Els prodigis de la medicina

Les últimes hores de l'any ja passat, ens van portar la notícia de la dona espanyola de 67 anys que va donar llum a dos bessons, convertint-se en un nou rècord estatal en quant a edat per convertir-se en mare. I fins a on arribarem? Fins a quin punt és èticament moral seguir amb aquesta cursa? Qui hi guanya a més de l'orgull professional del metge i del caprici d'una dona que s'adona massa tard que vol ser mare?
Aquests dos bessons a més de ser ja orfes de naixement de pare (doncs són sorgits de la fecundació in-vitro), tenen tots els números per ser orfes també de mare a una edat massa jove. Està clar que aquesta situació es pot donar lamentablement i accidental en d'altres casos, però crec que quasi tothom està d'acord que no és una situació desitjada per ningú i que els fills patiran segur per endavant. A més, en una època on les distàncies generacionals es marquen més prematurament aquests nens tindran una mare amb edat d'àvia. Fins a quin punt una mare busca aquesta situació tan llunyana a la òptima? Imagino que l'instint maternal té com a prioritat bàsica de la vida buscar el millor pels seus fills i en aquest cas, ja el fet de fecundar-los és dubtosament correcte.
Però és que a més, en un món on el principal problema és (i sobretot serà) la superpoblació, la medicina s'entesta en seguir investigant mesures que la fomenten i inverteixen l'estructura natural de piràmide de població, creant una societat a la llarga insostenible: allargar la vida de les persones en excés i en molts casos fins a límits degradants i en aquest cas donar la possibilitat de ser mare a gent en edat no-natural per ser-ho.