Entrant a South Dakota

Probablement a la majoria d’europeus el nom de South Dakota no els hi diu res especial. Com a molt els hi sonarà a un estat americà que a dures penes sabran situar en un mapa. La realitat és però que es tracta d’un estat interessant amb algunes de les grans atraccions del país, i un dels motius junt amb Yellowstone per desviar-nos respecte la primera idea de ruta costa a costa.
L’entrada a l’estat s’ha produit ja de bon matí, amb una primera aturada a Sioux Falls, la capital de la regió dels Sioux, la qual cosa no vol dir que un es trobi indis passejant per la ciutat. De fet, la principal atracció de la ciutat és el Falls Park, una sèrie de cascades d’aigua verdosa que cauen sobre tot un seguit de roques, donant al conjunt un paisatge bastant fotogènic. Llàstima que l’aigua verdosa degui el seu color als productes químics d’alguna indústria aigües amunt, però malgrat això la parada val la pena.
Seguint per la I-90 l’aturada per dinar s’ha fet a Mitchell, una petita ciutat on es troba el Corn Palace, un pavelló amb una arquitectura imitació morisca per fora i amb els murs decorats amb blat de moro de diferents colors. Sense ser espectacular, pot ser un lloc on fer una pausa si aquesta cau bé. I és que poques coses especials es troba un a la majoria de ciutats i pobles dels EEUU a part de carrers amples amb les casetes familiars amb gespa fins a la vorera.
Retornant a la I-90, una hora després ens hem desviat a Chamberlain per agafar les solitàries carreteres locals que bordegen el Missouri passant per un parell de reserves índies. De les reserves un es pot oblidar doncs no veurà ningú amb plomes al cap ni tendes còniques on visquin, sinó cases aïllades i algun poble bastant pobre amb gent amb característiques físiques índies vivint la modernitat actual. Però el desviament val sens dubte la pena per les vistes que ofereix, tant del riu amb els seus enormes meandres en alguns punts, com de les immenses praderes de l’estat que en aquesta zona abandonen la planície general per adquirir formes de petits turons ondulats. Paisatges esquitxats per les vaques i caballs que allà hi pasturen. Si a les ja de per sí espectaculars vistes s’hi afegeix en un tram la d’una espectacular tempesta que només hem agafat de rascada, un es pot donar ben bé per satisfet. La ruta finalitza a Pierre, la desconeguda capital de l’estat, que excepte el pont sobre el Missouri i el capitoli de l’estat (amb cúpula negra) poc més té per oferir.
D’allà tocava ja recuperar la ruta principal rumb a un dels punts forts de l’estat: els Badlands. A mesura que un s’hi acosta el verd de les praderes es va esgrogeïnt, però igualment és sorprenent com de cop del no res, paisatges propis de Mordor apareixen a la vista. La pradera s’acaba i un canyó de terra blanca i vermella s’enfonsa en el terreny com si un riu inexistent passés per allà. Una mica més enllà muntanyes que recorden a Montserrat s’eleven sobre la vall. En aquest paraís idílic hem intentat dormir, ja no enmig de la natura que estava prohibit, sinó almenys en una zona d’aparcament que estàvem sols enmig de les muntanyes calcàries. Després de sopar, fer una birreta i sortir a fora a gaudir del fred i la llum de les estrelles i la lluna, quan estàvem per anar a dormir, una patrulla de rangers ens ha enviat educadament a la zona d’acampada controlada amb la resta de tendes i caravanes. No és el mateix, però com a mínim hem deixat per una nit les companyies camioneres per un lloc més tranquil.
471 milles més per donar un total de 1878 (3005 km) i 9 estats pels quals hem passat.