La verdadera historia del Club Bilderberg

Per un amant de les teories conspiratòries es presentava la lectura de la primera obra de Daniel Estulin sobre el Club Bilderberg com un atractiu llibre per reafirmar-me en les meves teories que el món no el governen els polítics, sinó el que el meu pare anomenava el "Gran Capital", empreses i gent rica i poderosa, els diners dels quals serveixen per portar el món per les sendes dels seus interessos. Molta gent no creu en aquestes "paranoies", oblidant que la seva única font d'informació que són els mitjans de comunicació generals pertanyen a aquests grans lobbies de poder. Quan un pregunta sobre els fets obscurs no aclarats que envolten a certs succesos (com podria ser un 11-S), la gent acaba afirmant que certes coses no es poden montar sense deixar proves. El més divertit del cas és que moltes proves efectivament són públiques, l'únic que no les fan públiques els periodistes que coneixem, i quan d'altres d'indepedents publiquen els seus llibres fruit de les seves investigacions els tractem de paranoics conspiracionistes (just el què volen els què hi ha darrere). Queda clar que pocs de nosaltres tenim el temps per poder comprovar totes les fonts, que certs periodistes poden elocubrar en excés sobre certes proves trobades, així que finalment un ha de fer una mica un acte de fe cap a un dels dos costats. Jo particularment em posiciono en el camp de què com a mínim hi ha dubtes raonables per creure que moltes coses estan dirigides, que a la gent que governa el món li importa ben poc la vida de la plebe i que certs successos com un 11-S són un muntatge per a fites més grans. El què no vol dir tant que el govern d'EEUU fes l'atemptat, com que tenint informació per evitar-lo no ho va fer, i potser va aprofitar per magnificar-lo teatralment amb successos poc clars (com el del pentàgon) per així tenir via lliure per fer la guerra on es vulgui del món i restringir llibertats amb la por al terrorisme com a pretext.

Serveixi aquest pròleg filosòfic per posicionar-me prèviament a la lectura d'un llibre així davant del possible lector d'aquest post. La verdadera història del Club Bilderberg no parla tant dels successos posats com a exemple (només indirectament on l'autor es posiciona dins dels conspiracionistes de l'11-S), com d'aquesta èlit de poder dirigida per grans families poderoses com podrien ser els Rockefeller, qui un cop l'any es reuneixen secretament junt amb membres invitats de renom (alts càrrecs de governs europeus i americans, dirigents dels principals mitjans de comunicació, empresaris d'èxit...). La versió oficial és que es tracta de reunions informals entre personalitats a títol personal, que de no poder-se mantenir el secret de sumari de les reunions, no podrien expressar-se com ho fan. Naturalment per Daniel Estulin es tracta del cap de l'iceberg de la major conspiració mundial, el grup que controla el món, que fa i desfà el què vol i del qual penja tot un entramat d'organitzacions que executen els seus desitjos. Els seus plans últims són que la ONU es converteixi en un autèntic govern mundial, l'únic amb exèrcit propi, i d'aquesta forma instaurar una dictadura on tots i tot estaria controlat per microxips implantats.

Daniel Estulin prova la participació de membres en el Club Bilderberg i la bibliografia que aporta per perseguir tots els entramats que hi pengen és extensíssima. D'aquesta manera se'ns pretén demostrar coses de les quals jo també n'estic convençut, com que tots els mitjans de comunicació americans de renom (siguin progressistes o conservadors) estan controlats en última instància per l'accionariat de Rockefeller (i que situacions semblants es donen en els demés països - opinió personal afegida). Que tot president dels EEUU, secretari o alt càrrec del govern ha passat pel CFR, un organisme controlat pel Club. Suposo que fins el menys conspiracionista de tots, a poca cultura que tingui, serà conscient que els pastons que valen les campanyes electorals són finançats per algú i que per tant elegim els dirigents que han passat unes primàries entre les grans fortunes. Sobra dir que mecenes purs n'hi ha pocs, així que al final s'espera d'aquests polítics accions que afovereixen els seus interessos. Digue'm que aquesta primera part és la millor documentada, però que en el fons no deixa en tot cas de demostrar coses tampoc gaire sorprenents.

Més controvertida pot ser la segona part, on els fets indiscutibles que esmenta l'autor poden estar sotmesos a explicacions diferents a les hipòtesis esgrimides per ell (i aquí sí que aquestes hipòtesis s'han de creure com a acte de fe a ell i a testimonis seus dels quals no es desvetlla el nom per la seva pròpia seguretat). Segons ell la creació de la UE és un pla del Club Bilderberg, com ho són els intents d'independència del Quebec i les futures creacions d'una unió americana i una asiàtica, previs a la fusió de totes amb la ONU com a únic govern mundial. Tot això amb una campanya de desmilitarització prèvia dels països i la pèrdua d'independència d'ells. En paral.lel els plans cap a la dictadura mundial passen per la desaparació dels diners en efectiu del món, la implantació de xips en tots nosaltres i la campanya de rentat del cervell dels ciutadans per part dels mitjans de comunicació, per tal que aquells ho percebin com a canvis positius per a la seva vida. Naturalment en un món així el control total sobre la població podria ser tècnicament possible: tothom seria fàcilment localitzable i a un suposat revel se li podrien fer desaparèixer totes les seves possessions amb un simple "error informàtic".

Per tant la conclusió final després de la lectura del llibre, és que a diferència d'altres llibres conspiracionistes llegits, no m'ha enganxat ni m'ha aconseguit convéncer. La primera part és força avorrida, amb tot un embolic d'entramats d'organitzacions i llistats de noms, on si bé apareix algun espanyolo persontage internacional de renom, la majoria són perfectes desconeguts per a la gran majoria no americana. A part del fet ja esmentat de què tampoc explica res extremadament sorprenent. La segona part, més digerible a l'hora de llegir, és en canvi més indigerible a nivell de contingut. Suposant (que ja és molt) que tot l'explicat siguin realment les intencions finals del Club, es fa difícil de creure que una empresa d'aquesta envergadura es porti a terme en el plaç de la vida dels seus membres. Més enllà, es fa difícil creure que un pla d'aquestes característiques es pugui portar a terme sense una participació més activa de les grans potències emergents asiàtiques (pocs membres dels quals han participat en alguna conferència d'aquestes). Però per damunt de totes aquestes consideracions, és molt difícil d'identificar-se amb un periodista que considera les lleis del tabac un gran greuge a la llibertat individual i un pla més del Club, que considera a Michael Moore com un titella del Club per realitzar el documental "Bowling for Columbine" en contra de la posessió d'armes (obviant que el seu documental Fahrenheit 9/11 dóna suport a les seves teories del succés), que considera l'Associació Nacional del Rifle com un actiu important per a una futura lluita de milícies contra els poderosos, que defensa la independència de les nacions, no per preservar la riquesa de les seves diferències culturals, sinó per garantir una suposada llibertat, per a la qual és preferible els estats de guerra contínues, diferències de riquesa i nivells de comoditat pretecnològics, que un món còmode i en pau amb un govern únic (essent conscient que això és una altra utopia), dins del qual sembla que no hi hagi cap altra possibilitat que ser tots més esclaus (del què ja som) d'una petita oligarquia.