Les extincions generals de vida a la Terra

L'estudi del nostre planeta ens va portar a descobrir que en el passat hi van haver extincions en massa de la vida a la Terra, la més famosa de les quals és la més recent, fa 65 milions d'anys, quan en el final del Cretaci un impacte d'un gran meteorit va acabar amb gran part d'una vida dominada pels dinosaures.
Aquestes extincions sempre han interessat en general a la nostra espècie, doncs són amenaces que podrien afectar-nos en qualsevol moment i acabar amb la nostra hegemonia a la Terra.
Les concloents proves sobre l'origen còsmic de l'extinció del període dels grans rèptils ha portat a creure que l'origen de la resta de grans extincions era el mateix, excepció feta de la primera, al final del període de l'Ordovícic (fa 443 milions d'anys), que s'atribuia a la radiació d'una estrella que va explotar en la proximitat del nostre planeta. D'aquí els estudis reals i fantasies cinematogràfiques sobre com combatre un eventual meteorit que es dirigís cap al nostre planeta.
Estudis actuals, però, han suggerit que la font de la resta d'extincions generals de vida (final del Devònic, fa 374 milions d'anys, la Gran Mortaldat al final del Pèrmic, fa 251 milions d'anys, i al final del Triàsic, fa 201 milions d'anys) podrien haver tingut un origen molt més proper i terrestre. Una teoria alternativa a l'impacte de meteorits havia estat durant molts anys una intensa activitat volcànica que incrementés considerablement la temperatura i el nivell de CO2 a l'atmosfera, però això no explicava les extincions vegetals que també es van produir en aquests períodes. Actualment es pensa que aquest factor podria haver intervingut, però com a desencadenant d'un efecte molt més crític: l'anòxia oceànica.
En els oceans actuals, l'oxigen de l'atmosfera es dissol en l'aigua i es difon fins els fons marins a través de les circulacions oceàniques. Només en certs casos, en les profunditats proliferen microorganismes anaerobis, que no toleren l'oxigen i produeixen grans quantitats del letal sulfur d'hidrogen (H2S). Aquest gas es difon cap amunt, trobant-se amb l'oxigen que es difon cap a les profunditats, arribant a un equilibri en una zona anomenada quimioclina, que actualment es troba en grans profunditats.
L'efecte hivernacle provocat per una intensa activitat volcànica (entre d'altres), amb un augment de temperatures i CO2 atmosfèric, hauria portat a un descens de l'oxigen atmosfèric i per tant oceànic, i la quimioclina podria haver pujat els seus nivells fins a la superfície marina. Amb uns resultats catastròfics: un oceà anòxic, ric amb H2S. La major part de la vida marina s'hauria extingit i el H2S entraria a l'atmosfera en forma de grans bombolles, que acabarien explotant, destruint la capa d'ozó i deixant anar aquest gas letal per la gran majoria d'éssers vius, animals i vegetals.
Tot un infern que pot semblar molt llunyà, fins que un descobreix que els nivells de CO2 eren llavors de 1000 ppm i que actualment estem en prop de 400 (i com sabem augmentant sense parar a un ritme de 2-3ppm/any, amb una major part del món vivint encara sense industrialitzar). Està clar que un servidor ni els seus lectors no ho veuran, però de no trobar solucions per al desenvolupament sostenible, descendents no tan llunyans podrien confirmar en la seva pròpia pell la certesa d'aquesta teoria sobre extincions passades.

Font: Article Peter D.Ward, revista "Investigació i Ciència", desembre 2006