Chicago Beach & Blues

De bon matí completàvem el poc trajecte que ens quedava per arribar a Chicago, afegint l’estat d’Illinois i 77 milles al nostre trajecte, i retrasant una hora més els nostres relotges. Teníem un primer gran problema a resoldre, què fer amb l’autocaravana en una de les grans metropolis dels EEUU. Sort que sempre està bé preguntar dos cops, perquè el primer funcionari ens enviava a Pamplona... finalment hem acabat en un parquing vigilat de camions, busos i autocaravanes dins de la pròpia ciutat. Novament lloc poc glamurós, però pràctic.
Els primers moments a Chicago van ser com a poc estranys. La parada de Metra que en teoria teníem a prop quedava dins d’un centre de convencions fantasma. Impressionant entrar i anar caminant per un edifici enorme completament sols, la sensació era com la típica pel.lícula on la humanitat s’ha extingit i només uns pocs sobreviuen. Les poques persones que es creuaven semblaven els zombies de “28 días después”. Un d’ells ens va acompanyar fins a la parada de Metra, on vam comprar una T-10... i vam comprovar que cap tren s’aturava allà. Una patejada enmig del barri negre de History Distric, per arribar a Chinatown (amb la seva rèplica d’un dels set murs imperials xinesos), on podíem agafar el CTA (pagant un altre tipus de billet) per portar-nos cap al centre.
Deixant el Loop per l’endemà, ens centràvem en els barris nord d’Old Town i Gold Coast, barrisn residencials però sense massa en especial. La Wels Avenue és l’única que té una mica més d’ambient , amb els seus comerços i pubs americans. Desgraciadament el Lincoln Park actualment està en reformes, per la qual cosa poc vam poder visitar, a part d’estar jugant amb un esquirol golafre. Era moment d’anar doncs cap al Lake Michigan, a visitar les sorprenents platges de Chicago. Platges de veritat, sorra blanca, amb el típic passeig marítim amb rosses i morenes corrent, patinant o en bici (com si estèssim ja a California), xarxes inacabables de volei-platja (a veure si n’aprenem)... només que amb vistes properes al skyline de l’East North, amb l’edifici John Hancock predominant. Aquesta sensació es fa més intensa a l’Oak Beach, on els edificis arriben a donar zones d’ombra als banyistes que no portin parasol. Allà és on vam prendre una mica el sol i banyar-nos a les fredes i dolces aigües del Michigan. Realment es fa molt estrany entrar corrent al què sembla una platja (la immensitat del llac fa que sembli un mar) i descobrir que l’aigua és dolça.
Quan el sol va minvar, vam seguir caminant per passeig llacunal (?) fins al Navy Pier, una espècie de Maremagnum sobre un moll, d’on es poden contemplar bones vistes dels gratacels des d’una nòria. El Ramon s’estrenava en l’atracció de les cadiretes rotatòries i després de fer-li un vídeo mereixedor de youtube, anàvem cap al barri de l’East North, on per la nit destacava la bellesa de la Tribune Tower. Després d’unes quantes voltes, decidíem homenatjar-nos amb un sopar de filets i barbecue ribs al Hard Rock Cafe, ben acompanyat de sangries vermelles (la típica) i blanques (amb vodka i un boníssim ingredient desconegut). Despedint-nos de la nostra cambrera que s’havia guanyat a consciència la propina (com canvia haver-la de donar perquè són les normes del país a donar-la a algú que està intentant aconseguir el 20%), decidíem rematar la nit escoltant blues al Chicago Blue, un dels múltiples locals on cada dia es fan concerts del ritme que predomina a la ciutat.
La tornada en taxi va ser una mica accidentada, però finalment, guiant jo al taxista pakistaní per la seva pròpia ciutat, vam aconseguir arribar per descansar entremig dels enyorats grans trailers.