Australia experience (I): el viatge

10/12/05 18h, després de despedir-me dels meus pares que m'han dut en cotxe, estava a l'aeroport de Barcelona on a les 20:25 havia de sortir el primer dels vols que m'havia de portar a aquest país que sempre havia somniat visitar. Una sèrie de noves experiències m'havien d'esperar. La primera d'elles el propi viatge, 21 hores de vol, 25 en total fins a arribar a Brisbane. Havia fet ja algun viatge transoceànic però mai tan llarg i sempre acompanyat.
Les esperes a l'aeroport com sempre es fan pesades, voltes pel duty free, fins que cansat de donar voltes amb totes les maletes i bosses, m'assec a fer una birra i un entrepà mentre escolto les cançons del mp3 que encara escoltaria unes quantes vegades fins arribar. El primer avió cap a Paris surt puntual amb una profe francesa al costat que estava pendent de l'institut que duia, cap oportunitat de conversa, millor tirar de mp3, llegir el Derramaplaceres, sopar i gaudir del vi francés que ofereix Air France. Arribada a l'hora per sort, doncs només tinc una hora per fer el canvi, però incrompensiblement en un vol on molta gent està en trànsit no parem en un finger, així que s'ha d'esperar que arribi el bus. Un cop a la terminal, a correr per buscar el bus que m'ha de portar a la terminal d'on surt l'avió cap a Singapur. Suat arribo a temps, per veure que no calia córrer tant, doncs amb tota la gent que ha d'embarcar en el Boeing 777-300 n'hi ha per estona.
Noies maques per embarcar, però la sort sempre és esquiva, així que em toca al final de l'avió, al grup del mig de 4 seients (per sort passadís) al costat d'un home que sembla singapureny. A diferència dels vols on havia anat, aquí disposava de pantalla pròpia amb comandament, tot un luxe que va fer molt més amè el llarg vol de 13 hores.
Per començar CHARLIE I LA FÁBRICA DE CHOCOLATE, una de les pel.lícules de l'any passat el Tim Burton. Entretinguda però tampoc em va entusiasmar, seguint la tònica incògnita que aquest director té amb mi. El millor això sí, l'actuació del seu actor talismà Johnny Deep, del què m'estic fent fan.
Llegir, sopar per segon cop, unes birres i a intentar dormir durant unes 4 hores, despertant-me això sí quan els ossos ja no poden més de la postura amb la què estàs, què diferent és la classe turista dels que van en business i first class en aquests vols, aquests últims amb sofas-llits quasi. Despert toca veure les opcions de jocs que ofereix també individualment, culturitzant-me amb l'Air France Quiz sobre geografia (sobretot perquè són les que més encertava), història i aviació. També vaig provar el Quiere ser millonario, però el fet de ser la versió d'Anglaterra feia molt difícils les típiques preguntes xorres del principi. Cansat de preguntes toca veure una nova peli.
PALAIS ROYAL, comedia francesa sobre una fictica monarquia, realment per oblidar, de les pitjors comedies que he vist mai.
Ja avorrit toca esmorzar mentre mires en la pantalla com avança el vol (van sortint mapes de per on has anat, vas i el què falta, velocitat, alçada, temperatura, hores d'on has sortit i a on vas), tota l'estona és el mateix, però una estona enganxa. Així vaig veure que el vol de creuer es fa a uns 11.000 m d'alçada, a uns 970 km/h. A l'hora de baixar la temperatura descendia uns 6.5º/km i l'avió toca terra a uns 280 km/h. De mentres aprofito per parlar amb el company del costat, preguntant per singapur, però resulta que ell és de Kuala Lumpur. Enginyer (joder, som una plaga) aeronàutic que venia d'un congrés a Paris, ens vam entretenir xerrant el que quedava de viatge. En Faisi em va estar explicant que a Malaisia tenen un idioma propi que es diu malais, i en contra del que em creia, utilitzen alfabet internacional. Em va sorprendre també el desgavell que per ell és Europa, sense saber molt bé les ciutats en quins països cauen.
