Chicago under the rain

Ens quedava un últim dia a Chicago i després del dia de platja anterior, avui tocava visitar el Loop, centre neuràlgic de la ciutat, sota un cel ennuvolat que amenaçava pluja. Per sort aquesta no va aparèixer fins passada la visita al Millenium Park, un parc molt xul.lo on les principals atraccions són una mongeta gegant d’acer inoxidable que reflexa els gratacels i la gent que s’hi acosta, i un parell de panells amb cares canviats i fonts que dutxen als més petits.
A diferència dels barris del nord del dia anterior, on els gratacels es combinaven amb cases més baixes i parcs donant una major sensació d’amplitud, el Loop s’assembla més a Manhattan, amb les seves avingudes i gratacels. Deu el seu nom a les línies de metro elevades que l’envolten, activitat que vam fer amb l’esperança vana de què s’aturés la pluja. Com no va ser així vam seguir donant voltes sota el paraigua i veient com la temperatura anava baixant. L’edifici més característic és la Willis Tower, més coneguda com a Sears, durant bastants anys l’edifici més alt del món, malgrat que des de sota no dóna ni molt menys aquesta sensació (a diferència de quan es contempla la ciutat des de lluny). Després de dinar una amanida completa, i avançar la compra prevista d’unes bambes pel fred del peus en sandalies, proseguíem fins al riu, on sota la pluja veiem edificis característics com el Wrigley, la Tribune Tower o el Chicago Tribune. El passeig fluvial és espectacular i desgraciadament el temps va impedir fer la ruta arquitectònica en vaixell.
Cansats del temps, tornàvem amb el Metra a l’autocaravana a fer una bona migdiada, canviar-nos i amb taxi anar fins al John Hancock Center, un dels edificis més famosos, i des d’on es poden contemplar les millors vistes sense pagar des del bar de la planta 96. Bé, pagant els 14$ més propina que valen els cocktails, de molt bona qualitat això sí. Sense ser un dia magnífic, sí vam poder gaudir de les llums de la Chicago nocturna en un ambient barreja de guiris i classe alta de la ciutat. Embriagats per les vistes i les begudes, provàvem la Deep Dish Pizza Numero Uno, la precursora de les pizzes de massa gruixuda. A la pràctica no va entusiasmar massa i realment va ser una mala idea abans de sortir de festa. Festa que vam fer a l’Excalibur, una disco de 10$ per entrar i 20$ més per pujar al pis de dalt, cosa que ja no vam fer. Molta música R&B, no excessiva gent, això sí, amb bons percentatges femenins, i únic atac de megatteres que no va recollir el David. Així que seguim sense massa èxit amb la festa americana, però almenys no es pot dir que no s’ha intentat. Demà toca sortir de Chicago i comença el road trip de debò cap a l’oest. Per cert, finalment amb ruta canviada respecta la planejada. Creuarem una mica més al nord, passant per Iowa, South Dakota, Wyoming, per després baixar cap al Gran Canyon via Salt Lake City. Ens haurien d’esperar grans paisatges pel camí.