam disfrutar intentant-les agafar nedant. La gent autòctona les aprofitava sobretot fent surf, esport que aquí vaig descobrir fa tothom, doncs hi havia nens de totes les edats (alguns molt molt petits) aprenent i entrenant.
Passejadeta per la platja, d'on ve l'anècdota de la foto, que ve d'unes australianes que brindaven amb copes de cava plenes d'aigua de mar i aquests barrets nadalencs a la platja a 35º. Després dinar en un Fish&chips (cultura molt anglesa) i caminada cap a uns penya-segats, on vam tenir moments de converses reflexives i relax, després d'haver fet una caminada pel bosc amb xancles i una calor infernal, que un s'esperava que en qualsevol moment si li creués un escorpí o una serp verinosa.
Després una mica més de sol i relax en una cala del mateix poble (Shelley Beach) que quedava resguardada i que en contra de la principal per tant no presentava cap ona. Quan el sol ja es va fer inaguantable, una birra de 375 ml (mesura estàndard allà) i va ser hora de tornar amb el Ferry, on em pensava que em moria de tant sol (i pensar que a mi m'encanta normalment...) . Fotos de Sydney des del vaixell i cap a casa a refer-nos del cansanci i la insolació.

Les 7 meravelles del món modern

Actualment està en marxa a Internet una consulta a nivell mundial per elegir quines serien les 7 maravelles del món modern. Una iniciativa que tracta d'imitar l'elecció que en l'any 200 a.C. va fer Philon de Bizanci, destacant set maravelles d'aquell món passat per a servir de guia de viatge a la població d'Atenes. Naturalment aquelles maravelles només abarcaven el territori llavors conegut per les civilitzacions greco-romanes. Aquella innocent elecció va permetre passar a la posteritat al Far d'Alexandria, el Temple d'Artemisa, l'Estàtua de Zeus, el Colós de Rodes, el Mausuleu d'Halicarnàs, els Jardins Penjants de Babilònia i les Piràmides d'Egipte. Lamentablement degut a la desídia humana, de tots aquells monuments només queden en peu les piràmides, per la que la resta de maravelles només poden ser imaginades a través dels documents històrics.

El nou projecte neix a l'any 2001 de la mà de l'aventurer suís Bernard Weber. Amb la participació final de més gent, es van recollir vots de tot el món proposant quines podrien ser les noves maravelles. Els 77 monuments més votats van ser considerats per un comitè d'experts, qui va confeccionar la llista de 21 finalistes que es va fer pública l'1 de gener d'aquest any. Durant tot l'any es pot votar per les 7 maravelles que cadascú cregui i les candidates més votades seran proclamades l'1 de gener del 2007.

La iniciativa em va fer molta gràcia, em va portar els records de quan era petit i a casa el meu avi hi havia un llibre semblant: describia les maravalles de l'antiguitat i acte seguit mostrava moltes de les maravelles actuals. Com sempre m'ha agradat classificar les coses, jugava a seleccionar les 7 que jo opinava serien les actuals. No me'n recordo massa de què apareixia en aquell libre, ni quines elegia, però la iniciativa és igual al què jo llavors pensava i aquest cop he tornat a jugar entre les 21 candidates proposades. Lamentablement els vots no es poden fer gratuïtament on-line sino a través de línies de telèfon internacionals. Trobo que és una verdadera pena que limitarà una participació espectacular a nivell mundial.

Ja que m'he matat a fer una elecció que no faré oficial (tampoc massa important doncs només he vist en la realitat 5 de les 21 candidates), la deixo aquí per comparar-la l'any que ve respecte la que resulti i per invitar a possibles lectors a deixar les seves eleccions:

Piràmides de Gize (Egipte)
Taj Mahal (Índia)
Angkor (Cambodja)
Hagia Sophia d'Istambul (Turquia)
Alhambra de Granada (Espanya) - única vista en la realitat
Petra (Jordània)
Kremlin / St. Basil (Rússia)

Les 4 candidates vistes i descartades són la Torre Eiffel, l'Estàtua de la Llibertat, el castell de Neuschwanstein i l'Opera House.

