Innsbruck 23-02-08

Aquest cap de setmana començava la triatló de sortides de cap de setmana prèvies a setmana santa, vacances que obro a possibles visites disposades a fer alguna ruta per centre Europa amb la meva nova flamant adquisició, pendent de presentar.
El viatge però es realitzava amb l'antic A3 i tenia com a destí Innsbruck, ciutat austríaca que encara tenia pendent de visitar i que actualment podia fer en millors condicions després del viatge a Cuba. Així que divendres vespre, després d'un llarg i pesat viatge ple de caravanes, arribava a casa de la Marianne i l'Alexandra, que comparteixen amb dues estudiants més. Després d'un deliciós sopar seguit d'un copeo, en el què van anar arribant la Silvia, el nòvio de la Marianne i la Lili, la nit la continuàvem prenent alguna copa en el Jimmys, pel què sembla el bar més de moda de la ciutat i el nom del qual em recordava a la meva tendra adolescència en algua sortida esporàdica a la zona pija de Barcelona. El local estava força bé, malgrat que divendres es veia molt tranquil i amb gent més gran.
El dia següent ens llevàvem amb un sol esplèndid, que aprofitàvem per donar una volta pel petit però bonic centre de la ciutat (amb la casa daurada com a lloc més turístic) i fer un brunch a un... Tapas Bar. Sí, un bar espanyol, que com a mínim aquest cop si estava regentat per gent del país. Així que no em va importar fer un esmorzar tant típicament austríac com pernil serrà, formatge manxec, suc de taronja i pa que li faltava el tomàquet.
Ja amb l'estómac ple i una mica de ressaca del dia anterior, ens reuníem amb la Lili i la Claudia i agafàvem un espectacular tren-cable que puja a la falda de les muntanyes que rodegen Innsbruck. La ciutat en sí potser no és gaire especial, però les vistes als Alps que estan rodejant la ciutat són espectaculars. Clar, que millor són des de les pistes d'esquí, a on es pot seguir pujant amb telefèric fins a uns 2000 m, quedant la vall de la ciutat als peus d'un. Allà gaudíem del sol, la neu i la competició de salts acrobàtics que estaven fent. El temps era tan espectacular, que la meva roba no preparada per la muntanya va acabar sent la més eficaç de totes, a pesar de les crítiques rebudes prèviament.
Per la tarda baixàvem de nou a la ciutat, comprava un nou stock de cerveses per a la meva col.lecció de xapes, feiem una migdiada, sopàvem i ens dirigíem a un poble del voltant, on un grup d'amics d'elles feien un concert. Els lògicament desconeguts per mi Mohear resultaven ser un molt bo grup indie de barreges un tant peculiars però que em van encantar. Acabat el concert lògicament el bar del poble va anar-se buidant, així que la nit la vam continuar a un Jimmys que respecte al dia anterior s'havia transformat, estant a reventar i amb una bona festa.
Diumenge va ser temps de despedida per al retorn a Ingolstadt i carregar una mica les piles de cara als dos caps de setmana de viatge que queden.

Fotos

I per fi ja el tenim aquí...

