22 de gener 2006

Australia experience (VII): rumb a les Whitsundays


L'avió va aterrar a les 7.30 a Brisbane i seguint el ritme estressant planificat pel Dani, a les 9.30 havíem d'estar davant d'Europcar, per reunir-nos amb els nostres companys de viatge per als següents 6 dies. Val a dir que quan el Dani et contagia amb la seva energia, tot és possible, així que per més impossible que sembli, vam passar per casa, vam menjar un plat d'espaguettis per si no dinàvem (tot i que acabàvem d'esmorzar a l'avió), vam fer una rentadora, vam preparar les noves bosses de viatge i vam arribar fins al centre a peu amb només 10 min de retard.

Allà vaig conèixer els companys de viatge, estudiants com ell d'anglès a la seva acadèmia. Són la Yoko (japonesa amb aspecte de nena), el Min Yong (coreà de 21 anys), Jenni (coreana de 28), Jennifer (taiwanesa de trenta i pico) i Marco (italià també per sobre els 30). A mi em feia una por tant d'asiàtic, doncs la meva experiència amb ells a Alemanya no havia estat massa positiva. Per sorpresa meva, el Dani deia que aquests eren de puta mare, així que estava expectant. El temps però va demostrar que malgrat ser bona gent, les diferències culturals són molt grans i no sempre és fàcil conviure. En fi, el tema és que vam comprar menjar i begudes i la Jennifer va llogar el cotxe, inscribint-se només el Marco també, perquè els menors de 25 no podíem llogar el cotxe (regla molt estúpida com va quedar clar després). Conduïnt la Jennifer vam sortir de Brisbane i la ruta era fàcil: Nacional 1 tot recte durant uns 1400 km i només els 30 km finals havíem d'agafar una carretera secundària. La Toyota Previa llogada em va sorprendre gratament, erem 7, el Dani i jo anavem darrere de tot i teníem molt espai, que podíem regular a voluntat, segons volguéssim més o menys maleter. Desgraciadament no vam poder disfrutar d'aquesta banqueta de darrere massa temps... Ja ben aviat vaig notar que les aptituds de la Jennifer al volant eren més aviat limitades, mantenint-se sempre en el carril de la dreta (que és com el nostre esquerre), sense adonar-se quan tenia cotxes a darrere que li feien llums i que havien d'acabar adelantant-nos de forma ilegal. Tot i que només s'havia d'anar recte, un parell de cops va agafar no sé perquè uns desviaments... Quan es va acabar l'autopista no se'n va adonar i la vam haver de corregir de carril... Com ningú deia res, callava, però finalment va venir l'incident que va provocar la "Primera Conspiració Europea". Estàvem el Dani i jo dormint estirats a darrere, quan de sobte es comencen a sentir crits i acte seguit el cotxe frenant entra en una zona de terra... S'havia tornat a equivocar de trajectòria i malgrat el coreà anava dient, No problem, keep sleeping, Jennifer don't worry, quan vam parar a repostar vam fer la primera reunió els 3 europeus i l'italià va continuar conduïnt. Cap asiàtic tornaria a conduïr aquell cotxe fins a l'arribada a Brisbane.

El Marco era un fittipaldi que conduia a la italiana, però jo em sento més segur amb aquests tipus de conductors. El següent maldecap va ser la música: no havíem tingut temps de fer cap CD. Teníem dos del profe d'anglès, un de Queen i un de música variada tirant a rockera que estaven bé, el problema és que només eren 2 per tantes hores de cotxe i les alternatives van ser els que havia fet el Min Yong pel viatge. En ple procés de zel amb la Yoko ens va martiritzar amb un conjunt de CDs pastelons fins al límit del suportable, però bé, d'aquí van sortir moltes conyes.

Vam parar a sopar a Rockhampton, la ciutat que es veia més gran al nord de Brisbane des que vam sortir. Era una ciutat molt rara inconcebible a Europa. Un carrer llarguíssim on només hi havia Motels, gasolineres i Fast foods. Era sencillament un lloc creat i pensat per tot el trànsit i transport que hi ha cap al nord i que passa exclussivament per aquella carretera, situat com a punt de parada per algú amb direcció a Cairns o Darwin (les dues úniques ciutats grans i importants que queden més al nord a Austràlia).