Més informació: www.n7w.com

House of games (1987)

Pel.lícula curiosa que he vist després d'una ressenya fa uns mesos en el magazine televisiu de la Vanguardia, ara no el recordo, però sé que em va cridar l'atenció, i que me l'apuntés com a film per veure (no a la tele naturalment, entre setmana i a les tantes de la nit, com sempre pensant en els què treballem).
Finalment la vaig veure aquesta setmana, dirigida per David Mamet, és una producció americana que em duia el record de la gran Nueve reinas. No és que sigui una còpia, primer perquè és anterior i segon perquè la trama també és completament diferent, però si que parla sobre una sèrie de timadors professionals. En aquest cas la protagonista és una famosa psicològa, qui per tal d'ajudar a un pacient ludòpata endeutat, coneix a un jugador i timador d'ofici. Aviat s'establirà una relació curiosa entre ells que acabarà en un primer desenllaç sorprenent. Lamentablement al meu parer, la pel.lícula no s'acaba aquí i s'allarga uns 10 minuts més no massa afortunats. S'agrairia d'altra banda una major presència d'una banda sonora en certes escenes i una ambientació més real en algunes situacions per tal que el conjunt acabés sent gratificant.

Australia Experience (III): cap a Sydney

El taxi ens estava esperant i ens va portar a la terminal de vols domèstics, a on vam arribar abans que hi hagués res obert. Sortíem amb el primer vol del matí, a les 5, i després de passar "voluntàriament" un control anti-explosius (podies dir que no i no embarcar a l'avió!) vam gaudir del vol d'hora i poc, que després dels vols dels dies anteriors em va semblar com un altre viatge en taxi. Poc abans d'arribar a Sydney vam poder contemplar unes bones matinals en l'alba australiana amb els rius i els seus meandres en la desembocadura en l'oceà pacífic.
Vam agafar un taxi estil molt americà que ens va portar puntualment a casa del Miguel, l'amic del Dani que ens acolliria a casa seva durant la nostra estada a la ciutat. El Miguel és un vell amic del Dani, company de natació monoaleta (esport que finalment vaig entendre entre els dos), estudiant d'arquitectura, amb unes increïbles experiències viscudes en els últims anys, molt social, ordenat, detallista i amb un caràcter extramadament amable. La seva casa està molt ben situada en el barri gay de Paddington, molt a prop de la City i el què és més extrany de trobar en aquests tipus de ciutats, amb vida pròpia, amb bars, discoteques, botigues i supermercats en el seu interior. La casa potser no és molt gran (per ser Austràlia, ja ens agradaria a Barcelona tenir una cosa així), però està molt ben organitzada i decorada amb molt de gust; aquí ell compta amb l'ajuda del seu company de pis, l'Adrien, un noi de les illes maurici, de familia benestant, que ha viscut en nombroses ciutats del món i que es troba realment en el seu barri.
Com el Miguel també està allà fent anglès vam marxar ràpidament amb ell, acompanyant-lo a l'acadèmia (si estudies anglès allà, l'assistència és molt important, doncs s'informa a immigració si no assoleix un mínims) i aprofitant el llarg matí per visitar una part important de Sydney. Baixant del bus a un centre comunicador com Circular Quay, sorprèn que una ciutat que té una bahía preciosa, la tapi al final dels seus carrers principals amb una autopista que porta al mític Harbour Bridge. Passant per sota d'ella s'accedeix al port d'on surten els Ferrys amb diferents destinacions, i un cop superats tots aquests obstacles visuals, per fi es pot accedir a les vistes més típiques de Sydney, a una banda el famós pont i a l'altra la encara més emblamàtica Opera House (candidata a ser una de les 7 noves meravelles del món modern). Realment és un edifici increïble, que quan el veus penses en el "me la imaginava més gran", però que quan la segueixes observant des dels molts angles en què un l'acaba observant (des del port, al costat, des de Botanic Gardens, des de Harbour Bridge, des d'algun ferry) un s'adona de la seva bellesa, sempre aportant nous matissos en cada nova vista.