Ehra i Audi TT V6 3.2 Quattro DSG

En una fase de projecte (encarant la recta final) on la feina cada cop es torna més rutinària i burocràtica, a costa de feina tècnica realment interessant i creativa, s'agraeixen dies com el d'avui per trencar la rutina.
S'havien de fer unes proves per testar l'encapsulat motor per països de males carreteres, i com cap experimentador d'Audi o SEAT estava disponible, doncs em va sortir a mi la possibilitat d'acompanyar a la gent de vehicle complet, com a responsable del departament de desenvolupament de carrosseria (per ser el constructor de la peça). Era una oportunitat per poder veure el desenvolupament de les proves a realitzar (bàsicament uns camins de bosc, amb zones especials amb sotracs, troncs, pas de riu (amb les típiques roques, etc.), on quasi m'he dedicat a tirar-me pedres contra el meu terrat, intentant fer-les més dures que el què la gent que havia de validar la peça tenia previst inicialment. Però finalment i per sorpresa de tots, la peça ha aguantat com una campiona, no essent de moment necessari el desenvolupament d'una versió especial (a falta de confirmació en la prova definitiva de Mèxic).
L'experiència però tenia a part d'altres components interessants.
En primer lloc es desenvolupava a Ehra, el circuit de proves del consorci VW, molt més gran que el de Neustadt. Naturalment no he pogut explorar totes les instal.lacions, que són inacabables, però un es fa la idea de tot el què hi ha i en concret he visitat les pistes offroad i la Schnellbahn (circuit d'alta velocitat). Aquesta última és llarguíssima, uns 20 km totals, corva oval peraltada on tornar a experimentar les sensacions de Nuestadt (com anar a 200 km/h en corba sense mans al volant) i unes rectes inacabables. Llàstima que com l'última vegada no hagi pogut conduir la nostra criatura per no tenir el permís de prototips.
En segon lloc, l'experiència m'ha permès agafar el vol diari intern del consorci entre els petits aeroports d'Ingolstadt-Manching i Braunschweig, tot un luxe només a l'alçada de les grans empreses. Una forma molt còmode d'unir Audi i VW, amb un avió mitjà d'hèlix, amb esmorzar i sopar inclòs i amb la comoditat d'haver de portar només el carnet d'Audi a sobre (lògicament un ha de reservar plaça anteriorment). En una horeta els dos centres estan units per aquesta línia xarter regular. Com l'últim vol és el que va de VW a Audi, m'ha sobrat cert temps per fer una curta visita a Braunschweig, ciutat universitària a més de tenir la fàbrica de VW, i amb un centre petit i bastant típic alemany.
I finalment, l'experiència ha conclòs amb el cotxe de servei que m'esperava a l'aterrar a Braunschweig. Al ésser el primer cop i amb l'excusa de no conèixer el camí, l'he demanat amb navegador i m'ha tocat un fabulós Audi TT V6 3.2 Quattro DSG negre. Seients de pell blanca, volant esportiu, canvi automàtic-seqüencial, suspensió esportiva i 247 CV. Sens dubte el millor cotxe que he conduit mai, cada trepijtada de l'accelerador tenia una resposta immediata, assolint els 200 amb uan facilitat increïble. Suspensió esportiva però més còmode del què esperava, una delicia. I a més li he pogut donar un parell de voltes a la Schnellbahn d'Ehra. Llàstima que els pneumàtics d'hivern hagin impedit superar els 220...

En suport a la Telecogresca

Llegeixo atònit la notícia de què la Telecogresca d'aquest any corre perill, novament per un ajuntament de Barcelona excessivament però interessadament regulador. Malgrat haver-hi participat només en la seva edició del 2000 (i a pesar de la rivalitat existent entre ambdues carreres), dono ple suport al comunicat emès per l'associació i els animo a què emprenguin iniciatives que permetin l'adhesió de la resta de la ciutadania per evitar un nou acte d'incompetència del nostre estimat ajuntament.

Comunicat oficial de l’Associació Cultural Telecogresca:

Al llarg dels darrers 30 anys, la Telecogresca ha esdevingut la festa universitària més important de l’Estat Espanyol, convertint-se en un referent de la comunitat universitària de la ciutat de Barcelona. En les darreres edicions celebrades al Parc del Fòrum l’esdeveniment ha acollit més de 12.000 persones de públic, i ha comptat amb la presència de destacats artistes tant nacionals com internacionals.

Des de 1978, la Telecogresca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç desinteressat dels membres de l’Associació Cultural Telecogresca, integrada majoritàriament per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, així com per l’ajuda espontània de centenars d’estudiants universitaris que col·laboren en el muntatge de l’esdeveniment. En aquestes tres dècades, els organitzadors s’han guiat per la filosofia inicial d’oferir una festa de universitaris per a universitaris, amb preus assequibles, i artistes de primer nivell, fugint de l’afany de lucre que sovint caracteritza la indústria de l’oci nocturn.

