Die Fälscher

Los falsificadores ha estat la guanyadora d'aquest any en els Oscars com a millor pel.lícula de parla no anglesa. La producció austríaca (amb col.laboració alemanya) comença amb un interessant i enigmàtic inici que només és un curt pretext per a mostrar-nos el tatuatge del protagonista: ex-integrant d'un camp de concentració. A partir d'aquí la càmara ens porta ràpidament (tant com els seus constants moviments típics del rodatge sobre espatlla) al passat i concretament a un camp de concentració.
Així que sí ens trobem novament amb una pel.lícula del ja bastant explotat tema del genocidi jueu en la segona Guerra Mundial. Excepte per als amants del tema, la pel.lícula no aporta pràcticament res de nou. Ni té el dramatisme i realisme de grans produccions com "La llista de Schindler" o "El pianista", ni li dóna un enfoc original com la grandíssima "La vida és bella". Los falsificadores es queda en un entremig que no sap si és un drama (lògicament les típiques escenes de jueus en ossos, d'assassinats gratuïts no hi falten) o una comèdia (els nostres privilegiats protagonistes no els hi va tan malament i hi ha algunes escenes que freguen el somriure). El millor de l'obra és la història que pretén explicar, malgrat que la manera no és la millor: la probablement per molta gent desconeguda trama de falsificacions de la lliure esterlina i del dòlar que van portar a terme els nazis, amb l'ajut de presoners (tots ells jueus?) experts en aquest art. L'objectiu final de la pel.lícula no queda molt clar: si es tracta de remarcar l'heroicitat dels jueus retrassant la falsificació del dòlar i ajudant (decisivament?) a la derrota dels Nazis a la guerra, el protagonista elegit és erroni per aconseguir el dramatisme necessari en una obra així. En comptes de l'indefinible i incoherent Salomon Sorowitsch (magníficament interpretat per un efectiu i personal Karl Markovics) hauria d'haver estat el jove que realment saboteja les falsificacions. Si es pretén, com sembla, centrar-se en el món de les falsificacions, realment aquest passa bastant en un segon pla, en favor d'escenes típiques i carregades de clichés dels camps de concentració o d'altres de realisme més que discutible (com un oficial alemany invitant a un jueu presoner a conèixer la seva família de forma pública).
La història del director i guionista austríac Stefan Ruzowitzky no aconsegueix penetrar i emocionar a l'espectador, si bé tampoc es fa avorrida. Deixar indiferent a l'espectador tractant d'aquest tema no es pot, però, considerar un èxit, així que sorprèn negativament la decisió del jurat de donar-li un guardó, que per descomptat no mereix.