Arribats a l'Opera House a part de veure la "pell" de l'edifici en detall, un pot contemplar ja Port Jackson, la magnífica bahia on desemboca el Sydney River. Ben al costat, es troba els Botanic Gardens, per on vam seguir la nostra visita per obtenir noves vistes dels símbols de la ciutat i una panoràmica de la pròpia City, amb els seus gratacels, al pur estil ciutat americana. Enmig de la calor sofocant i el potent sol australià (perillós pel fet d'haver el forat de la capa d'ozó allà), vam veure també la vegetació del parc i em va sorprendre el gran nombre de ratpenats penjats en els arbres, tapats amb les seves ales, i esperant a que arribi el vespre per començar a sobrevolar els carrers de la ciutat en busca de menjar. De tant en tant, algun donava un vol per sobre els nostres caps, moment en què un s'adona del gran tamany que aquests tenen, respecte els que jo havia vist a Europa, per sort no són perillosos. Vam riure també una bona estona fent símils de les formes de l'Opera house i alguna foto artística de les nostres.
A la part posterior del Botanic Gardens, un accedeix a un segon port, on hi ha anclats uns quants vaixells militars, al costat d'un hotel i apartaments de luxe (un d'ells del Russel Crowe) sobre l'aigua. Vam sortir del parc pel Domaine, on es troba la catedral i uns quants museus i ens vam internar a la City, que realment em va recordar a Manhattan en petit. Caminant pels seus carrers vam arribar al tercer port de la ciutat, el Darling Harbour. Després cap a dinar durant la pausa del Miguel, i per la tarda, ja més relaxadament, caminant per la City fins el Hyde Park. Entremig i no sense problemes (només poden veure alcohol bars especials amb llicència), vam saborejar una cervesa benvinguda amb aquella calor, en un pub antro en un primer pis del centre, amb ornajaments nadalencs com els nostres malgrat l'estiu que ara és allà.
Cansats de caminar i del sol que em va provocar les primeres cremades (a pesar del factor 30 que no havia utilitzat en ma vida), vam comprar menjar i tornar a casa. El jet lag seguia fent efecte, així que a les 18 estava dormint, per llevar-me després a sopar i tornar a dormir ja en el sofa-llit on passaria la resta de les nits amb el Dani, sense passar res naturalment a pesar de l'ambient del barri i on vam descobrir el què seria el principal problema de convivència del viatge: els roncs.

Quin fàstic de país

És realment lamentable viure en un país on cada matí, et lleves i la major part dels dies la sorpresa que et trobes és un nou atac o insult a la teva terra. Avui, com si no tingués prou amb el dia ennunvolat i plujós que hi havia i que havia de suportar malgrat haver de fer un gran nombre de coses pel centre, un va a comprar tranquilament el diari i es troba amb la cara de l'impresentable Tinent General José Mena Aguado, amenaçant que l'exèrcit podria intervenir si l'Estatut extralimita la Constitució. Però aquest home en quin món viu?
És deplorable que després de tants anys de democràcia i pertanyent a la Unió Europea encara tinguem en el nostre país gent amb aquesta mentalitat, perquè el pitjor del cas és que el que ell diu segur que és compartit per molts comandaments militars i soldats rassos. Hi ha molta gent que encara creu que si un govern democràtic aprova un nou estatut (recordem que l'aprovaria el parlament espanyol, no només el català) o modifica el text de la constitució respecte l'original de 1978 (sempre segons la seva opinió, perquè no crec que treguin els tancs quan es modifiqui la successió monàrquica en favor de la filla del príncep), es poden treure els tancs i sotmetre a la regió que ha tingut tal atreviment. Declaracions com aquestes són impensables en qualsevol altre país democràtic i demostren el grau de subdesenvolupament que encara tenim en aquesta matèria. Perquè el pitjor del cas és que el principal partit de l'oposició no troba reprobable la immiscuició d'aquest militar en terrenys purament polítics.
Així que anem-nos preparant, perquè aprovem o no l'Estatut, amb més o menys retallades, algun dia el PP tornarà al poder i sembla ser que troben legítim que l'exèrcit ens vingui a ensenyar QUÉ COÑO ES ESTO DE EXIGIR EL CONOCIMIENTO DE VUESTRA LENGUA AUTONÓMICA.

