Leaving Las Vegas

El dia sencer a Las Vegas ha començat a diferents hores per cadascú, però de la mateixa manera. Prenent el sol a la piscina, contemplant les belleses estirades a les tumbones i acabant de descansar de la nit anterior. Després hem recuperat energies amb l’abundant champagne brunch de l’hotel i hem agafat un taxi cap a l’Outlet Center, on cadascú ha pogut comprar a preus molt barats roba que a Barcelona està molt més cara, en el meu cas pantalons Levi’s, banyador Quicksilver, polos Tommy Hilfiger... i un antifaz professional per subtituir als danyats (i no repostat per US Airways) regalats per les companyies aeries. Amb cinta regulable ja no m’hauré de preocupar de si la cinta es dóna i l’estanqueitat luminíca que ofereix és increïble (comprovat aquesta primera nit).
Acabades les compres rutinàries, tocava tornar a explorar el què ens faltava del Las Vegas Bld., així que hem agafat taxi fins a la Stratopshere Tower amb a intenció de baixar el carrer sencer fins a acabar de nou al nostre hotel. En aquesta torre d’observació, hi havia però un parell de repte que tenia ganes de fer, les seves atraccions d’adrenalina situades al cim de la torre a 350 m d’alçada. Llàstima que una, l’Insanity, unes cadires giratòries en l’aire amb acceleracions de fins a 3G estés tancada. Quedava però el Big Shot, la típica atracció de caiguda lliure (com la què tenia ganes de provar a Port Aventura), però la més alta del món. Finalment el Ramon també s’hi animava i els dos hem acabat cridant com dos nenazas. I és que el pitjor no ha estat la baixada, sinó la pujada a 4Gs cap al cel veient com apareixia de cop tota la ciutat als teus peus, quan un s’esperava una primera pujada lenta com en la resta d’atraccions d’aquest estil. Per sort, el patiment és curt. Pujada, baixada, 5 s de descans, nova pujada i baixada, i quan un s’esperava que quedava una última tanda pitjor (com si fins ara ens haguessin donat peixet), ja s’havia acabat. Llàstima no poder ensenyar (per culpa del preu abusiu de 23$ per foto) les nostres cares de por mirant cap al cel.
Després d’aquest xute d’adrenalina, ha començat l’interminable ruta pel carrer dels casinos. Interminable perquè són més de 7 km, als qual se’ls hi ha de sumar el què un camina quan entra a cadascun d’ells. Perquè un se’n faci una idea, sortint a les 8.15, hem arribat a l’hotel a la 1h, sense menjar (el megadinar de l’hotel encara proveia energia), ni jugar a cap lloc. Sort que la famosa disco LAX de l’hotel estava tancada i així no ha sabut tan greu arribar destrossats sense més forces que les necessàries per tumbar-se al llit. La caminada per comprovar el bullici de Las Vegas a peu i en cotxe el dia que sigui i l’hora que sigui, l’espectacle de llums del carrer, la grandiositat dels casinos laberíntics més grans i algun espectacle com el del volcà del The Mirage. A més hem vist el Circus Circus, l’Encore, el Paris, el MGM i algun de menor. Però si realment hi un casino que no es pot perdre el visitant de Las Vegas, és el Venetia. A part de l’entrada externa amb canals, ponts i la torre famosa de la ciutat italiana, el millor és pujar al primer pis i passejar pel canal interior de l’edifici fins a arribar a la plaça de Sant Marco. El sostre pintat de blau amb les llums interiors que s’hi reflexen donen la sensació d’estar a fora en ple dia. Els núvols pintats es mouen a mesura que un avança caminant. Les tendes i restaurants que segueixen el canal ple de gòndoles amb gondolers que canten el porten a un de nou a la bellíssima ciutat original. Viure-ho per creure-ho.
Així és Las Vegas, una ciutat on no hi ha res impossible gràcies a l’enorme quantitat de diners que mou. Una ciutat que no dorm mai, on un pot menjar, beure i jugar al què vulgui les 24h del dia els 365 dies de l’any. I una ciutat que sabent els límits que tindria centrar-ho només en el joc, s’està convertint en una gran ciutat d’oci general, podent-se trobar en el mateix recinte la família turista amb nens, amb un ludòpata alcohòlic empedernit, amb el turista sexual, amb un grup de joves amb ganes de festa... i realment aconseguir que tots gaudeixin de l’estada i sobretot hi deixin els seus diners.