Enguany, en el 30è aniversari de la primera edició de la Telecogresca, l’Ajuntament de Barcelona es nega a permetre la celebració de la festa en els termes en què s’ha fet durant tres dècades, posant així en perill la continuïtat d’una de les tradicions universitàries més arrelades a la ciutat. A continuació exposem el context històric en que s’emmarca la successió d’esdeveniments que han dut a l’Associació Cultural Telecogresca fins a aquesta desagradable situació:

Les primeres edicions de la Telecogresca es van celebrar al bosc del rectorat de la UPC. A finals de la dècada dels 80, amb el creixement de la festa, es va considerar que l’espai ja no era adient per a celebrar-hi la Telecogresca. Gràcies a la mediació del rector en aquella època, Gabriel Ferraté, es va aconseguir el compromís de l’Ajuntament de proveir un espai adient per a les futures edicions. És així com fins a l’any 2005 la Telecogresca va celebrar-se al Sot del Migdia de la muntanya de Montjuïc.

Després de l’edició de 2005, l’Ajuntament de Barcelona va comunicar a l’associació que la Telecogresca s’hauria de traslladar a l’espai del Parc del Fòrum de les Cultures, amb el pretext que s’havia condicionat aquest espai de recent construcció per a festivals multitudinaris.

Dos anys després, havent celebrat dues edicions de la Telecogresca a l’espai del Fòrum, amb el conseqüent esforç de canvi de localització, l’associació pot afirmar de forma objectiva que s’ha superat amb nota el repte de muntar una festa en el nou espai amb absoluta normalitat operativa. Així, les dues darreres edicions de la festa han estat el reflex que el nostre nivell organitzatiu és comparable al dels festivals més destacats de la ciutat, les promotores dels quals estan plenament professionalitzades.

Malauradament, a mitjans de novembre del 2007, en reunir-se els responsables de l’Associació amb l’empresa gestora de l’Espai Fòrum, BSM:SA, se’ns va comunicar que s’havia redactat una nova ordenança del districte que afectava al recinte i que no permetia la celebració d’actes multitudinaris en divendres més enllà de les 01:30, i en dissabte més enllà de les 3:30 de la matinada.

Tanmateix, aquesta normativa contempla quatre excepcions, que si tenien permesa la celebració en divendres, i que coincidien amb els altres festivals de música que es celebraven al Fòrum a part de la Telecogresca: Summer Case, Primavera Sound, Feria de Abril i Festes de la Mercè.

L’Associació Cultural Telecogresca va considerar i encara considera que aquesta nova normativa, de la que ha tingut coneixement de forma indirecta, suposa un greuge comparatiu en front d’esdeveniments de menys trajectòria i que tenen el recolzament de grans empreses. És, per tant, un tracte injust envers l’únic festival de música organitzat des de la iniciativa estudiantil i sense afany de lucre. En fer notar el nostre descontentament als fòrums públics, l’única resposta que hem rebut de l’Ajuntament és la reiteració en no permetre que la Telecogresca es celebri en divendres.

En fer-se ressò un mitjà de premsa de la situació que s’estava generant, l’alcalde de Barcelona va declarar que la Telecogresca havia de complir amb la normativa i que esperava assolir un diàleg fluid amb l’associació. A dia d’avui, les converses amb l’ajuntament es troben en un punt mort i ens és impossible contactar amb ells.

Sobta també que l’alcalde exigeixi a la Telecogresca el compliment estricte d’una normativa que neix amb quatre excepcions que corresponen els quatre esdeveniments destacats amb que competeix la festa.

Cal recordar que la Telecogresca és una festa universitària i, per tant, no seria viable la seva celebració en dissabte, donat que molts alumnes universitaris aprofitarien el cap de setmana per tornar a les seves poblacions d’origen. L’Associació es veuria mancada de gran part dels més de 500 voluntaris que any rere any col·laboren en el muntatge de la festa, a part de posar en perill les xifres d’assistència fent inviable econòmicament la Telecogresca.