Australia Experience (II): primeres hores a Brisbane

Un cop retrobats els dos en aquelles terres tan llunyanes de l'habitual va tocar agafar el tren cap a casa seva. No em vaig fixar massa amb el que anàvem passant amb el tren, perquè lògicament tocava xerrar de com ens anava tot, dels plans de viatge que ens esperaven, una mica el futur... En aquells moments em va sorprendre veure'l tan adaptat a la vida australiana i el fet d'assegurar convençut que li agradaria quedar-se a viure allà tota la seva vida. Una afirmació tan rotunda a mi com a enamorat que sóc de la ciutat de Barcelona em va sobtar, però amb el pas del dies entendria la seva afirmació.
Vam baixar del tren i vam internar-nos per una sèrie de carrers amb una rampa final bastant important que ens duia a casa seva. Malgrat haver vist alguna foto, tampoc tenia una idea clara de com seria. Es tracta d'una casa tota ella de fusta, construida enlairada sobre el terra (amb pilars sobreelevats que l'aguanten) i amb un jardí poc cuidat. La primera sorpresa la megaaranya que hi havia a la part frontal del jardí, a prop de l'entrada, amb unes dimensions de teranyina certament importants. Mai havia vist en llibertat aranyes d'aquell tamany, podent-se distingir clarament totes les seves parts i amb colors grocs i negres, que no inviten a la tranquilitat en cas de contacte amb elles. La terayina és certament sorprenent, la toques i té una resistència i elastocitat increïbles, semblava difícil de trencar. Preguntant perquè mantenien aquells animals vius en el propi jardí, el Dani em va explicar que allà respecten molt la naturalesa i que la gent no es dedica a matar els éssers vius, tret dels gripaus, animal al qual tenen força odi perquè no era autòcton i va desajustar la fauna local. Sobre el perquè ell no la matava si encara no devia tenir una consciència tan 100% aussie, realment em va plantejar la dificultat de matar de forma segura aquell animal, doncs a fi de comptes si no se'l molesta tampoc feia res. Vaig pensar com reaccionarien totes les amigues que tans elogis havien donat al destí del meu viatge, si fossin elles les que es trobessin un cop allà haguessin de dormir cada dia amb aquesta companyia i no amb els cangurs i koales que totes imaginaven. A la part de darrera del jardí, junt als estenedors, una altra de més gran encara. La veritat que amb el pas del dies m'hi vaig anar acostumant i agafant-lis cert apreci, però he de reconèixer que vaig dormir sempre amb les finestres tancades. També és cert que no era un cas aïllat, en vaig veure més pels carrers i en d'altres jardins, doncs allà la gent (no només els estudiants com els companys de pis del Dani) no tendeix massa a cuidar i tenir uns jardins preciosos com la gent rica europea, sino que prefereixen tenir-los més "naturals".
La casa per dins està molt bé, gran, varies sales, nevera per cerveses, terra de fusta (no parquet) pel què no cal preocupar-se (et dutxes i pots caminar sense eixugar-te fins que t'assequis), playstation 2, dvd, tele... Un bon pis per viure allà i a més ben situat, ja que està a uns 20 min caminant de la City, si no fos per les rampes finals que fan que sgur que arribis sempre suat seria perfecte.
Un cop desfet les maletes i vist algunes fotos seves, vam agafar dues bicis amb frens defectuosos i cap a veure la ciutat. Vam anar a Southbank, la zona amb més vida al costat del riu, i vam anar seguint el riu a través dels parcs de Botanic Gardens i New Farm i vam veure tot el River Side i el History Bridge. Una banda elevada en l'asfalt mentre anava distret a poc espatlla el gran viatge, però per sort uns bon reflexes i una mica de sort per no caure, van saldar l'ensurt amb una pantalons bruts, algunes rascades al peu i la pèrdua d'una ungla d'aquest, res important.
Respecte als cotxes, una cosa que sempre em fixo en un païs, Holden (la seva marca, pertanyent al grup GM), Fords (amb molts Falcon, un model exclusiu pel seu mercat) i cotxe japonesos sobretot. També destaquen el gran nombre de pick-ups, moltes d'elles sense ser 4x4, purament per portar taules de surf imagino.
Després de veure unes quantes coses i comprar menjar, vam tornar a casa, arribant amb una gran suada, doncs Brisbane és una ciutat calurosa i xafogosa, una mica com Barcelona a l'estiu, l'únic que no té un veritable hivern, sent en aquest sentit com les Canaries.
Els efectes del jet lag van fer que en ben dinat anés a dormir i ja no em despertés fins al dia següent a les 3 del matí, quan havíem de sortir de casa per agafar l'avió que ens duria a Sydney.

