Australia Experience (XI): la Gyoung-Pil, Gong

El dia havia portat però una experiència curiosa, que mai m'havia passat amb tanta intensitat. I és una atracció tan forta cap a una persona completament desconeguda. Va aparèixer ja abans de pujar el vaixell, llavors crèiem que formava part d'un grup de coreans. El Dani i el Marco van apostar que els nostres amics asiàtics, amb dos representants de Corea, sobre si acabarien mantenint alguna conversació, com passa sempre entre europeus d'un país quan es troben a l'extranger. Dani no, Marco sí. Mentre anaven fent les conyes, jo me la vaig quedar mirant embadalit, no és especialment maca, no he parlat amb ella, però com diu la canço de Sidonie: "me tienes tan fa-fa-fa-fascinado". Mentre jo estava en aquests pensaments el Dani i el Marco van fer una altra aposta, que en cas que acabessin parlant, jo seria capaç d'acabar tenint més relació amb algun dels asiàtics que ells mateixos. Així que de cop tenia dos motius per intentar superar la meva timidesa inicial exagerada i acostar-me a aquella dona (difícil saber les edats en aquesta gent): fer guanyar al Dani la segona aposta i seguir els meus impulsos que em causava la seva presència.

El Dani va perdre al cap d'un parell d'hores la seva primera aposta, però el Marco no se'n va enterar fins molt més tard, quan va ser completament palès en part per la meva estrategia personal. Efectivament anant a buscar algu d'esmorzar, la Jenni, la més normal d'aquell grup d'asiàtics, estava parlant amb ella. Els meus primers contactes van ser com sempre visuals, intercanvi de mirades a la coberta prenent el sol i com molts cops en moltes discos es podia haver quedat aquí. Anant a picar algu entre l'esmorzar primer i el dinar però vam coincidir casualment (sense ironia) en la cua i vaig aprofitar per iniciar els contactes. Després ja dinant i aprofitant que la Jenni estava amb ella, em vaig unir a la conversa, anàvem progressant.
El moment clau va ser el snorkel però. Seguint la tònica dels nostres amics asiàtics, aquella dona no era molt hàbil en el medi aquàtic. Cansat ja d'anar perseguint peixos durant una hora, vaig mirar de localitzar-la entre tota la gent del vaixell desperdigada per aquella platja. Buscant entre la gent que duia el suro flotador, la vaig trobar ràpidament. Aprofitant la fascinació que aquella gent sentia cap al Dani i cap a mi per com nedàvem i que ja m'havia comentat a la coberta, em vaig oferir a ajudar-la, a perdre la por, a patelejar correctament i sobretot va poder fer el que creia que no faria mai. Nedar a la superfície amb un suro i mirar cap avall està bé, veus els peixos, però res comparable a la sensació de submergir-te i anar-los perseguint nedant entre coralls. Agafats els dos de les mans ella va poder veure complert aquest desig... i jo experimentava aquesta bonica sensació d'estar fent feliç a algú que en aquells moments puntuals s'havia convertit en centre dels meus pensaments, oblidant ni que només fos per aquell dia a tot sentiment que pugués tenir per una altra persona.
Naturalment ja de nou en el vaixell aquest fet m'havia obert totes les portes per seguir conversant sense sonar forçat. Es deia Gyoung-Pil Gong, Kate en la versió internacional, tenia 28 anys i estava viatjant sola per Austràlia durant 3 setmanes. S'havia ratllat de la feina, havia plegat, s'havia agafat vacances i al tornar a Corea havia de refer la seva vida. Efectivament, era una persona intel.ligent, amb principis, no era una persona corrent, d'aquí potser la meva atracció. O potser, si realment existís un Deu que ho controla tot, em va voler posar aquella persona davant per frenar els inicis de racisme cap als asiàtics que començaven a brollar en mi degut als dificils dies de convivència amb els nostres companys de viatge. En tot cas desgraciadament després d'amarrar ella havia d'agafar en una hora un vaixell que la portés a Cairns, on seguia el seu viatge. Així que el desig de poder passar aquella última nit a Airlie Beach amb ella va ser frustrat (tot i que tampoc sé com hauria sigut si faig cas de la relació d'innocència que almenys aparentaven dur el Min Yong i la Yoko).
Així que tot va acabar en què jo li vaig donar el meu mail i no vaig voler apuntar el seu perquè no tenia res on apuntar ni butxaca on guardar un eventual tros de paper seu. Un acte que potser en la seva cultura és una ofensa, com ho és per exemple donar a un japonès la teva targeta d'empresa sense mirar-lo i fer la reverència (en comptes de donar-la sense més com aquí) o apuntar alguna cosa sobre la seva targeta (com també és habitual fer aquí). Probablement mai ho sabré, perquè amb la meva acció vaig cedir tota la iniciativa i em vaig limitar el marge d'actuació. Potser en realitat ella mai va sentir res, potser no veia sentit en escriure'ns si probablement no ens veuríem mai més o potser com jo amb el pas dels dies de vacances i amb la tornada es va anar oblidant dels sentiments d'aquell dia.