Per tot l’exposat anteriorment, l’Associació Cultural Telecogresca vol manifestar el seu descontentament pel què entén que és un tracte injust i parcial per part de l’Ajuntament de Barcelona, i la voluntat de trobar solucions conjuntes que permetin la celebració de la festa en divendres, tal i com s’ha fet en els darrers 29 anys.

12 de Febrer de 2008
A.C. Telecogresca

Wendelstein 15-02-2008

Després d'un cap de setmana (com sempre agraït) per Barcelona, el cap de setmana del retorn començava el dijous, si s'entén com a cap de setmana el realitzar activitats que trenquin la rutina setmanal. Quasi un any després de l'última trobada amb algun Erasmus d'Aachen, aquest cop la visita de la Heli i la Outi a Munich, per passar un cap de setmana d'esquí pels Alps, donaven una oportunitat d'un nou retrobament. Sense formar part del cercle més íntim d'aquella gran experiència (que desgraciadament cada cop queda més llunyana), sempre fa il.lusió retrobar-se amb gent que fa temps que no veus (curiosament el diumenge en el retorn a Ingolstadt també em vaig trobar a l'aeroport de Barcelona a la Marta, noia de Terrassa també ex-Aachen). Un sopar a un argentí (de pas s'aprofitava l'ocasió per menjar bona carn que no fos de porc) i una copa al Killians van servir per refrescar alguns records i posar-nos al dia de les nostres vides.
De cara al verdader cap de setmana les previsions pronosticaven sol (oh!!) i fred polar (-12 i -14 de mínima a Ingosltadt, tot i que finalment han estat una mica més "càlides"). Així que res millor que aprofitar l'avinentesa per fer una visiteta als Alps alemanys, que un servidor poc amant de l'esquí com jo poc trepitja. Tancat Kehlstein fins al maig (o niu de l'àguila, una casa de Hitler en un cim alpí fronterer amb Àustria) l'alternativa ens l'oferia Wendelstein, un pic de 1838 m on es troba un observatori, un restaurant, unes petites pistes d'esquí i amb la possibilitat de pujar-hi amb cremallera i telefèric. El sol i el fred prometien a priori unes vistes espectaculars, així com l'oportunitat de tornar a tocar una mica de neu.
La convocatòria va tenir força èxit i finalment erem nou: José Maria, Josep, Juan Diego, Santos, Marcos, Roger, Elena, el David i un servidor (que aprofitava per posar cotxe i fer uns quants quilòmetres més abans de tornar-lo). El matí era fred però no tant com esperat (-6 graus) i efectivament assolellat. Uns quants quilòmetres per Autobahn, fins a arribar a les immediacions de Schliersee, un llac que ens donava la primera sorpresa a l'estar completament congelat i permetre'ns "patinar-hi" per sobre. Continuant direcció Bayrischzell, un es troba de sobte amb el telefèric que puja cap a Wendelstein. Allà vam decidir deixar-hi un dels tres cotxes de cara a la tornada, i amb els altres dos seguíem fins a l'estació del tren cremallera. Estació que finalment no era tan propera com esperada, sinó després d'uns 20 km que et porten a l'altra falda de la muntanya, després de passar per la zona baixa de les pistes, carretera amb revolts i pendents pronunciats, i fins i tot un peatge al final del trajecte!! Com acabàvem de perdre el cremallera de les 11, aprofitàvem per esmorzar unes salsitxes alemanyes (jo aprofitava per provar les Debreziner, una espècie de xoriçet alemany molt bo) i unes Weizen i Russen. Amb 24 € es pot comprar el tiquet combinat cremallera-telefèric i per 3,5 € més es té el servei de bus d'un lloc a l'altre. La pujada amb el cremallera dura una mitja hora, amb pendents força espectaculars i unes vistes que la boira del moment no ens va acabar permetre de gaudir. Un cop a dalt, la decepció. La boira tapava qualsevol tipus de vista i els camins panoràmics i cap a l'observatori estaven tancats per la neu. Així que curta estada pels voltants (hermita, mirador, tocar una mica de neu glaçada), algunes fotos amb les figures de l'artista de gel (molt gran les Mass de cervesa) i a fer un dinar bavarès, esperant que les previsions metereològiques optimistes del Juan Diego es cumplissin. I així va ser, les boires van escampar el suficient com per poder veure entre algun núvol els pics del voltant (entre ells el Zugspitze, la muntanya més alta d'Alemanya) i fer el descens amb sol. Desgraciadament aquest cop l'hora ideal hauria estat probablement entre les 17 i les 18h, quan ja no quedava ni un núvol, però a les quatre tanquen les instal.lacions. La tornada va ser amb parada al bonic poble de Schliersee, amb cases i fonts destacables d'estil bavarès, rives al llac (ja no tan glaçat com pel matí), i on vam aprofitar per fer un cafè de mitja tarda abans de tornar a Ingolstadt per veure si la lliga guanyava una mica en emoció (com afortunadament així va ser).