Bugatti 16/4 Veyron

I finalment ha vist la llum!! Després de què l'any 1998 VW adquirís la mítica però en bancarrota marca Bugatti i que al cap d'un temps el llavors encara president del consorci alemany Dr.Piech, anunciés que el primer Bugatti de la nova era superaria les mítiques barreres dels 1000 cv i els 400 km/h, el projecte ha acabat donant a la llum després de superar molts problemes. La megalomania del Dr.Piech el va portar a fer aquella promesa descabellada, en uns temps molt més propicis pel consorci alemany que els actuals, amb plans de reducció de costos pels propers anys. De fet, els nombrosos problemes i retards que hi ha hagut per assolir la promesa feta i les grans pèrdues amb les que acabarà el projecte (malgrat el milló d'euros que val cadascuna de les 300 unitats que es construiran) han fet perillar la seva conclusió quan han arribat altres presidents del grup.

1001 CV de potencia, sorgits del motor W16 8.0 fruit d'unir dos blocs VR8 del Passat anterior, 64 vàlvules, 4 turbos, 2 intercoolers, bieles de titani, un parell descomunal de 1250 Nm, 2 circuits d'aigua per refrigerar-lo, 3 radiadors, lubricació per càrter sec amb una capacitat de 20 l d'oli, canvi robotitzat DSG de 7 marxes, tracció total Haldex, frens carbonoceràmics de 400/380 mm de diàmetre, pinces monobloc de 8 i 6 pistons de titani amb bomba de fre de fins a 180 bars de pressió, xassís amb monocasc de fibra de carboni i estructura davantera i carroceria d'alumini amb la major rigidesa torsional del món (60.000 Nm/º) i neumàtics especifícs antipunxades Michelin Pilot Sport PAX 265/680 R500 i 365/710 R540 amb capacitat de soportar la velocitat màxima (homologada a 407 km/h, a la pràctica cap als 420 km/h en la majoria d'unitats). Tot plegat permet fer accelerar els 1888 kg que pesa el cotxe de 0 a 100 en 2.5 s (molt més ràpid que qualsevol altre cotxe en producció, més ràpid que un avió a reacció i tan ràpid com una moto GP i lleugerament més lent que un F1 (0.3 s)). No gaire més ràpid però que un guepard (només 0.2 s) i aquí es veu la grandesa de la naturalesa i com l'home ha de fer grans esforços per superar-la. Els demés registres segueixen sent però espectaculars, 7.3 s fins als 200 i 16.7 fins als 300. La frenada amb els millors frens del mercat també increïble, de 400 a 0 en 10 s.

