Venezia 08-03-08

Venezia, oh sole mío!! Bé, molt de sol no vam tenir, però aquest cap de setmana vam cumplir un altre destí pendent, Venècia, ni que fos a costa de perdre'ns el preciós prototip presentat per SEAT al saló de Ginebra i que anticipa les línies del proper Ibiza (final de la publicitat).
Venecia era un destí que em feia molta il.lusió, quan un ha viatjat ja bastant per Europa al final les ciutats s'assemblen cada cop més a alguna cosa ja visitada, així que una ciutat on en comptes de cotxes es troben canals amb gòndoles i barquetes havia de ser per força diferent. Sí, hi ha d'altres destins que pressumeixen de comparar-se amb la ciutat italiana, com Bruges, anomenada la Venècia del nord, que malgrat ser preciosa, no pot competir com les altres amb l'encant de l'original italià. És difícil que un surti encantat de veure una cosa de la qual ja s'esperava molt, però Venècia ho va aconseguir, a pesar d'un temps ennuvolat i fred (que per altra banda reduia el nombre de turistes que d'altra manera podrien arribar a ser agobiants) i d'una companyia que no era la perfecta per aquesta ciutat. I no és perquè faltessin precisament riures amb el David i l'Alfonso, fidels a les ganes de visitar món i passar-ho bé, sinó perquè la ciutat de l'amour no és París (també un destí preciós), sinó Venècia. Potser serà perquè a un servidor li encanta l'aigua, però l'encant d'una ciutat tota inundada és insuperable. El viatge amb gòndola el vam deixar pendent i és un moment que amb la companyia adequada m'agradarà compartir algun dia.
La ciutat no és precisament tampoc un destí de postal. Sí té llocs majestusos i monumentals, com l'espectacular plaça de San Marco i especialment la seva basílica d'un estil original i luxós. Esglésies i palaus tampoc falten, però no tots estan conservats a la perfecció. Hi ha carrers peatonals plens de botigues i turistes, però també racons que recorden els estrets carrers del nostre barri Gòtic i amb zones on les cases estan força destartalades. Però aquests racons menys turístics m'encanten, donen vida i realitat a una ciutat que no només és postal. Una mica més de vida nocturna, sobretot en forma de bars, la farien ja encara més perfecte. Probablement hi ha més del què vam veure, però la patejada del dia i els preus de les discos que sortien al nightlife-magazine ens van fer decidir per tornar relativament d'hora a dormir a l'hotel que teníem a Maghera (poble a l'altra banda del pont d'accés a l'illa de Venècia).
I què tenen en comú Venècia i Japó? Doncs que són els dos únics llocs on a un poc amant dels souvenirs li han agradat. Souvenirs de cristall de Murano i sobretot les màscares tradicionals dels famosos carnavals venecians realment em van atreure i convèncer per deixar-me novament diners en una despesa normalment poc habitual en mi.
Per la resta, Venècia va resultar ser cara quan d'omplir l'estómac es tractava. El què semblava una timada a Milà, ha resultat ser els preus d'Itàlia quan un està en una ciutat. Els plats no semblen cars (especialment si un surt dels llocs més turístics), però amb la beguda (especialment l'alcohòlica), servei, pa i impostos acaba un pagant un preu, on per més que la pasta estigui bona, un a Barcelona menjaria molt millor. En canvi curiosament els bars estaven a preus raonables, la clau està sens dubte en el servei. I dic que són els preus italians normals a Itàlia perquè en el retorn a Verona, vam descobrir que aquesta es movia en preus similars. Bé, en el cas dels nostres àpats en nivells molt superiors, però això va ser degut a que el nostre anfitrió en aquesta ciutat va decidir que el sopar del divendres i el dinar del diumenge (parades durant el camí) havien d'enterrar el mal record d'aquella paella regensburguiana. Efectivament la visita que feiem de camí al Gianantonio, l'aprofitava ell per obsequiar-nos amb els dos restaurants més luxosos de Verona, on el paladar va gaudir d'allò més i la butxaca es va buidar proporcionalment, a pesar de l'excel.lència del nostre amfitrió que no va escatimar invitacions a vins i licors d'alta qualitat. Si el divendres el lloc era de "nova cuina", és a dir, tot molt bo però si arribo a entrar amb gana em tallo les venes, el diumenge dinàvem a la Bottica del Vino, on a més d'una carta espectacular amb 3000 vins i amb licors que podien pujar a 45.000 euros l'ampolla (no he teclejat malament cap zero), el David i jo ens posavem les botes, després del plat de pasta de rigor (un boníssim ravioli gran), amb un deliciós Chateaubriand que ridiculitzava qualsevol filet provat mai.

Fotos