Fotos excursió a Wendelstein

El cesament d'Ivanovic

"No puc fer-ho millor del què estic fent amb l'equip que tinc". Aquestes desafortunades declaracions han provocat la destitució, obrint-se una nova etapa de transició en el bàsquet blaugrana. Sorprenent va ser aquesta sentència del tècnic montenegrí, que malgrat en costa creure siguin premeditades (per la imatge que tenia d'ell), tampoc s'entén que un sense voler caigui en un error tan greu. Després de fer el ridícul en la copa del rei, després d'estar contínuament qüestionat per tres anys on l'equip no ha aconseguit un esquema de joc clar, unes declaracions on directament ataca a la feina feta pel secretari tècnic i que a la vegada posa als jugadors en contra seva són una clara declaració d'intencions perquè et facin fora. Sabent que el seu futur a can Barça era impossible, sembla una renúncia al projecte per tal de tenir unes vacances pagades (amb la indemnització que d'esperar al final no li hauria correspost) fins a trobar un equip per a la següent temporada.
Personalment m'alegro del seu cesament. No estic d'acord amb les seves declaracions i crec que tenim un millor equip del què estem demostrant. El seu cesament hauria de servir per veure el potencial real dels membres de la plantilla, abans de realitzar la renovació necessària de cara a l'any vinent. Esperem que en Xavier Pascual apliqui un mínim de la lògica i anàlisi que acompanya a la nostra professió (és també un enginyer industrial) per saber portar amb una mica més de coherència als membres de la plantilla (i recuperar la confiança d'alguns casos perduts), així com dotar d'una major riquesa tàctica a l'equip per aprofitar millor els recursos (alguna jugada preparada perquè els nostres pivots puguin demostrar el seu potencial ofensiu?) i superar dies o fases de jocs de menys inspiració (alguna defensa alternativa, un major moviment de la pilota en atac que buscar bloquejos per al tir de jugadors exteriors...).
La seva tasca serà primordial. Confirmat a priori fins a final de temporada, el Barça té un clar objectiu primordial: obtenir una plaça per l'Eurolliga de l'any vinent. Aquest passa per apurar les opcions en la lliga regular (on no es podria perdre cap partit més i així i tot estaria complicat), i sobretot arribar als playoffs en un bon estat de forma per intentar aconseguir el títol o almenys ser finalista (i que el guanyador no fos algú diferent a TAU, Unicaja i el guanyador de la lliga regular). Sense aquesta participació de cara a l'any vinent, es fa impossible empendre qualsevol projecte de renovació amb aspiracions immediates (i després de tres anys de fracassos, vendre un nou any de transició seria catastròfic per a la secció). Tot el fum venut interessadament per la premsa local després de la xiulada (merescuda) a Laporta el dijous passat, amb la contractació de Messina i la columna vertebral del CSKA (Smodis, Andersen, Langdon) per l'any que ve, passen sens dubte per la consecució d'aquesta fita.
Qualsevol altres objectiu, com guanyar (participar-hi està molt bé però no ajuda per al futur) la Final Four de Madrid a dia d'avui forma part del terreny de la utopia...