Assoleix però els 400 km/h com diuen? Doncs pel què es veu sí, i per demostrar-ho tot comprador disposarà del circuit oval de VW per aconseguir-ho i treure una foto de record, doncs mai més ho podrà tornar a experimentar doncs no hi ha carretera humana on això sigui possible. En circuit i tot, el repte però no és fàcil i s'ha de seguir tot un protocol especial, amb la introducció d'una segona clau, la comprovació de què la pressió dels neumàtics sigui la ideal i verificació que les tapes difusores estiguin tancades. Després d'això, l'aleró de darrere que normalment s'aixecaria a partir dels 220 km/h, empitjorant el coeficient aerodinàmic per donar una càrrega de 350 kg que permeti mantenir el cotxe estable a l'asfalt, es queda en la posició més baixa permetent superar la barrera dels 400 enlloc de quedar-se amb els 375 de la configuració normal.

Un altre detall especial és que el motor necessita tanta refrigeració que ni els 55l dels dos dipòsits d'aigua, ni l'oli, ni totes les tomes d'aire que té el cotxe són suficients, per la qual cosa el motor està a l'aire lliure, sense cap capó ni vidre que el tapi.

Es tracta doncs del cotxe tecnològicament més avançat del moment i probablement el cotxe més descomunal que mai es construirà, doncs dificilment ningú s'embarcarà de nou en projectes així. Un cotxe realment únic pels que se'l puguin permetre, que engolirà les rectes en un tres i no res, permetrà perdre a qualsevol en autopistes i anirà per carreteres de muntanya amb una agilitat pròpia d'un GTI. Però un cotxe que ni és el més preciós de disseny ni amb el seu poder il.limitat ha de ser divertit de conduir, sino que s'ha d'anar amb por al volant, no en va el control d'estabilitat no para d'actuar en conducció normal en sec, és a dir, és tanta la força que es transmet que els neumàtics estarien perdent tracció (derrapant) constantment sino fos pels moderns controls electrònics. Per si fos poc, canviar els neumàtics val cada cop 7200 € i els 98l de gasolina de dipòsit es poden arribar a consumir en 20 minuts. Una faraònica obra d'enginyeria doncs més que un cotxe racional, fins i tot dins dels amants dels grans esportius.

