04 de gener 2007

Els prodigis de la medicina

Les últimes hores de l'any ja passat, ens van portar la notícia de la dona espanyola de 67 anys que va donar llum a dos bessons, convertint-se en un nou rècord estatal en quant a edat per convertir-se en mare. I fins a on arribarem? Fins a quin punt és èticament moral seguir amb aquesta cursa? Qui hi guanya a més de l'orgull professional del metge i del caprici d'una dona que s'adona massa tard que vol ser mare?
Aquests dos bessons a més de ser ja orfes de naixement de pare (doncs són sorgits de la fecundació in-vitro), tenen tots els números per ser orfes també de mare a una edat massa jove. Està clar que aquesta situació es pot donar lamentablement i accidental en d'altres casos, però crec que quasi tothom està d'acord que no és una situació desitjada per ningú i que els fills patiran segur per endavant. A més, en una època on les distàncies generacionals es marquen més prematurament aquests nens tindran una mare amb edat d'àvia. Fins a quin punt una mare busca aquesta situació tan llunyana a la òptima? Imagino que l'instint maternal té com a prioritat bàsica de la vida buscar el millor pels seus fills i en aquest cas, ja el fet de fecundar-los és dubtosament correcte.
Però és que a més, en un món on el principal problema és (i sobretot serà) la superpoblació, la medicina s'entesta en seguir investigant mesures que la fomenten i inverteixen l'estructura natural de piràmide de població, creant una societat a la llarga insostenible: allargar la vida de les persones en excés i en molts casos fins a límits degradants i en aquest cas donar la possibilitat de ser mare a gent en edat no-natural per ser-ho.

1 comentari:

Marc Gil ha dit...

A mi em va semblar un acte d'egoisme total per part de la senyora. En aquests casos s'han de primar els drets dels nadons. Molt poc ètic tot plegat...però una gran manera de fer publicitat d'una clínica de reproducció. Patètic