Audi A3 Sportback Ambition S-Line 2.0 TDi DPF

Molt més guapo a priori quan me'l van entregar, finalment serà el cotxe que hauré disfrutat menys
a pesar de les expectatives inicials. Probablement ambdós A3os haurien d'haver arribat intercanviats. I és que el S-Line que acabaré de gaudir aquests dies és un cotxe d'estiu. Primer perquè aquesta imatge més esportiva de la foto va durar un cap de setmana, fins que va tocar posar-li els neumàtics d'hivern, i amb ells la pèrdua d'aquestes espectaculars llantes. Mai hauria dit que un cotxe podia canviar tant només amb elles, però certament amb neumàtics d'hivern el cotxe passa a ser molt més vulgar. Per fora, clar. Per dins l'acabat S-Line també es feia notar amb uns còmodes (però freds a l'hivern) seients de pell, una palanca de canvis més esportiva i el millor, un volant esportiu que tenia un tacte increïble. Però al contrari del què esperava aquest acabat S-Line no implicava que el cotxe anés per la resta més ben equipat... ans el contrari, amb aquesta versió perdia el sensor d'aparcament i sobretot, els seients calefactats que tan bé van l'hivern. A més el parabrises tenia una facilitat major en entel.lar-se i només ha faltat els últims temps on el netajaparabrises ha començat a fallar. Definitivament devia ser una versió a vendre per les nostres terres i segur que no pensada per vendre en països nòrdics.
El pitjor però el motor, que respecte l'anterior A3 passava a tenir el "modern" DPF (Diesel Partikel Filter). No m'he posat a mesurar el què deixa d'emetre a l'atmòsfera, però sí el què consumeix de més (passant de 800 a 650 km d'autonomia en conducció semblant). Així que la suposada avantatge ecològica és més que dubtosa i el forat a la butxaca pica, tot sigui per cumplir amb les normes anticontaminants EU*. A més es nota l'acció d'aquest element amb un menor reprís i sensació de potència, això sí, el cotxe era menys sorollós que l'anterior.
De totes maneres, no ens enganyem. Ara que l'hivern s'acaba tocava començar a disfrutar més d'aquest cotxe, les desvantatges del qual personalment mes les compensava el volant i el recuperar les llantes. Així que si he renunciat a ell, fent trampa i tornant-lo amb només uns 4 mesos i poc i uns 3000 km (en comptes dels 6 mesos i/o 8000 km de rigor) ha estat davant l'oportunitat única que ens ha sorgit degut a una renúncia de Deutsche Telekom a un pack de vehicles que havia de comprar. En unes setmanes presentaré la nova adquisició.

