Hue i DMZ

Ahir pel vespre vam sortir a donar una volta per la zona de bars i restaurants, acabant de confirmar que Hue ens agrada molt mes com a ciutat que Hanoi. Restaurants i bars variats i aspecte general dels carrers mes civilitzat. Un ron amb llimona en una terrasseta vietnamita, sopar tipic de Hue (la ciutat imperial destaca per la sev cuina) i cocktail en el bar "roquer" (a la practica de musica internacional) Why not, mentre tornavem a l'hotel traeint-nos els ciclotaxis de sobre que no paraven d'oferir ladies.
I es que avui tocava matinar per a les 7 del mati sortir amb el nostre cotxe de lloguer. La primera sorpresa, que en comptes del Toyota Vios barat que haviem pactat, pel mateix preu ens ha tocat una Toyota Innova (Previa a Europa) moderna i espaiosa. Amb ella hem pujat els 80 km cap al nord fins a Dong Ha, on hem esmorzat i despres hem seguit cap a la DMZ (Demilitarised Zone). Aquesta zona es la que rodeja el riu Ben Hai i era la frontera entre ambdos Vietnams (a l'alçada del paral.lel 17). Malgrat el seu pacific nom, a la practica en epoca de gran escalada del conflicte, va ser la zona on h va haver mes intercanvi de metralla. Concretament els vietnamites van utilitzar aquesta zona com a distraccio pels americans mentre preparaven la seva ofensiva al sud i l'entrada a l'embaixada americana de Saigon, fet crucial pel desenllaç de la guerra.
La visita ha començat a la base de Doc Mieu, un descampat ple d'herbes, on les uniques restes perceptibles de centre militar era un tanc i un cohet destrossats, aixi com una tomba perduda enmig de la brossa. La ruta continuava cap al riu Ben Hai i la visita al que va ser l'unic pont que el creuava (i que va ser destruit pels americans i reconstruit al final de la guerra per permetre el pas entre vietnamites en els 300 dies que hi havia per decidir-se a quin costat viure). Als seus voltants un petit museu, un bunker, monument commemoratiu i una torre de vigilancia, a la qual vam acabar escalant. Aprofitant els coneixements electrics del Miguel vam connectar la connexio per les alarmes antiaeries, nomes que a l'apretar el boto i veure que efectivament el rotr s'engegava, vam decidir parar abans de crear un nou conflicte internacional.
Uns quants quilometres despres ens trobavem a la platja de Cau Tang, on les uniques restes de la guerra que vam veure va ser la dona amb 6 dits que ens va servir les begudes. La platja, sense cap turista i amb uns pocs vietnamites, va ser el nostre primer contacte amb el Pacific, amb una aigua aquest cop si neta i menys freda de l'esperat.
L'ultima parada seria la millor, els Tunels de Vinh Moc, tot un refugi subterrani que van construir els nord-vietnamites i que va ser l'unic que va resistir les bombes aeries americanes. Per aquest motiu son els tunels mes interessants de visitar, ja que els mes famosos de prop de Saigon en realitat han estat reconstruits i turistitzats. En aquests queden tunels encara en el seu estat original (en els quals vam entrar una mica gracies a la head lamp del Xavi i no vam continuar mes perque anavem amb xancles i no sabiem que podia sortir d'alla) i els mes "adaptats" compten amb un fanal cada bastants metres, algun cartellet i alguna figura de cera que mostra les habitacions de familia (cubicles de 3x3 on vivien), la sala de maternitat o el refugi antibombes. Els tunels donen a una sortida de selva de la platja, una platja increible, completament aillada i solitaria, on nomes tres barques de pescadors mostren restes d'alguna activitat. Una visita sens dubte recomenable per fer-se una idea de les penuries i tenacitat vietnamites de la guerra. A la superficie els enormes esborancs mostraven els intens americans d'acabar amb aquesta construccio.