25 de març 2008

Sweeney Todd

Nova obra de Tim Burton i com a tal nova incògnita prèvia sobre amb què ens sorprendria el famós i peculiar director. Entraria al grup de Mars Attack, Sleepy Hollow o el Planeta dels simis (com a dolentes al meu parer, reconeixent-li els seus mèrits), al de Charlie i la fàbrica de xocolata o La novia cadàver (com a bones obres) o al de Pesadilla antes de Navidad o Big Fish (com a obres mestres)?
En el meu cas l'acabaré classificant en el segon grup, reconeixent que el què no m'agrada de la pel.lícula és el seu gènere, el musical, que si bé en teatre no em desagrada si és una bona obra, en el cinema se'm fa més difícil de digerir, a pesar de notables excepcions com Moulin Rouge o aquesta nova creació del californià.
Pels amants de l'estètica i efectes Burton (entre els quals m'incloc fins i tot en les seves pitjors pel.lícules) Sweeney Todd no defrauda i l'obra li ve al pèl. La grisa i obscura Londres, on el color més viu i contrastant el dóna la sang (exageradament vermella) a raudals que vessarà el demoníac barber de Fleet Street. Macabra història que ja em va encantar de petit en la seva versió teatral i que m'ha entusiasmat reviure. Història de venjança, d'amor, d'obsessions, tot plegat amb una mica de sarcasme, exageració musical i humor negríssim. Amb un final espectacular que Burton escenifica preciosament.
Burton a més compta amb probablement els dos millors actors de l'actualitat per representar els papers dels tètrics protagonistes Sweeney Todd i Mrs. Lovett: el seu actor talismà Johnny Depp, i la seva dona Helena Bonham Carter. Els dos són els clars protagonistes davant d'uns secundaris millorables, llurs històries queden clarament en un segon pla.
A partir d'aquí que ningú es porti a enganys: és un musical pur i dur. Per tant, el 90% del temps se'l passaran cantant i la trama s'allargarà dues hores perquè tota cançó sempre conté repeticions reiterades del mateix missatge. Qui accepti aquest gènere i, a més (que ningú esperi un musical clàssic), sigui fan de Tim Burton és el potencial espectador que no en sortirà defraudat.

6 comentaris:

joanda ha dit...

però no surt el constantino romero com a la de teatre :__(

Cristian ha dit...

Me ha encantado la pelicula...el Sr. Burton es todo un artísta

Anna Maria V. ha dit...

Carai, Jordi. Aquí sí que no ens posem d'acord ni de broma. No per aquesta peli, que no l'he vista ni la veuré, sinó perquè no suporto Tim Burton ni res del que fa. Per a mi és absolutament sorprenent que pelis com Big Fish siguin considerades de culte. En aquest sentit, sóc d'un altre planeta, possiblement, però crec que en l'univers Burton o hi entres o no.
Jo clarament no hi entro ni de conya, tot i que l'estètica dels dibuixos de les seves pelis sí que em criden l'atenció.
També em sorprèn el que dius dels musicals. No són per a mi el meu gènere preferit, però distingeixo clarament entre les musicals on canten enmig del diàleg (horror!) i els que són pel·lícules que inclouen números musicals. En aquest sentit, hi ha veritables meravelles clàssiques, com "Cantant sota la pluja", "Jesuscrist Superstar" (amb una banda sonora memorable), "West side story" o, per a mi, una de les millors pel·lícules de tots els temps, "Víctor o Victòria". En canvi, amb "Moulin Rouge" em va agafar soneta. La tinc a casa i la meva filla i jo no la vam suportar, fins el punt que al meu marit ja li vam dir que ni perdés el temps a mirar-la (i això que és superfan de la Kidman).
Últimament no combreguem, eh? I no crec que sigui per qüestions generacionals, perquè ja et dic que la meva filla tampoc no suporta ni Tim Burton ni M. Rouge.
A més, també em consta que tu saps molt de cinema i estàs per damunt d'això. No en va ets tan fan de Kubrick com jo, que fins i tot m'agrada "Eyes wide shut".
Una abraçada,
Anna

sukkus ha dit...

Bé, la veritat que totes les obres que dius, les tinc per veure, sé que són obres mestres de la història del cinema, però em fan mandra perquè ja et dic que no és el meu gènere, potser perquè tampoc he vist les bones obres, això t'ho reconec. Moulin Rouge la vaig veure per casualitat i no em va desagradar,així que potser sí que hauria de veure moltes de les obres que comentes, algunes de les quals de fet ja tinc i només seria posar-les.

En quant a Tim Burton, bé, és un director molt especial i entenc que a molta gent no li agradi. Ja et dic, hi ha obres que no suporto (estètica apart) com les primeres que comentava, fent menció especial al Planeta dels Simis que vaig trobar que era destrossar de mala manera un clàssic. En canvi Big Fish em va encantar, sincerament, una gran història més real del què pugui semblar i molt entretinguda.

I tampoc crec que el factor generacional influeixi molt en el cinema en termes generals. Amb el meu pare sempre vam coincidir molt a pesar de l'edat que ens separava (mentre que moltes altres coses no combregàvem gens), però com estem descobrint últimament entre nosaltres dos, també teníem les nostres notables excepcions.

Anna Maria V. ha dit...

Estic totalment d'acord amb les teves paraules. A més, els gustos personals són això, gustos personals i intransferibles. D'altra banda, també hem comentat altres cops que moltes vegades les pelis o els llibres t'agraden més o menys depenent del teu estat d'ànim o del teu moment a la vida.

Ara bé, em sobta que un cinèfil com tu no hagi vist clàssics com els que t'esmento. I alguns altres. Et recomano vivament "Víctor o Victoria". És la reflexió més divertida, intel·ligent i original que he vist mai al voltant de la homosexualitat, la transexualitat, el masclisme, els tòpics socials, etc. Tot adobat amb una banda sonora increïble i amb una feina dels actors fora de mida (atenció especial a Robert Preston i a Leslie Ann Warren), però tots els actors (principals i secundaris) estan fantàstics. És una peli que has de mirar atentament, amb la perspectiva del temps. Està plena de detalls, de comentaris aguts, una meravella.

D'altra banda, per a mi la coneguda escena de "Cantant sota la pluja" del Gene Kelly amb el paraigua és el "no va más" de la meva vinculació amb el setè art. Em suggereix alhora totes les coses que el cinema ha estat per a mi des de petita (quan hi anava amb el meu pare constantment) i no tinc paraules. Només sentir la cançoneta s'obre davant meu un món fantàstic que pel·lícules i d'art. És clar, això és una qüestió molt personal, però crec que ja m'entens.

En fi, per a mi parlar de cinema i de literatura és sempre un plaer, tant que no tinc aturador i et foto uns rotlles que són massa.

Salut,
Anna

NOTA: Estic d'acord que ningú no té dret a destrossar "El planeta de los simios", un altre clàssic fantàstic.

joanda ha dit...

totalment d'acord amb l'anna maria...

Victor i victoria es una de les millors pel.licules d'aquest genere, i amb un toc d'humor prou bo.

Cantant sota la pluja te moments molt bons, com l'escena de la arxiconeguda canco, o a mi particularment m'agrada moltissim aquella en que un dels ballarins puja per sobre la paret caminant. Tot i aixo, la pel.licula se'm pot fer una mica avorrida en alguns moments.

Tot i aixo, reconec que un musical al teatre m'agrada molt mes que a la televisio, arribant-me a emocionar com em va passar a "les miserables" a Londres