Copa del Rei 2008

Felicitats a la Penya pel seu merescudíssim títol de Copa aconseguit aquest passat cap de setmana. Naturalment a un servidor li hauria agradat més que el Barça hagués tornat a guanyar contra pronòstic com l'any passat, però no essent així m'alegro que ho hagin aconseguit els grans rivals de l'àrea metropolitana. Primer perquè feia molts anys que estaven intentar ressucitar de les cendres en les que van anar caient després de guanyar la Copa d'Europa i sorprenentment quedar-se sense patrocinador, i segon, perquè com diu l'acudit del diari sport, mirant els pocs partits que he pogut veure aquest any tinc envenja del joc que estan desplegant. Sí, veient el Barça un servidor es desespera i veient a la Penya (contra Pamesa i Tau, la final estava volant de retorn) un culé apassionat per aquest esport ha de reconèixer que es diverteix més veient el seu màxim rival després del Madrid.
El Barça no va repetir la gesta de l'any passat; aquest any no anava tan de tapat i el Iurbentia va posar-hi molta més il.lusió i va demostrar tenir-li la mesura presa al nostre equip. Els bilbaïns segueixen demostrant que a pesar de tenir una plantilla sense grans noms, són un equip i com a tal juguen. La Copa ha servit per demostrar que la seva segona plaça a la lliga i ser la millor defensa de la competició no és casualitat. Però malgrat que el Barça perdés només d'un punt i el TAU guanyés només de dos contra ells, la diferència mostrada en la competició va ser abismal. Ambdos equips grans van sortir sense la concentració necessària i el rival ho va aprofitar per obrir escletxa ràpidament. Però mentre el TAU va saber posar-se el mono de treball per reconduir la situació i passar a dominar el partit (fins a l'especulació final que els va portar a patir en els últims moments), el Barça va anar constantment a remolc, mostrant una sensació d'impotència preocupant. El recent aterrat Gary Neal va jugar més que molts jugadors fitxats a principis d'any per ser importants i després d'unes primeres jugades prometedores, va acabar per contagiar-se de l'individualisme imperant. Ja està bé d'enganyar-nos, el Barça actual no té cap mena d'esquema coherent ni en atac ni en defensa, i només sobreviu a base de la qualitat individual de certs jugadors i de les estones on pugui demostrar una concentració (individual) defensiva asfixiant. L'equip és inexistent i els temps morts no serveixen ni per saber fer una falta quan queden tres segons per acabar el partit.
La Penya ha tingut els seus altibaixos en els seus partits, però sap jugar més com equip, té recursos defensius interessants per intentar canviar dinàmiques de partit, i algunes individualitats que marquen en atac quan la resta no se'n surt. A més es permeten el luxe de donar espectacle, no en va són protagonistes de tres de les cinc millors jugades del campionat amb les quals despedeixo aquest post.

La gran seducción

Sincerament no recordo què em va fer apuntar la pel.lícula per baixar-me-la (a pesar de ser bastant recentment), però aquest diumenge mirant alguna cosa la vaig elegir precisament per això, tenia ganes de veure una pel.lícula completament inesperada.
La gran seducción és una comèdia canadenca, del director francòfon Jean-François Pouliot, qui amb aquesta obra realitzava la seva òpera prima en el món dels llargmetratges. La gran seducción no és una comèdia hilarant, és més aviat és una producció costumista que simpàticament ens acosta a un petit poblat pescador sotmès a una tràgica realitat cada cop més habitual: l'atur i la emigració cap a la gran ciutat.
Saint-Marie-La-Mauderne és un petit poble de 125 habitants, aïllat de la civilització degut al seu únic accés amb barca a través del mar, i l'esplendor de la qual es va acostar arran de l'actual crisi pesquera de la zona. La seva població es compon per tant d'antics pescadors que reben el subsidi estatal amb el qual anar sobrevivint i gent que en el sector serveis busca la calma que no trobarà enlloc més. Però alguna cosa pot canviar en aquesta població perquè els habitants recuperin la felicitat i l'orgull: una fàbrica d'envasos plàstics està disposada a afincar-se en el poble, si superen l'oferta d'un poble rival... i si aconsegueixen el metge resident amb contracte per 5 anys que demana la companyia asseguradora.
Per tant a l'igual com els hi passa en la realitat als habitants de l'illa escocesa de Jura, els habitants es troben amb el dilema de trobar un metge disposat a quedar-se allà aquest mínim de 5 anys. Com en aquest cas no hi ha masses diners a oferir, els habitants decideixen intentar seduir a un cirujà plàstic que hi estarà un mes per convencer-lo que no hi ha lloc millor on viure. Un joc teatral divertit de mentides i una mica de fàbula previsible ens faran passar una bona estona.
Guanyadora de diferents premis internacionals, amb una bona interpretració, és una bona pel.lícula recomenable, especialment per aquells qui troben a faltar més sovint en cartelleres obres de l'estil de Waking Ned.

Third degree

Aquest és el nick que em posaria Sawyer si estigués a la illa de Lost. Una xorrada però m'ha fet gràcia.