Requiem

Pel.lícula guanyadora en el passat Festival Internacional de Cinema de Sitges, Requiem és una mirada diferent als fenòmens de l'exorcisme. Si la magnífica obra de terror americana de Friedkin (1973) ha generat fins ara tot una sèrie de seqüeles i imitacions en general no massa afortunades, el director alemany Hans-Christian Schmid (23-Nichts ist so wie es scheint) ha volgut desmarcar-se de la corrent predominant i realitzar un film d'estil documental sobre un cas real que va succeir a principis dels 70 a Tübingen (Alemanya).
Michaela Klinger és una jove alemanya de 21 anys, que ha tingut una infància marcada per la seva epilèpsia (que la va portar a estar tancada un any en una clínica) i una família (sobretot per part de la mare) extremadament religiosa i sobreprotectora. A pesar de les reticències de la mare, decideix ingressar a la universitat, on farà amistat ràpidament amb Hanna i trobarà el seu primer amor en Stefan. Els seus problemes però persistiran i els dubtes de com resoldre'ls la portaran a encomanar-se també a dos capellans, un dels quals està convençut de què el dimoni l'ha posseït.
A diferència de les obres americanes del gènere, Requiem no busca el terror, ni els efectes especials. La pel.lícula transcorre en una inquietant tranquil.litat, en la qual coneixem a la protagonista, al seu entorn aclaparadorament catòlic i a la seva lluita interna per entendre què li passa i com combatre-ho, que la porta a balancejar-se entre la fervor catòlica màxima i el renec cap a la religió. La filmació documental mostra la neutralitat cap a les actuacions de tots els personatges pròxims, que la intenten ajudar de maneres diverses, tots amb la més bona de les intencions. Però sí que subliminalment el director ens va mostrant cap a on es dirigeix la jove, amb una escena final molt representativa, abans d'explicar-nos mitjançant frases quina va ser la seva sort.
Magnífica en quant a mostrar a l'espectador la història de l'exorcisme de la forma més real possible, convincent gràcies també a la magnífica interpretació de Sandra Hüller (que li ha valgut molts premis, entre ells a la Berlinalle a més de Sitges), la pel.lícula peca de no entretenir quasi gens a l'espectador, degut a l'estil documental i a defugir d'imatges morboses o espectaculars. A tenor de les declaracions del director, aquesta era probablement la seva intenció, malgrat que això pugui fer defugir a molts potencials espectadors. Però això és precisament el cinema no comercial.