Australia experience (I): el viatge

10/12/05 18h, després de despedir-me dels meus pares que m'han dut en cotxe, estava a l'aeroport de Barcelona on a les 20:25 havia de sortir el primer dels vols que m'havia de portar a aquest país que sempre havia somniat visitar. Una sèrie de noves experiències m'havien d'esperar. La primera d'elles el propi viatge, 21 hores de vol, 25 en total fins a arribar a Brisbane. Havia fet ja algun viatge transoceànic però mai tan llarg i sempre acompanyat.
Les esperes a l'aeroport com sempre es fan pesades, voltes pel duty free, fins que cansat de donar voltes amb totes les maletes i bosses, m'assec a fer una birra i un entrepà mentre escolto les cançons del mp3 que encara escoltaria unes quantes vegades fins arribar. El primer avió cap a Paris surt puntual amb una profe francesa al costat que estava pendent de l'institut que duia, cap oportunitat de conversa, millor tirar de mp3, llegir el Derramaplaceres, sopar i gaudir del vi francés que ofereix Air France. Arribada a l'hora per sort, doncs només tinc una hora per fer el canvi, però incrompensiblement en un vol on molta gent està en trànsit no parem en un finger, així que s'ha d'esperar que arribi el bus. Un cop a la terminal, a correr per buscar el bus que m'ha de portar a la terminal d'on surt l'avió cap a Singapur. Suat arribo a temps, per veure que no calia córrer tant, doncs amb tota la gent que ha d'embarcar en el Boeing 777-300 n'hi ha per estona.
Noies maques per embarcar, però la sort sempre és esquiva, així que em toca al final de l'avió, al grup del mig de 4 seients (per sort passadís) al costat d'un home que sembla singapureny. A diferència dels vols on havia anat, aquí disposava de pantalla pròpia amb comandament, tot un luxe que va fer molt més amè el llarg vol de 13 hores.
Per començar CHARLIE I LA FÁBRICA DE CHOCOLATE, una de les pel.lícules de l'any passat el Tim Burton. Entretinguda però tampoc em va entusiasmar, seguint la tònica incògnita que aquest director té amb mi. El millor això sí, l'actuació del seu actor talismà Johnny Deep, del què m'estic fent fan.
Llegir, sopar per segon cop, unes birres i a intentar dormir durant unes 4 hores, despertant-me això sí quan els ossos ja no poden més de la postura amb la què estàs, què diferent és la classe turista dels que van en business i first class en aquests vols, aquests últims amb sofas-llits quasi. Despert toca veure les opcions de jocs que ofereix també individualment, culturitzant-me amb l'Air France Quiz sobre geografia (sobretot perquè són les que més encertava), història i aviació. També vaig provar el Quiere ser millonario, però el fet de ser la versió d'Anglaterra feia molt difícils les típiques preguntes xorres del principi. Cansat de preguntes toca veure una nova peli.
PALAIS ROYAL, comedia francesa sobre una fictica monarquia, realment per oblidar, de les pitjors comedies que he vist mai.
Ja avorrit toca esmorzar mentre mires en la pantalla com avança el vol (van sortint mapes de per on has anat, vas i el què falta, velocitat, alçada, temperatura, hores d'on has sortit i a on vas), tota l'estona és el mateix, però una estona enganxa. Així vaig veure que el vol de creuer es fa a uns 11.000 m d'alçada, a uns 970 km/h. A l'hora de baixar la temperatura descendia uns 6.5º/km i l'avió toca terra a uns 280 km/h. De mentres aprofito per parlar amb el company del costat, preguntant per singapur, però resulta que ell és de Kuala Lumpur. Enginyer (joder, som una plaga) aeronàutic que venia d'un congrés a Paris, ens vam entretenir xerrant el que quedava de viatge. En Faisi em va estar explicant que a Malaisia tenen un idioma propi que es diu malais, i en contra del que em creia, utilitzen alfabet internacional. Em va sorprendre també el desgavell que per ell és Europa, sense saber molt bé les ciutats en quins països cauen.
Finalment a les 12:15 hora de bcn aterràvem a Singapur, on havia d'ajustar la hora a les 19:15, tenia dues hores i quart per gaudir de l'aeroport de Changui, enviar algun misssatge per Internet i deixar-me timar als Duty Free com a bon guiri que començava a ser.
