Vaja merda de dia

Això vaig pensar ahir molts cops i dir uns quants, però ara repassant va ser un gran dia, la qual cosa demostra que un no s'ha de deixar portar pel temps que faci (motiu pel qual sortia aquest pensament). Això un que ha estat 7 mesos a Alemanya ho aprèn ràpid, si vol passar un Erasmus decent, doncs en un lloc on vaig veure el sol 2 setmanes, deixar de fer plans per culpa la pluja o el fred era un suicidi.

I així començava ahir el dia, fred i pluja a Manresa i camí de Santpedor les primeres volves de neu, que van anar augmentant d'intensitat i de grandària al llarg del matí. Aquest fet va provocar un ambient extraordinàriament distès al treball, que no recordava des del tranquil mes d'agost. El fet que s'espatllés la màquina de cafè i les búsqueda de possibles solucions va contribuir encara més a un matí realment poc productiu al departament (que ja està bé, perquè currem un colló normalment). Al sortir, un pèl de decepció, l'alta temperatura del dia (1 grau, el dia anterior estàvem a -5) va fer que la neu no quatllés més que en certes zones dels camps o amb gespa, o ja tornant a Montserrat i les montanyes de Terrassa. Així que les recent comprades el dia anterior fundes antilliscants (en comptes de les per mi ja antiquades cadenes) es van quedar sense estrenar.

Un cop a Barcelona, més del mateix, seguia la pluja i un fred gens habitual a la ciutat. Però en comptes de tancar-me a casa, curiosament va ser dels divendres més moguts que tinc des que treballo. Primer compra d'un cinturó per substituïr al què s'estava a punt de trencar, visita a la barberia per tallar unes grenyes que començaven a ser molestes (i políticament incorrectes al treball), visita a la central per fer un parell de birres amb el Txes i el Xavi i a partir d'aquí tour Aitor, jo i Xavi, amb el cotxe d'aquest últim: snooker a pedralbes (primera partida a 3 que feia), sopar en Kebab de Plaça del centre, veure Caché als Icaria, tiquet de prive al Cerdaña (incrementat per cert a 18 €, puta inflació), billars i futbolins a l'Ovella i finalment nit al Plata, aquest cop sí rodona perquè amb la pluja hi havia la gent justa que hi ha d'haver. Pel camí, doncs van caure uns quants cubates i birres, acabant amb un bon puntillu i una gran nit, a la qual només va faltar la falta de definició del Xavi i meva, amb les noies de la universitat que em van reconèixer i que jo no coneixia (és l'avantage de tenir un físic peculiar com el meu, que tothom es queda amb tú). I és que com el futbol, atac sense remat, no serveix de res, però això ja és una altra història.