Per última vegada el soroll de les ones em despertaven a Alona, abans de posar rumb amb la recent llicenciada Open Water Wei, alias Celia en versió europea. Dos tricicles de bon matí, primera experiència de llarg recorregut en un colorit jeepney entre Tagbilaran i Loboc, i curt recorregut en moto amb el taxista i 2 turistes carregats com un burro fins a les Nuts Huts, cabanes turístiques enmig de la jungla al costa del riu Loboc, que representen una magnífica opció com a campament base de la zona interior de Bohol.
Malgrat que el viatge i la suada de les nombroses escales que cal baixar (i pujar) a les nuts huts, aconsellaven un descans al seu còmode lobby, calia aprofitar el dia, doncs la Celia marxava el dia següent ben aviat a estrenar el seu open water a Malapascua, abans de tornar a Beijing... Així que aprofitant el repartiment de costos i la facilitat, acceptàvem la oferta del Benny per fer-nos de mototaxi tota la tarda per veure les dues grans atraccions de la zona i tenir la flexibilitat de para i fer fotos pel camí donada la bellesa del paisatge interior de Bohol.
La primera parada era el Santuari dels Tarseus, el primat més petit del món (del tamany d'un puny) i en perill d'extinció, amb la divertida propietat de poder girar el cap 180 grau. Malgrat que nombrosos llocs l'ofereixen com a atracció, els tarseus moren en menys d'un any en captivitat (viuen uns 20 anys lliures), per la qual cosa és aconsellable veure'ls en aquest únic lloc on estan en el seu hàbitat... malgrat que això impliqui una activitat menys excitant de només veure'ls a sobre un arbre on un guia te'ls ha assenyalat.
El motoviatge a 3 combinant penosos camins i millors carreteres boholianes (que començaven a afectar el meu cul com si estigués muntant a cavall), proseguia cap al segon hit, les Chocolate Hills, un conjunt de turons arrodonits característics que reben el seu nom pel color bru a estació seca (ara eren més verds). Més enllà del típic mirador de la zona on va tothom, el Bonny ens ca adentrar amb la moto per la regió, la qual cosa permet veure millor la vida de la gent, a l'hora que tenir fotos des d'una altra perspectica!
Hora de tornar, prèvies compres a Loboc, en el meu cas, gràcies al Bonny, d'una maleïda cervesa que no fos l'omnipresent San Miguel en les seves múltiples variants.
Ara sí, tocava relaxar-se en la casa-lobby de les Nuts Huts, més elevada amb vistes a la jungla. Sopar, cervesa i copa conversant amb la parella belga propietària (servicials però un tant políticament incorrectes i especialment rajadors dels filipins) i la resta de pocs hostes presents, curiosament tots llaneros solitarios com nosaltres.
A les 22:00, toc de queda a les nuts huts i moment d'un nou trist comiat d'una breu però excel.lent companya de viatge oriental de perfecte anglès i gran decisió, a qui espero tornar a veure algun dia a Beijing, destí pendent.
0 comentaris:
Deixa el teu comentari