Yosemite: entre grans sequoies i blocs de granit

L’últim dia de road trip estava destinat a explorar el Yosemite National Park, el primer parc natural designat com a tal als EEUU per preservar la bellesa natural que hi conté. Potser menys conegut a priori que el Yellowstone, el cert és que acaba rebent tants o més visitants i certament ho mereix malgrat que en el nostre cas no l’hem gaudit a la seva millor època, que hauria de ser cap al maig, quan les carreteres tallades per la neu s’obren al públic i les cascades provinents del desglaç flueixen amb els seus màxims cabals.
De totes maneres teníem clar què era el primer que volíem veure en aquest parc: les grans sequoies, arbres mil.lenaris supervivents d’altres èpoques gràcies a les seves sorprenents característiques ignífugues i insecticides que li proporciona la capa de tanina que li confereix el seu color vermell de l’escorça. Malgrat que el Ramon “se les imaxinava més grans”, els imponents troncs i les impressionants alçades dels membres més antics convertien a un servidor en una puça al seu costat. A diferència de Yellowstone, el parc de Yosemite ofereix més possibilitats i llibertat per endinsar-se en el parc, així que hem acabat fent una ruta de tres hores endinsant-nos en la Mariposa Grove, suant una mica entre sequoies i pins d’espectaculars dimensions.
Com el camí a Mariposa Grove és llarg i lent, hem hagut de descartar pujar a Glacier Point, des d’on s’haurien d’obtenir les millors vistes al Yosemite Valley, un vall esculpit en les últimes deglaciacions, formant parets de granit pulit d’espectaculars dimensions com El Capitan i Half Dome. Entremig, el riu Merced fondeja la vall entremig de l’abundant vegetació que oculta des de les alçades la intensa activitat humana que acull. En una de les platges de riu hem fet l’últim dinar de bistec a la planxa en la zona de picnic adequada, per després anar al Visitors Center, on després de veure un vídeo amb la història del parc, hem caminat infructuosament fins a les Yosemite Falls, les cascades més altes de Nordamerica... quan hi baixa aigua, que no és el cas a finals d’agost.
El sol començava a pondre’s i encara ens quedava unes hores de camí fins al final de la nostra aventura amb la caravana. Sortint per la sortida nord-oest per la US120 direcció a San Francisco, hem seguit les carreteres que ens han portat a Dublin, no pas la capital d’Irlanda, sinó el suburbi de San Francisco on es troba la oficina on tornar l’autocaravana. A la seva porta hem fet nit, esperant tornar-la demà el més aviat possible per poder visitar San Francisco. Temps per despedir-nos de la vella Daisy, que malgrat la seva edat i els problemes d’habitabilitat que hem tingut, ha sobreviscut miraculosament al tute de milles a la què l’hem sotmès aquestes darreres setmanes.
Milles: 236. Total acumulat: 5132 (8211 km).