14 d’octubre 2005

I ja van 24...

Acabo de pensar, com passa el temps!!, i això em fa veure que un s'està fent gran. Ahir va ser el meu aniversari, i ja en van 24. L'aniversari és una cosa que un celebra amb il.lusió de fer-ne fins als 21, dels 22 als 24 que acabo de fer, els veus amb indiferència, i suposo que a partir dels 25, un ja es va desil.lusionant per cada any que un fa, no sé, no ho he viscut, però ho noto, perquè aquests 24, la indiferència no ha estat tanta com els 22 o els 23, hi ha com una por amagada al subconscient que ja veu que els millors anys de la vida, del cos, s'estan quedant enrere. Al curro tothom els mirava amb enveja, els 24, qui els tingués, i jo ja pensava que jo també tiraria enrere. Potser no és tant l'edat física, potser és que és el primer aniversari en què un està currant ja estable, d'aquí res vindrà també el primer aniversari a l'empresa... Un ja va sempre més cansat, les festes en divendres acaben abans... Però ens resistim, a pesar de no ser una bona notícia ho celebrem, ahir era l'home més feliç del món quan els meus companys de pis (que casualment tenien planejat un sopar per ahir, sense saber quin dia era per a mi) van sortir amb un pastís amb un 24 a dalt, amb un grup de gent, alguns ja més coneguts amb aquests mesos, d'altres desconeguts, cantaven l'aniversari feliç. Ahir estava ple de goig quan vaig arribar a casa (de currar, fins tard, 20.30, el treball no perdona, és igual quin dia sigui per a tú) i vaig començar a llegir els sms que tenia en el meu mòvil personal i a rebre trucades de gent. Ahir era el més content mentre privava els garrafons dels companys de pis, com els vells temps, fumava fins a entrar en un altre món, oblidant-me del dia següent, i per primer cop avui he anat a la feina encara mig tajat, sense dutxar, sense afeitar, amb ressaca estomacal, per fi trencar les regles per a tornar-les a seguir un cop arribat allà com es podia... En fi, com sempre he dit, cada etapa té els seus punts a disfrutar, i aquesta també els té, 24 ja dona certa perspectiva per mirar al passat i sentir anyorances, però mai s'ha de deixar de mirar el futur i mirar-lo de viure i disfrutar al màxim.

2 comentaris:

joandapina ha dit...

15 octubre 6:37

ei crack!!!!

Aix m'agrada, 24, i com si fosahir que ens fotiem les primeres ballaruques a Ilusion o el Lobo!!!

Si vols que et digui la veritat, un no es fa vell fins q no s'ho considera, i encara o ens ha arribat el moment...diguem que som uns joves amb experiencia per evitar els mals moments i saber buscar i aprofitar els bons. Una fort abracada de felicitacio del teu amic Joanda

txes ha dit...

15 octubre 14:38

com deia "cuatro amigos" la juventud acaba cuando tu idolo de futbol es más joven que tu. Per això fes com jo: no miris futbol i així no tindràs cap nou idol. Jo encara segueixo amb Maradona...