Aquest dijous vaig anar a veure Obaba, la pel.lícula que acaben d'el.legir per a representar el cinema espanyol en la nominació a millor film de parla no anglesa, així que ja venia amb la idea d'escriure sobre ella. Però pensant que l'anterior dijous havia vist també Princesas i que Ninette també la vaig veure ja fa un mes, he pensat que estaria bé escriure sobre les 3 candidates i al final reflexionar sobre l'el.lecció feta.
Obaba és l'última creació de Montxo Armendáriz (Historias del cronen, Escenario móvil) i el guió es basa en la novel.la Obaboak de Bernardo Atxaga. La història es basa en la visita d'un cap de setmana que fa una estudiant de comunicació audiovisual (Lurdes) en el poble d'Obaba, disposada a reflexar a través de la seva càmara de vídeo el present d'aquell poble perdut per les muntanyes navarreses. Ben aviat però descobreix que els habitants d'aquell poble tenen moltes històries intrigants del seu passat que marquen les seves relacions actuals, i Lurdes es decideix a anar investigant en les seves vides i intentar comprendre tots els seus misteris. Sempre però sorgeixen detalls que se li escapen, la qual cosa la porta a seguir en aquesta tasca, més enllà del treball que primerament havia de fer.
El repartiment d'actors és destacat, amb actors de renom de diverses generacions, com Juan Diego Botto, Eduard Fernández, Pilar Lopez de Ayala, Mercè Sampietro, Pepa López... Pel que aquí escriu va significar a més el descubriment de la jove protagonista Bárbara Lennie (Más pena que gloria), a qui encara no havia tingut ocasió de veure-la en cap film anterior.
La pel.lícula se'm va fer personalment força pesada al principi, degut al seu ritme lent i presentació d'històries presents i passades de diferents personatges que no semblaven res especials. Malgrat això, la trama comença a guanyar interés en quant es comencen a veure les relacions de les històries de cada un dels habitants del poble i com al final tot acaba lligant. A destacar també però l'estil de filmació i la fotografia de la pel.lícula, per mi un dels seus punts forts.
Princesas, última obra de Fernando León de Aranoa (Familia, Barrio, Los lunes al sol), és la història de la transició entre la confrontació i l'amistat de les dues protagonistes, rivals al principi en la seva condició de prostitutes, una sent autòctona d'aquí i l'altra immigrant nou vinguda que treu a la clientela que busca l'exotisme. Segons el director, la professió d'ambdues protagonistes és casual, i que la pel.lícula es podia haver proposat amb qualsevol altre professió, malgrat que d'aquesta manera s'aprofita per acostar-nos una mica al món d'aquestes dones en la seva difícil vida, tret característic en les seves anteriors pel.lícules (Familia sobre un ser solitari sense familia precisament, Barrio ensenyant-nos la vida dels xavals en els suburbis d'una gran ciutat i los Lunes al sol mostrant-nos els parats de 50 anys qui tenen molt dificil trobar una nova cosa).
La pel.lícula efectivament no pretèn mostrar-nos el món de la prostitució en detall (no apareixen en cap moment proxenetes per exemple), sino la vida, els sentiments, els problemes, els somnis... de les dues protagonistes. Una (Candela Peña) amb el seu treball provisional fins a trobar l'home de la seva vida i ser feliç per primer cop en la seva vida (memorable l'escena en què ella està xerrant amb un home que ha conegut en una disco, i quan aquest li pregunta a què es dedica li confesa: Puta, posant-se ell a riure, és una escena que em va sorprendre perquè mai m'havia pensat en les dificultats que poden tenir aquestes dones per mirar de lligar "normalment"). L'altra (la debutant puertorriquenya Micaela Narváez) és una immigrant que té el seu fill amb la seva mare al seu país, i que a més d'anar-los enviant diners, aspira a aconseguir papers i poder-se'ls endur cap aquí.
Les dues protagonistes passen de la rivalitat inicial a l'amistat, donat-se cada una d'elles suport en les seves penúries que van sortint en la història. Un drama en tota regla, ja que malgrat que sí hi ha certes notes d'humor, aquestes no són tan habituals com en Los lunes al sol per exemple.
Ninette és l'aportació d'aquest any de José Luis Garci (Tio vivo c.1950, Historia de un beso, You are the one (Una historia de entonces) i és un homenatge al centari de Miguel Mihura (1905-2005), un dels màxims humoristes i dramaturgs expanyols del segle passat. Es tracta de l'adaptació de dues de les seves obres ("Ninette y un señor de Murcia" i "Ninette, Modas de París"), dedicades al seu personatge preferit Ninette, una noia parisina sexy, divertida, espontània, treballadora de les Galeries Lafayette.
És una comèdia senzilla, per passar una bona estona, que ens treurà alguns somriures, però mai una riallada, com és habitual en les pelis de Garci que he vist. Rodada al més pur estil Estudio 1, sense cap exterior, ni a la primera part que transcorre a París (quan l'Andrés viatja a París a visitar un amic i s'allotja a la casa dels pares de la Ninette), ni a Murcia (on té lloc la segona part), la pel.lícula es va una mica llarga, ja que en les 2 hores d'història passa molt poca cosa, la qual cosa s'uneix a l'ambient claustrofòbic de veure només 3 escenaris i la repetició recurrent de certes escenes. De totes maneres la pel.lícula es deixa veure, ens mostra també una mica als més joves l'Espanya carca dels temps franquistes, i va més enllà de l'atractiu que pel públic masculí tindrà sens dubte una espectacular Elsa Pataky, a qui es podrà veure sexy i nua.
Completen el repartiment altres actors destacats del cine espanyol tradicional com Carlos Hipólito, Enrique Villén, Mar Regueras, Miguel Rellán y Beatriz Carvajal.
Les 3 pel.lícules són doncs recomenables i presenten 3 estils diferents del cine espanyol, però cap d'elles és segons la meva opinió un film extraordinari. No crec que cap d'elles tingués possibilitats reals d'optar a l'Oscar i fins i tot no crec ni que arribin a les 5 nominades finals (tot i que això també dependrà de la producció que aquets any hi ha hagut en d'altres països). D'entre les 3 potser s'ha optat per la que té una trama més original, tot i que dubto que sigui l'estil que agradi a un tribunal americà. Jo de les 3 em quedaria potser amb Princesas, tot i que Obaba estaria molt a prop.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari