Badlands & Blackhills

Primera nit dormida en un lloc d’acampada (que no camping) i realment ha estat un gust, tant pel menor soroll ambient que hi havia, com per haver decidit amb l’Adri col.locar-nos en sentit contrari en el llit per no sentir-nos els roncs a l’orella. L’únic efecte destorbador ha estat el fred que ha acabat fent a la matinada i que m’ha obligat a fer una sortida congelat a buscar les mantes que havíem arraconat en els portabosses de la caravana. Com a mínim ha servit per fer un parell de fotos a les 5:30 en plena sortida del sol, doncs els quilòmetres acumulats han fet que la dormida perdurés malgrat haver anat a dormir molt més aviat.
Llevar-se amb vistes als Badlands esmorzant a la taula de la zona d’acampament amb el sol que ja comença a escalfar ha estat una sensació impagable després de dies on l’objectiu era principalment avançar. La ruta 240 ens ha anat ensenyant el millor dels Badlands, regió amb serralades i depressions d’aspecte lunar enmig de la zona de les grans praderes. Nombrosos miradors permetien fer les fotos pel record i una petita excursioneta fins a un dels cims ens ha permès comprovar la inestabilitat del terreny format per molta argila seca i roca calcària. Podria passar-me línies narrant la bellesa i raresa d’aquest paisatge, llur nom es deu naturalment a ser l’única zona no fèrtil en aquests terrenys originàriament indis, però les fotos ho resumiran probablement abans.
Recuperant la I-90 hem seguit avançant fins a Rapid City, punt d’entrada al Blackhills Natural Forest. El paisatge canvia sorprenentment ràpid de les praderes infinites que portàvem recorrent, cap a un paisatge de muntanya alpí, amb abundància de pi negre i roques de granit i pissarra. A part de la bellesa d’un paisatge més típicament europeu, aquesta reserva conté un dels monuments més simbòlics dels EEUU: el Mount Rushmore. Esculpits sobre la roca d’una muntanya un es troba amb les cares dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln. Un lloc històric i de peregrinatge per molts americans i parada obligada per tot turista que passi per la zona.
Al mateix parc es troba però un monument que algun dia probablement li farà ombra, el Crazy Horse Memorial. També esculpit amb dinamita i pulit amb martells pneumàtics, quan estigui acabat serà el monument més gran del món. Molt probablement cap dels lectors actuals d’aquest blog ho veurà amb els seus ulls, com a mínim atenent al ritme construit en aquests últims 60 anys i que només han permès esculpir la cara i “buidar” molta part de muntanya. Més si la família emprenedora que va començar l’obra amb el consentiment dels indis Sioux segueix rebutjant les ofertes de l’estat nordamericà per accelerar el ritme de les obres. Quedant com a única font d’ingresos les donacions i el preu de les entrades, es fa més comprensible els 27 $ per vehicle ocupat, que en un principi pot semblar car respecte als 10 $ del Rushmore. Malgrat no veure massa més que la cara del monument a distància (o des de baix amb busos que sumen 4$ més persona per qui vulgui), val la pena entrar i veure el vídeo sobre la història del monument i la constància de la família Korzcak per dedicar la seva vida a homenetjar els indis a través d’un dels seus grans herois. A més, a dins es podrà veure un museu bastant complet de material indi i es podran comprar els souvenirs menys típics del país.
Després de recórrer una part important de la història del país, restava recórrer la ruta pel parc per gaudir dels paisatges alpins amb el seu llac. Seguint la 385, un arriba a Lead, on allà pot prendre la 14 per dirigir-se cap a la Spearfish Scenic Highway, ruta que hem pres i on hem decidit acampar en una esplanada enmig del parc amb fabuloses vistes a les estrelles.
Milles diàries: 189. Total km acumulats: 3307. Estats: 9.