Grand Canyon, Route 66 i festa a Las Vegas

El dia ha començat d’hora, molt d’hora. Seguint el pla establert, el despertador ha sonat a les 6h per veure els primers rajos de sol sobre Desert View, només que al cap d’una estona ens hem adonat que aquesta zona d’Arizona a l’estiu concorda el seu horari amb el del Pacífic, per tant, en realitat eren les 5h. Desgraciadament les vistes no eren tan nítides com esperàvem. La calitza del dia anterior seguia present, i només el fet que el sol hagués canviat de banda feia que es veiés més clar cap a l’oest, i que les millors vistes cap a l’est del dia anterior, fossin ara les perjudicades. A sobre el vent huracanat que bufava, feia un tant més desgradable la visita, i només els cèrvols voltant a aquelles hores pels deserts parquings de cotxes donaven la nota positiva. Les primeres hores del matí han transcorregut seguint la ruta dels miradors del South Rim fins a Grand Canyon Village, amb la boirina que aixecava una mica, però sense aconseguir vistes nítides. Al final descobríem el motiu. La contaminació de Califòrnia és la causant que la major part de l’any hi hagi aquesta boirina sobre l’espectacular canyon del Colorado, amb els seus 1600 m de desnivell. De totes maneres, l’espectacularitat del lloc és perfectament contemplable des dels cims del canyon, amb o sense boirina. Un viatge menys extens permetria agafar algun dels camins que baixen fins al riu, en excursions de dies sota el sol asfixiant d’Arizona, però no era el nostre cas, decidint completar-ho en tot cas amb una ruta amb helicòpter des de Las Vegas.
Deixant enrere una de les grans maravelles naturals del nostre planeta, baixàvem cap a Williams en busca de la històrica route 66, per almenys fer-ne un tros. Sens dubte la nostra ruta alternativa costa a costa ofereix majors espectacles que l’antiga ruta comercial entre Chicago i L.A., però conduir-ne un tros també forma part de la història dels EEUU. A Williams ens esperava una bonica sorpresa, una concrentració de cotxes antics americans al carrer. Mustangs, Corvettes, Hot Rods, Buggies, Bel-Airs i molts altres models més desconeguts des dels anys 50 fins algun model actual, la majoria cuidadíssims i personalitzats pels seus orgullos amos, feien les delícies de tot qui com nosaltres ha passat avui per aquell poble.
Agafant la I-40 West arribàvem a Seligman, on comença l’únic tros que resta de la route 66 (la resta ha desaparegut, s’ha convertit en pista o ha estat substituida per modernes autopistes interestatals. Malgrat que es tracta de donar una volta de 80 milles que es podrien fer més ràpids per la I-40, volíem (especialment el Ramon) conduir-los. La carretera està en bon estat, composada per rectes llarguíssimes (amb un record d’una recta de 15 milles!!) i pel camí hi ha poc més a veure que la desolació de terrenys pràcticament erms. Algun poblet pel camí, alguna gasolinera, algun motel-gasolinera que conserva encara l’estil dels anys 50 en ple esplendor d’aquella carretera, una reserva índia, però per la resta soledat en una carretera que avui ja no utilitza ningú, i que finalitza a Kingman, on l’antiga ruta ja torna a perdre el nom per convertir-se en una pista local. Allà agafàvem nosaltres ja l’autovia cap al nord en direcció al nostre proper destí, Las Vegas. Pel camí, fins que no es finalitzi l’espectacular pont-autovia en construcció, un ha de passar (amb control policial inclòs) per la Hoover Dam, una presa altíssima que subministra aigua i electricitat en abundància a través del Colorado. La resta, desert de Nevada, muntanyes de roca completament pelades. La proximitat a Las Vegas es fa palesa quan enmig d’aquest desert comencen a aparèixer urbanitzacions amb casetes i jardins verds com Suïssa.
I finalment, Las Vegas, una ciutat enorme en creixement amb un cèntric carrer ple de gratacels que són els casinos-hotels més famosos. El nostre, a l’entrada sud, és el Luxor, ambientat segons l’antic Egipte. Edifici en forma de piràmide acristallada amb una enfinx i un obelisc a l’entrada. Una habitació enorme pels quatre amb llits i bany de veritat per descansar una mica de l’autocaravana. A dins, botigues, restaurants i una enorme sala de casino converteixen l’edifici en una petita ciutat. Després del dinar d’urgència, l’atractiva piscina de l’hotel ens atrapava la resta de la tarda i ens feia anul.lar el plan de buscar una ruta en helicòpter pel Grand Canyon pel dia següent. Tenim ganes de gaudir d’aquesta ciutat única, sense estrés, imposant-nos nosaltres els horaris i les activitats.
Alliberats d’aquesta pressió, dutxats i afeitats com quan sortíem de Barcelona, hem sortit a començar a explorar l’ambient de Las Vegas, una ciutat Disneyland per fora, plena de joc i oci dins els Casinos. Pujant per Las Vegas Boulevard hem passat per l’Excalibur (amb la seva estètica de castell de fades), el NewYork-New York (amb estatuta de la llibertat i una part del skyline de Manhattan inclòs), el Bellagio (casino històric ambientat com el què és) i el Caesars Palace (ambientat en la roma imperial, amb palaus i coliseu inclosos). Allà hem decidit fer el més tradicional a Las Vegas: perdre els diners jugant, en el nostre cas a la ruleta, acompanyats realment de molta mala sort. El bo és que mentre perdia 35$, podia demanar-me quatre cubates i a sobre passava un parell d’hores, així que tampoc estava tan malament el negoci. El crupier ha clitxat el nostre plan somrient, sense importat-li massa.
Ja una mica entonats, hem decidit sortir de festa de veritat, com a mínim una nit en el viatge. Veient la cua i l’ambient exclusiu del Caesars, hem seguit fins a trobar el Jet Nightlife a dins el casino The mirage. 30$ entrada, música negra (més o menys comercial segons la sala), públic americà blanc i negre i guiri com nosaltres, ple a reventar, i per primer cop capaç d’oferir festa fins a hores espanyoles.
Milles: 329. Totals: 4007 milles (6411 km). Estats (14): New York, New Jersey, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Minnesota, South Dakota, Wyoming, Idaho, Utah, Arizona i Nevada.