Ben sopat va ser el meu torn de conduir, primer cop amb un canvi 100% automàtic, que no tingués opció seqüencial. Tot i que pels adelantaments em ratllava una mica perquè reduia tard, la veritat que em va sorprendre el comportament dinàmic d'aquest gran monovolum. Amb mi al volant i el Dani de copilot es van acabar els Pastelons Mix Volums de l'1 al 10, així que vam estar 4 horetes xerrant els 2 i amb bona música. A Mackay vaig tornar a cedir el volant al Marco perquè ja m'adormia, i després de fer uns cops de cap, arribàvem finalment al nostre destí, Airlie Beach a la 1.30 de la matinada. Allà teníem un apartament llogat per 3 nits, però no per aquella, doncs el Min Yong havia calculat que necessitaríem 2 dies per fer 1400 km en una carretera tota recta...

Sent com era un poble turístic de costa, vam decidir anar a veure l'ambient nocturn i fer una birreta. Els asiàtics van preferir quedar-se a dormir al cotxe. No hi havia un grandíssim ambient, però sí que vam fer una bona xerrada en una terrassa, gaudint dels 28 graus que hi devien haver en plena nit. Al tornar, el cotxe estava completament ocupat, la parelleta davant escoltant música i xerrant i les 2 restants estirades i ocupant tot el lloc, per la qual cosa vam decidir anar a dormir a la platja, no sense abans avisar que tanquessin llums, ràdio i tot o ens quedaríem sense bateria.

A Austràlia no canvien l'hora, això vol dir que tot i ser estiu, a les 19 ja era fosc i per tant a les 5 ja era ben clar. Despertats doncs d'hora (igualment els meus ossos no aguantaven massa més seguri dormint allà), vam donar un volt descoratjador. El que de nit semblava molt guapo era ara una merda... La platja amb la marea baixa era lletgíssima i a sobre estava prohibit banyar-se perquè estava ple de meduses... Pos vaya. Una mica desilusionats sabíem però que les illes havien de ser guapes. Anem doncs al cotxe i oh oh oh, el Min Yong no pot treure la clau. La hi trec, però veig que estava en posició contacte. Pregunto si ha estat així tota la nit. Sí. Tement-me el pitjor, poso la clau de nou, tracto d'arrancar i efectivament!! No quedava bateria. Havien apagat les llums i la ràdio, però amb el contacte posat, el canvi automàtic seguia xupant electricitat, a l'igual que les llums dels comandaments i sobretot el ventilador del cotxe.

6 comentaris:

Flop! ha dit...

jajaja, ja m'imagino la teva cara al tornar al cotxe i veure que no arranca... cagant-te en els coreans per sota del bigoti... XD

xerop ha dit...

Jajajaja!! Jo he pensat el mateix!!
Per cert que m'ha picat la curiositat i he buscat les illes al mapa... realment Europa és una merdeta... Clar, 1.400 quilòmetres de distància, no sé, jo buscava bastant més lluny les Whitsundays.
(Ja et val, kus, has deixat la història en la part més guapa, ara no sabem si el Min Yong o Mini Yo aquest sobreviu a la teva furia...

joanda ha dit...

jajajaja

Jo nomes me l'imagino remugant i remugant...d'aquella manera que fa ell

"ostia macho brubrubrubru..."

No em barrufen els coreans!

joanda ha dit...

jajajaja

Jo nomes me l'imagino remugant i remugant...d'aquella manera que fa ell

"ostia macho brubrubrubru..."

No em barrufen els coreans!

sukkus ha dit...

encara no desvelo res sobre la continuació, només dir q sí Dani, Australia és molt gran. De fet venien postals on es veia Europa i el perfil d'Austràlia superposat perquè veiessis que era més gran. Caidz-Moscou venia a ser com anar de est a oest

Pau ha dit...

Solo que todo recto :)