La soledad

Després d'un parell de curts i un prometedor debut en el món dels llargmetratges amb l'inquietant drama psico-killer "Las horas del día", Jaime Rosales ha tocat el cel amb la seva segona obra "La soledad", guanyadora de tres Goyas i dos de tant importants com són millor pel.lícula i director.
El director barceloní ens porta un cinema realista, on a través dels seus personatges se'ns motra la vida en estat pur. Sense música, sense efectes dramàtics, "La soledad" és una sèrie de seqüències on seguim la vida d'una sèrie de persones de diferents edats (partint de la trentena ja passada) i descobrint-nos moltes de les seves misèries de la vida quotidiana. A pesar del títol, els protagonistes no són tampoc persones especialment solitàries ni pretén ser exclusivament una reflexió sobre aquest sentiment humà, es tracta d'un retrat gens comercial de la societat espanyola actual (o almenys de part d'ella) amb alguns dels seus problemes, sense centrar-se en especial en cap d'ells ni entrar a valorar-los explícitament.
Rosales dóna més importància a la imatge que als textos o a la història en sí, que no deixen de ser (l'avorrida) quotidianeitat de moltes vides reals. Aquesta és fotografiada amb diferents trucs de càmara: divisions d'imatge que enfoquen la mateixa escena des de perspectives diferents, llarguíssims plans fixos o primer plans frontals extramadament propers. Un poema visual sobre la vida en estat pur.
No cal però portar a la majoria de gent a engany. A pesar dels premis i els elogis generals de la crítica especialitzada, "La soledad" no agradarà al 90% de la gent. Qui vagi al cinema a passar una estona divertida o a rebre grans missatges, s'ha equivocat de sala. Qui consideri que pagar o emprar el seu temps per veure la vida del carrer sense dramatisme és una estafa, pot buscar alternatives en les moltíssimes sales que projecten d'altres films. "La soledad" és una obra minoritària dirigida als amants del realisme europeu i els jocs visuals de la imatge, i capaços de suportar dues hores de realitat sense cap tipus de maquillatge i a un ritme lent.
Personalment aplaudeixo l'obra del director barceloní, un nou exponent de realisme cinematogràfic i especialment valoro el seu camp dels jocs visuals; sense caure però en lloances desmesurades, doncs a pesar del seu èxit en els Goyas (probablement en un any no excessivament qualificat en el cinema espanyol), no supera d'altres obres del gènere com pugui ser "En la ciudad", obra per altra banda més digerible per una major amplitud de públic.