Anàlisi eleccions generals

Per segona vegada a la vida m'he quedat sense votar. A diferència de la primera, on les circumstàncies del moment van provocar-me ràbia per no poder votar a distància, aquest cop la sensació ha estat més d'indiferència. Naturalment, d'estar a Barcelona hauria exercit com sempre he fet el meu dret, però vist el panorama polític tan poc il.lusionador, un tampoc hi dóna masses voltes i reconeix que aquest cop (després de quasi dos anys vivint aquí), si no ha votat és perquè l'esforç adicional no valia la pena. De fet, els resultats han estat els què un s'esperava.
Així, encara que ZP es "cepillés" l'Estatut que havíem acordat, a pesar del Carmel, a pesar del retard de l'AVE i no saber quan arribarà a França, a pesar que malgrat governar el PSC la Generalitat amb ERC i ICV seguim sense conèixer les balances fiscals, a pesar que ZP ha demostrat que sota el seu "talante" s'amaga un gran mentider prometedor de fum, a pesar de no tenir una política energètica, a pesar del joc mercenari de prometre 400 € si surt president, a pesar de què els joves seguim sense poder accedir a una vivenda i a pesar de la crisi econòmica que comença a aflorar, el PSOE ha tornat a guanyar i augmentat escons, 5, dels quals per més inri, quatre els aconsegueix a Catalunya!!
Però el pitjor no és això. El pitjor sens dubte és que interiorment, en el fons m'alegro. Perquè l'alternativa de Rajoy, Acebes, Zaplana i Esperanza governant, realment provoca malsons. Aquesta és la trista realitat d'un país, on a sobre, més que aparèixer alternatives, en desapareixen. El daltabaix de IU pot ser la premonició de la seva desaparació, com anteriorment va passar en alternatives de dretes. Després de dos eleccions altament bipolaritzades, el model espanyol s'acosta més al bipartidisme americà, on les diferències entre ambdós partits grans es van reduint. Només entremig de tanta majoria apareixen els partits regionals, per rascar algún escó i que així duri. Aquesta és sens dubte l'única bona notícia de les eleccions: que el guanyador no ha aconseguit la majoria absoluta i per tant haurà de pactar.
Analitzant ja per partits, destacar que el PP potser hauria de començar a estudiar si l'insult constant a Catalunya (per part d'ells, però sobretot dels seus mitjans afins) realment els hi dóna tants vots útils com els què deixa de perdre directament a una regió amb un pes electoral molt important. Si després d'una legislatura de greuges socialistes mediàtics a la nostra terra, estan contents per guanyar un escó (més per demèrit dels rivals nacionalistes que per mèrits propis), mentre que el PSC en guanya quatre més, que s'ho facin mirar. Una política que provoca tan rebuig en molta gent, que fa que votin al rival només perquè ells no guanyin, sumat a la pèrdua de moltes possibles aliances (CIU o PNV), no sembla una estratègia coherent per recuperar el poder abans de què el país s'enfonsi o el partit governant cometi errors excessius (com els grans escàndols de corrupció del PSOE que van donar el govern al PP).
A nivell estatal, fora de la desfesta de IU, poc més queda a dir. La irrupció de UPyD amb un escó és tan temporal com la de Ciutadans (on han anat a parar?) en el seu dia a Catalunya, més amb el gir de la política antiterrorista del PSOE després del final de la treva. La resta de partits nacionalistes han mantingut més o menys els seus vots, perdent potser algun escó fruit de la bipolarització esmentada.
Curiosament on pot portar més conseqüències aquestes eleccions espanyoles és a Catalunya, on sí s'ha produït un bon terrabastall. Per una banda el PSC li ha aportat al PSOE la majoria dels escons guanyats, la qual cosa els reforça la idea de mantenir-se com a partit pseudo-(in)dependent. Si aquests grans resultats els utilitzen per apretar més al govern en favor de Catalunya és el que resta per veure. Iniciativa s'ha vist arrossegada per la corrent en favor del vot útil (expressió que em fa molt de riure, perquè serà que la gent que vota IU o Iniciativa no sap que són igualment escons per un pacte amb el PSOE) i ha perdut un escó, mentre el PP ha guanyat un escó pel demèrit nacionalista. Però la gran pategada se l'ha donada sens dubte ERC, amb uns resultats que portaran conseqüències. Recordem que després de molts anys d'hegemonia de CIU com a (única) alternativa nacionalista, ERC portava anys creixent, arribant a governar amb coal.lició a la Generalitat, i a les últimes generals s'havia posicionat com una alternativa real nacionalista (10 escons per CIU i 8 per ERC). Aquest llarg camí fet, se n'ha anat en orris i amb un retrocés electoral important, ERC ha perdut la meitat de vots i cinc escons que el retornen al grup mixt. El seu rival mentrestant guanya fins i tot un escó, amb la qual cosa desmonta l'excusa oficial de la bipolarització. Què ha passat doncs amb ERC? Doncs el què s'ha guanyat a pols amb una política erràtica, sorprenentment i excessiva submisa en els temes que importen a la majoria de la societat catalana (incloent a vots castellanoparlants que últimament havien guanyat), i realitzant sortides de to innecessàries en temes instrascendents en la nostra vida diària o ingènues en temes de sentiment nacional (que comparteix només una part de la població). Així que CIU, amb molta més experiència en el poder, ha sabut convertir una traició al país (la foto de Mas amb ZP pel plat de llenties que era l'Estatut retallat) en un argument convincent per a molta gent de què ells a l'oposició han estat més decisius que els republicans al govern. Tot això sumat naturalment a una elecció encertada de Duran i Lleida com a candidat (un polític molt ben valorat i amb bona imatge), enfront d'un Ridao que potser és molt bon estadista però li falta el carisma necessari per atreure la moltíssima gent que en realitat no s'ha llegit mai un programa electoral.