21.30 estem tots ja sentats en l'avió de Qantas que ja sí, m'havia de deixar en terres australianes. Al costat un paiu amb pinta surfero amb la mà trencada (molt bona la pintada, I will let you win the bowling) i una maleta taronja de la que treu uns cascs descomunals per escoltar música, quedant descartada des d'un principi la opció de mantenir qualsevol tipus de conversa. Bé, Qantas també ofereix pantalla personalitzada, la manta, el tapaulls i fins i tot un kit amb mitjons i raspall de dents... Sortim tard perquè un passatger no es presenta i han de treure la seva maleta. Un cop ja a uns quants km d'alçada tocar sopar per tercer cop (dic sopar perquè sempre és de nit), omplir el formulari d'entrada al país i veure la tercera peli del viatge.
DIARIOS DE MOTOCICLETA, de Walter Salles i amb Gael García Bernal fent de Che Guevara en els seus temps d'estudiant, la pel.lícula ens explica un viatge que fa ell amb un amic en moto per l'Amèrica llatina i d'on comencen a aparèixer els seus instints revolucionaris? No se sap, però la veritat és que la pel.lícula no és res de l'altre món al meu parer, un pur viatge de dos amics que utilitza l'ham que representa la figura del Che, per més que la història pugui ser real. Va confirmar que va ser bona decisió de no haver-la anat a veure al cine.
Mig adormit amb la peli, vaig decidir fer-ho del tot sense massa èxit. Al despertar-me hi havia moltes estrelles al cel, veuria per fi la via làctia quan estessim a l'outback australià? Em vaig aixecar a estirar les cames i vaig acabar fent una cosa que mai creuria faria en un avió, bé, una experiència més a sumar. Després a viciar-se al tetris i en fer-se de dia contemplar l'interior australià que sabia no tornaria a veure durant el viatge. El vell mig d'Austràlia és realment un dessert, el paisatge sembla més propi del planeta Mart que del que jo havia vist en el nostre. Zones vermelloses, terra àrida durant quilòmetres fins allà on la vista arriba, alguns matolls de tant en tant en zones per on potser havia passat alguna mena de riu en el passat i que encara deuen conservar un mínim d'humitat, ni una casa ni camí a la vista. Passada una estona arriba la Great Dividing Range (aquí també podies triar veure el seguiment del vol), una zona més de transició, on es comencen a veure certes formes regulars fruit de la mà de l'home, zones cultivades i carreteres de rectes infinites. Es veuen també com uns llacs de cendra grisos, que no vaig aconseguir endevinar què eren. Ja en acostar-nos més cap a la costa el paisatge es fa més verdós, fins a arribar al mar, on es divisen algunes illes i les zones pantanoses que envolten Brisbane i la contacten amb el mar.
Finalment amb mitja hora de retard vaig aterrar però encara em quedava una hora per poder-me trobar amb el Dani. La cua d'immigració, els problemes amb el cognom el visat electrònic i el registre exhaustiu de la maleta van ser les causes. Després de veure no sé què pels raigs X, em van preguntar si jo havia fet la maleta i si era responsable de tot el què hi havia. Ginyat vaig dir que sí, doncs no havia facturat res ni m'havia separat de l'equipatge en cap escala. Després de desfer-ho tot i trencar-me una bossa al posar de qualsevol manera tot de nou en ella, el més delictiu que van trobar va ser una puta magdalena de l'avió en la bossa de mà, quant jo havia declarat en el paper d'entrada (omplert a l'avió abans que em donessin l'esmorzar) que no duia cap tipus de menjar.
Ja quasi a les 9 del matí sortia per la porta on hi ha tothom esperant, però no hi ha el Dani. A la parada Vodafone potser, com havia posat al for? Tampoc, merda, on estava la seva direcció i telèfon... Però no, allà està finalment, comença el viatge per Austràlia.

Changi airport

Es realment increible l'aeroport de singapur, el mes modern que he vist a anys llum de qualsevol altre de europa o usa que hagi estat. Esta realment pensat per la multitud de gent que passa per aqui en transit a d'altres destinacions. Aquest post l'estic escrivint aqui mateix, gracies als molts ordinadors amb connexio gratuita a internet que hi ha... Bars, restaurants (24h obert), botigues que no t'acabes, jardins tropicals a la "terrassa" de l'aeroport, piscines, jacuzzis, hotel, sales de massatges... realment un gran negoci montat pero que ajuda a fer mes suportables les esperes d'avio. Llastima que no tingui mes de 5 hores (total, entre 4 o mes ja no em ve d'aqui), amb la qual cosa podria haver visitat la ciutat amb uns busos que naturalment tambe monten per a la gent que s'ha d'estar mes hores. Tot emmoquetat, net, silencios, ben organitzat, un aeroport increible...