Finalment a les 12:15 hora de bcn aterràvem a Singapur, on havia d'ajustar la hora a les 19:15, tenia dues hores i quart per gaudir de l'aeroport de Changui, enviar algun misssatge per Internet i deixar-me timar als Duty Free com a bon guiri que començava a ser.
21.30 estem tots ja sentats en l'avió de Qantas que ja sí, m'havia de deixar en terres australianes. Al costat un paiu amb pinta surfero amb la mà trencada (molt bona la pintada, I will let you win the bowling) i una maleta taronja de la que treu uns cascs descomunals per escoltar música, quedant descartada des d'un principi la opció de mantenir qualsevol tipus de conversa. Bé, Qantas també ofereix pantalla personalitzada, la manta, el tapaulls i fins i tot un kit amb mitjons i raspall de dents... Sortim tard perquè un passatger no es presenta i han de treure la seva maleta. Un cop ja a uns quants km d'alçada tocar sopar per tercer cop (dic sopar perquè sempre és de nit), omplir el formulari d'entrada al país i veure la tercera peli del viatge.
DIARIOS DE MOTOCICLETA, de Walter Salles i amb Gael García Bernal fent de Che Guevara en els seus temps d'estudiant, la pel.lícula ens explica un viatge que fa ell amb un amic en moto per l'Amèrica llatina i d'on comencen a aparèixer els seus instints revolucionaris? No se sap, però la veritat és que la pel.lícula no és res de l'altre món al meu parer, un pur viatge de dos amics que utilitza l'ham que representa la figura del Che, per més que la història pugui ser real. Va confirmar que va ser bona decisió de no haver-la anat a veure al cine.
Mig adormit amb la peli, vaig decidir fer-ho del tot sense massa èxit. Al despertar-me hi havia moltes estrelles al cel, veuria per fi la via làctia quan estessim a l'outback australià? Em vaig aixecar a estirar les cames i vaig acabar fent una cosa que mai creuria faria en un avió, bé, una experiència més a sumar. Després a viciar-se al tetris i en fer-se de dia contemplar l'interior australià que sabia no tornaria a veure durant el viatge. El vell mig d'Austràlia és realment un dessert, el paisatge sembla més propi del planeta Mart que del que jo havia vist en el nostre. Zones vermelloses, terra àrida durant quilòmetres fins allà on la vista arriba, alguns matolls de tant en tant en zones per on potser havia passat alguna mena de riu en el passat i que encara deuen conservar un mínim d'humitat, ni una casa ni camí a la vista. Passada una estona arriba la Great Dividing Range (aquí també podies triar veure el seguiment del vol), una zona més de transició, on es comencen a veure certes formes regulars fruit de la mà de l'home, zones cultivades i carreteres de rectes infinites. Es veuen també com uns llacs de cendra grisos, que no vaig aconseguir endevinar què eren. Ja en acostar-nos més cap a la costa el paisatge es fa més verdós, fins a arribar al mar, on es divisen algunes illes i les zones pantanoses que envolten Brisbane i la contacten amb el mar.
Finalment amb mitja hora de retard vaig aterrar però encara em quedava una hora per poder-me trobar amb el Dani. La cua d'immigració, els problemes amb el cognom el visat electrònic i el registre exhaustiu de la maleta van ser les causes. Després de veure no sé què pels raigs X, em van preguntar si jo havia fet la maleta i si era responsable de tot el què hi havia. Ginyat vaig dir que sí, doncs no havia facturat res ni m'havia separat de l'equipatge en cap escala. Després de desfer-ho tot i trencar-me una bossa al posar de qualsevol manera tot de nou en ella, el més delictiu que van trobar va ser una puta magdalena de l'avió en la bossa de mà, quant jo havia declarat en el paper d'entrada (omplert a l'avió abans que em donessin l'esmorzar) que no duia cap tipus de menjar.
Ja quasi a les 9 del matí sortia per la porta on hi ha tothom esperant, però no hi ha el Dani. A la parada Vodafone potser, com havia posat al for? Tampoc, merda, on estava la seva direcció i telèfon... Però no, allà està finalment, comença el viatge per Austràlia.